Recomanacions

En la línia d’altres obres musicals de temàtica sanguinària com la també victoriana Sweeney Todd o la reeixida La Vampira del Raval, Marga Parrilla i Oriol Estefanell presenten aquesta peculiar reinvenció de la història de Jack l’Esbudellador. Cal valorar que, a poc a poc, estrenem cada vegada més musicals de creació pròpia tot i tractar-se d’una feina tan meritòria com costosa i arriscada. En concret, L’Esbudellador de Whitechapel ha volgut ser original en el seu apropament a la figura de l’assassí londinenc, proposant una versió de la història com no s’havia fet mai. Malauradament, aquest nou gir de plantejament sembla portar la proposta una mica massa lluny, tornant-la enrevessada i inversemblant, tot i contenir alguna entranyable referència a Frankenstein. L’espectacle […]

Potser calia ser un coneixedor o un expert en Lou Reed, cosa que jo no sóc, per gaudir al cent per cent de l’espectacle… però crec que no hauria de fer falta aquesta condició. La música del novaiorquès, i concretament la del mític disc “Berlin“, s’entén ràpidament i conté la força d’uns personatges marginals que de seguida es reconeixen. Per tant, ¿què falla en el muntatge o “poema visual” que ha dirigit Andrés Lima en el Romea? Al meu entendre, la coartada dels textos pren massa força i finalment s’acaba forçant una  història quan en realitat només tenim retalls, esbossos de personatges, sensacions… Crec que si s’haguessin quedat aquí, si el muntatge fos més obert a interpretacions i una mica més abstracte igual […]

Ens trobem davant d’una nova companyia teatral, La Pepo Teatre, formada per cinc actors catalans. Tothom diu que està bé és la seva primera obra de teatre, escrita per Dani Amor, un dels actors de la companyia. Es una comèdia per a públic més aviat jove, tot i que a nosaltres ens va fer riure i passar una estona divertida. El públic estem repartits en quatre grades i se l’intenta integrar d’un bon principi al muntatge regalant-li a l’entrada un petit cotilló , ja que l’escenografia està ambientada en la nit de Cap d’Any. Els actors són joves i amb moltes ganes de treballar, malgrat que els hi falta rodatge, ho donen tot dalt de l’escenari. L’Artur Busquets (Lluís) i la […]

Com passa sovint amb el clown o la Commedia dell’Arte, els espectacles de titelles s’han d’enfrontar al prejudici de ser considerats una disciplina dirigida al públic infantil. Parias és l’exemple clar de que la tècnica de manegar ninots té infinites possibilitats i que es presta a tocar amb naturalitat conceptes filosòfics de gran alçada. Javier Aranda, titellaire autor i director de la proposta, ha construït un univers trist i grotesc on tota una sèrie de personatges fills de la marginació lluiten per trobar el sentit d’allò que els impulsa a viure; això sí, sense renunciar a l’humor i la diversió. Inspirat en obres com Hamlet, La cantant calba o Els miserables, ens explica els drames quotidians des d’una perspectiva existencial […]

Doncs sí, Sellent, Mestres i la pròpia Glaenzel han fet una magnífica adaptació de l’obra de Lena Kitsopoulou encaixant-la als temes d’actualitat del nostre país i l’imaginari local; res ha grinyolat, tot ha funcionat de conya. A partir d’aquí Josep M. Mestres ha dirigit a la Mònica Glaenzel amb mà ferma i l’actriu ha brodat el seu paper, per cert un text brillant d’aquesta dramaturga grega que despunta com un dels valors en alça al país de les mil illes. Nit d’estrena a La Seca amb la sala fins a la bandera. Els hi auguro un èxit. Llegiu-ne més.

Ens felicitem que la Biblioteca de Catalunya torni a programar aquesta obra per obrir la temporada teatral 2014-15, ja que és monumental i espectacular en tots els sentits, com ho solen ser les del dramaturg Wajdi Mouawad. Cels reprèn el llistó que havia deixat Incendis i que havia caigut notablement amb Litoral, i això és bo. Cinc personatges en tensió permanent es troben tancats en un recinte d’alta seguretat amb una missió vital: descobrir i desactivar una amenaça terrorista imminent. No tenen ni idea de què és allò a què s’enfronten, i per això compten amb l’ajuda d’un encriptador informàtic que els ha de facilitar els codis que permetin la localització de l’amenaça. Però la feina serà molt més complicada del que […]

Es tracta d’una obra que t’enganxa des d’un primer moment. Podríem dir que la situació de suspens que es respira , ens té atrapats ben bé fins al final de l’obra, on rés és el que semblava en un principi. Ens trobem davant d’una parella en una habitació d’un hotel, la vigília de Nadal i la noticia d’una dona que s’ha suïcidat. Quin lligam tenen entre tots tres? Les actuacions dels dos actors, en Dani Arrebola i Annabel Castàn són molt bones i del tot creïbles. No us la perdeu!!!

Després d’adaptar Oceà d’Alessandro Baricco, el director Ivan Padilla torna a atrevir-se a portar a escena una novel·la d’un autor contemporani. Normalment, donar una dimensió teatral a una obra narrativa no resulta gens fàcil i més si es tracta d’un material amb tan pocs diàlegs com Sunset Park de Paul Auster. Cal destacar, doncs, el minuciós treball de dramatúrgia de l’espectacle que aconsegueix assolir una entitat pròpia respectant, però, l’essència de la font original. Inevitablement, la història es veu en la necessitat de sostenir-se sobre d’una estructura més pròpia d’un guió cinematogràfic, on grinyola sobretot l’ús de la veu en off que es fa servir per explicar el món interior del protagonista. No obstant això, aquesta decisió s’ha compensat amb […]

Això és que li deia la Merceditas a Curro el Palmo quan li demanava d’anar a viure junts; si no hi ha bona base difícilment en pot sortir un bon espectacle, i per mi Sunset Park és una de les novel·les mediocres de Paul Auster —si acabo de blasfemar, demano disculpes—. Amb una base fluixa, Ivan Padilla, que n’ha fet l’adaptació, ha fet allò que la gent en diu “ha fet el que ha pogut”. He trobat bona la posada en escena, especialment el mobiliari de cartró i la música que ens oferia el tecladista en directe. Tot i així valoro en molt la valntia de muntar un espectacle amb set actors con la que está cayendo. Llegiu-ne més.

La teva vida és tal com te l’imaginaves de petit? Ets realment feliç? Has acomplert els teus somnis d’infantesa? La vida dóna moltes voltes i, de vegades, per molt que la planifiquis i t’esforcis a complir els teus objectius, el resultat és diferent al qual esperaves. Ni millor ni pitjor. Simplement diferent. Després de l’èxit aconseguit a Madrid, La vida resuelta de la companyia La Ruta arriba al Teatre Borràs. L’espectacle, que compta amb guionistes de sèries com 7 vidas, és una comèdia lleugera i entretinguda que convida el públic a reflexionar sobre la felicitat, la maternitat, l’educació, la realització personal, la família i l’amor en una successió de diàlegs accelerats i irònics que converteixen un argument a priori simple -la recerca d’una guarderia pels fills- en una comèdia […]

Conegut majoritàriament per la televisió i, sobretot, pel programa de TV3 El foraster, és de valorar la valentia de l’actor Quim Masferrer a l’hora d’escriure i protagonitzar un espectacle força allunyat del que, en principi, el gran públic pot esperar d’ell. Temps és un monòleg teatral que barreja intel·ligentment comèdia i tragèdia, basant-se en la premissa que assistint als darrers 90 minuts de vida del personatge que ens parla des de l’escenari. La proposta es mou bàsicament entre el drama pseudofilosòfic i l’humor políticament incorrecte, aconseguint moments molt tendres i d’altres de gran hilaritat. Ara bé, en qüestions de ritme, hi ha diverses parts on els 90 minuts pesen una mica massa i, tot i els esforços del talentós Masferrer, costen […]

Sorprendre a l’espectador avui en dia no resulta una tasca senzilla, ja que aquest està habituat a tot tipus de propostes provinents de diverses plataformes com ara la televisió, el teatre, el cinema o internet. En aquest sentit, el “mago Pop” no només sorprèn, sinó que a més aconsegueix que ens emocionem amb allò que estem presenciant, tot a través d’un espectacle molt elaborat i d’uns números que deixen en estat de xoc a l’espectador, el qual és incapaç de comprende allò que ha vist. Òbviament, es tracten de trucs de màgia, però aquestos estan tan ben pensats i executats que aconsegueixen que l’espectador visqui una il·lusió, s’emocioni amb ella i que, fins i tot, per uns instants arribi a pensar que […]

Perquè són o som complicats, i així es reflexa en l’obra d’Ewald Palmetshofer, on tres amics —dues noies i un noi— que fa un parell d’anys que no es veuen i havien tingut les seves històries en el passat, organitzen una retrobada en un hotel de muntanya. Tot hauria d’anar perfecte… si en el passat hagués estat perfecte. L’obra te una estructura molt particular, on els diàlegs s’aturen sobtadament per convertir-se en monòlegs que, trencant la quarta paret, el actors es dirigeixen directament als espectadors.Interessant, ben dirigida i interpretada amb desimboltura, cosa que la fa creïble. Si s’us escapa al Maldà, la podreu recuperar a la Beckett. Llegir més.

Hem començat la temporada de teatre en un espai que ens agrada força d’anar-hi, al Círcol Maldà. Ens esperava Viure sota vidre, una obra escrita pel dramaturg austriac Ewald Palmetshofer, produïda per la jova companyia la Cosa i traduïda i dirigida per Sarah Bernardy. Des d’un principi la historia ens ha atrapat. Els diàlegs i frases a mig acabar del començament, crea una situació que t’ enganxa des d’un primer moment. Tres amics queden en retrobar-se en un hotel, dos anys després que cadascú triés un camí diferent. El que en un principi sembla una reunió de tres grans amics, acabarà convertint-se en una situació incòmoda. Tots tres es guarden coses que no es van dir en aquells moments… sentiments, preguntes i retrets que […]

Iniciem temporada teatral del 2014-2015 amb la nova temporada del Círcol Maldà. Amb la presentació de Viure sota el vidre produïda per la companyia LaCosa i amb una obra del dramaturg Ewald Palmetshofer. Tenim en escena tres amics, Jordi Llovet, Miriam Escurriola i Mireia Pàmies. Que es retroben en un hotel. L’escena on es troben, on transcorre, al final és el de menys. Amb unes actuacions genials, on sobresurt el genial Jordi Llovet. Segur que sentirem a parlar molt d’ell. Al finalitzar la funció, ja es parlava d’un relleu generacional. Els primers 20-30 minuts ens deixa els diàlegs inacabats, on els mateixos espectadors (passats els minuts inicials) sabem com finalitzar-los i és on comença el joc d’aquesta obra. Aquest joc amb frases inacabades, […]