Recomanacions

Després de 27 anys de la seva estrena original, sembla que Mar i cel segueix sent el gran musical català i, probablement, ho continuarà sent durant molt de temps, ja que, en termes de grandesa i popularitat, no ha tingut massa competència. Una altra cosa seria parlar dels grans referents de Broadway i el West End (alguns dels quals, també s’han adaptat a casa nostra)… llavors, la comparació ja no resultaria tan favorable. Per exemple, és evident la influència que va tenir Les Miserables en la concepció d’aquest emblemàtic musical de Dagoll Dagom, cosa de la qual, segurament, ningú se’n va adonar aleshores. A finals dels anys vuitanta, no era tan assequible viatjar a Londres o Nova York per veure […]

A La Calòrica tenen molt clar què és una feina de merda. No només parlem d’aquelles feines poc dignes o amb un sou baix, parlem d’avorriment laboral, de paranys de tota mena, d’aquella incòmoda sensació d’estar atrapat a una roda sobre la qual no tenim cap mena de control… I com que el tema és dur i complicat ells han decidit explicar-lo amb humor i ironia, perquè no cal posar-se seriós per fer bona crítica, ni cal que ens posem a plorar per afrontar els problemes. Amb un ritme excel·lent i unes interpretacions fresques i molt treballades, Sobre el fenòmen de les feines de merda posa sobre la taula diferents exemples que ens sonaran esfereïdorament propers. Una obra per riure […]

Eduardo de Filippo era un enamorat de la seva professió i a L’art de la comèdia ho explica amb el seu inconfusible estil sorneguer, carregat d’humor, ironia i mala bava, però també de tendresa i profundes reflexions. Per la seva part, Lluís Homar aporta una direcció intel·ligent i efectiva que acompanya el text i el vesteix de manera magistral. Sobre un escenari completament buit al principi de la representació, veurem passar tots aquells que són imprescindibles per aixecar el teló cada nit: tècnics i personal de suport, seguits dels actors, és clar. Poques vegades trobem una utilització tan bona dels recursos de la sala gran del Nacional i poques vegades trobem un muntatge que parli tant i tan bé de […]

Jo no he vist la pel·lícula en què es basa aquesta obra ni tampoc cap versió anterior. Vaig anar a la Biblioteca de Catalunya a veure una obra de teatre que m’havia d’explicar una història i vaig marxar amb la sensació que em faltava alguna cosa. Malgrat les interpretacions sempre excel·lents de Clara Segura, Pablo Derqui i Marcia Cisteró vaig trobar que tant el text com la posada en escena eren poc teatrals: foses a negre, escenografia aparatosa, complicada distribució de l’espai escènic, text poc evocador (com pensat per ser recolzat per imatges que, senzillament, no hi eren). Vaig marxar amb la sensació que l’obra estava pensada per als fans de la pel·lícula, aquells que ja tenen un vincle emocional […]

Un espectacle basat en el comte de Saint-Exupéry, un text metafòric i molt complex que ha estat respectat al màxim. Sentiments com l’amor i l’amistat potenciats per aquest petit príncep que no vol perdre mai la sinceritat dels nens. El director Àngel Llàcer ha aconseguit realitzar una posada en escena atractiva per tot tipus de públic. Ell mateix ens diu en el programa de mà, entre altres coses: El nostre objectiu a l’hora de posar-nos a treballar-hi ha estat dur-lo a escena com mai abans s’havia vist. Com fer-ho? Per començar, respectant la seva essència, el seu cor. El text de Saint-Exupéry té moltes lectures possibles, no és una obra que posa sucre a la vida, sinó que es pot […]

Per primer cop veiem treballar a la companyia “La Calòrica” i es per nosaltres una agradable descoberta. Amb aquesta “Sobre el fenomen de les feines de merda”, ens van atrapar des del primer segon de la representació, quan surt un dels actors a explicar un acudit que sembla ser és força antic i conegut i a partir d’aquí, ja amb gairebé tots els components de la companyia a escena es disparen una sèrie de reflexions als espectadors, per tal de què s’adonin realment del que veritablement els fa riure. La meva crónica aqui.

La premiada companyia La Calòrica (Premi Quim Masó 2014, Premi Adrià Gual 2012, Premi del jurat i del públic Escènia 2010) comença, a poc a poc, i de forma molt merescuda, a fer-se un nom en el circuit de teatre independent. Amb dramatúrgia de Joan Yago i Israel Solà en la direcció, com és habitual, en aquesta ocasió han posat al punt de mira la precarietat laboral i els llocs de treball prescindibles, inútils o estúpids que la generació més jove està patint a causa de la crisi. L’espectacle és molt divertit, té bon ritme i un bon grapat d’idees enginyoses. Solà extreu dels seus actors la màxima comicitat i dota d’un dinamisme molt fresc totes les transicions amb números […]

Resulta massa habitual, malauradament, que la cartellera ens ofereixi espectacles infantils on es menysprea, en certa manera, la intel·ligència dels més petits, rebaixant al màxim la complexitat de les seves històries o dels seus protagonistes. En aquest sentit, és molt gratificant comprovar que existeixin excepcions tan elaborades i visualment minucioses com El petit príncep: el musical. L’espectacle, dirigit amb encert i bon gust pel polifacètic Àngel Llàcer, potencia les virtuts del material original, demostrant que el secret d’una bona obra per nens té més a veure amb el poder de la imaginació, l’esperit d’aventures, la màgia i l’emotivitat que amb esforçar-se perquè l’entengui tothom. Les cançons que el músic Manu Guix ha composat per l’ocasió són, de llarg, el millor […]

I la conya fina sempre ve de gust. Amb un text de Joan Yago a partir d’un article del antropòleg David Graeber (castigat als EEUU), els de La Calòrica, dirigits per Israel Solà han trenat una peça divertida i punyent, desmarxada i a la vegada endreçada. ¿Perquè un bibliotecari substitut, que al no tenir la clau d’entrada a l’ordinador, no pot ni deixar ni recollir llibres, fa la “seva feina” amb la polla fora de la bragueta? És normal que una classe de natació la doni una substituta que no sap nedar? No us hi amoïneu, la major part de feines a que es pot accedir són unes feines de merda, o sigui que tan és si les feu amb […]

La història d’Aurora Rodríguez Carballeira i la seva filla Hildegart és una de les més curioses i macabres de la crònica negra d’Espanya. I no pas per la quantitat de morts o de sang i fetge, sinó per la manipulació amb que la mare va voler convertir a la seva filla en un ésser perfecte. Estem davant d’una història en la que es barregen la raó i la bogeria fins a fondre’s en una sola i única salvatjada… Una història que ja va viure una adaptació en forma de novel·la (Aurora de sangre) i una altra en forma de pel·lícula (Mi hija Hildegart), i que ara arriba al teatre de la mà d’una especialista en el període de la Segona […]

Divendres Sant, al TNC Sala Gran a les 20h. Lluís Homar i companyia, juguen a cuiti amagar amb aquest text de Eduardo De Filippo, a hores d’ara encara li dono voltes i reflexiono sobre el que he vist i penso que trigaré o potser no oblidaré aquesta proposta tan encertada, podria ben bé ser un debat televisiu o radiofònic la conversa entre el director de la companyia caiguda en desgràcia i el nou Perfecte arribat a la ciutat, diàleg que no perd actualitat, els artistes que donen el seu Art sense ser reconeguts ni creguts, el poder que escolta, però no compren i el públic que viu i s’emociona, però només el temps que dura l’espectacle…I el traspunt en escena. […]

El viatge d’Orfeu és una pausa plena de música. Un parèntesi que ens permet pensar en nosaltres, en les decisions que prenem, en com estem vivint. Quines són les nostres pors? Quins són els nostres límits? Els nostres desitjos, la felicitat… Un moment, mitologia grega, coneix-te a tu mateix… no serà una obra molt densa? Rotundament no. Un dels encerts d’aquesta proposta són les vuit històries que canalitzen el discurs. Vuit històries actuals i molt diferents entre si que et desperten l’interès a nivell narratiu i t’atrapen a nivell emocional. L’altra gran punt fort de la posada en escena és la música en directe (un deu pels músics que saben llegir el que està passant en cada moment) la qual […]

Clara Segura, ens torna a confirmar que és la gran dama actual del Teatre Català, però sobretot m’ha sorprès l’actuació molt mesurada de Pablo Derqui, que en alguns moments m’ha fet posar la pell de gallina. La direcció d’Oriol Broggi és de 10 cum laude, en tots els sentits (a excepció del so) … i aquesta vegada em trec el barret per la seva tasca. Comença la representació amb una llarga escena de la pel-licula projectada a l’escenari de la Biblioteca; la posada en escena de la versió es magnifica, a partir del moment en què les cortines del cinema es tanquen i apareixen els dos espais diferenciats on viuen els protagonistes… Si voleu llegir la crónica sencera.

Si tenim en compte la influència del teatre argentí, les excel·lents propostes (en general) de la Sala Flyhard o cicles de companyies independents com l’actual Cicló del Teatre Tantarantana, podem assegurar que estem davant d’un bon moment creatiu per a la comèdia de petit format. Representada en més de 70 cases particulars abans d’aterrar, finalment, al Club Capitol, Animals de companyia és, en gran part, paradigma d’aquest fenomen on diversió, contingut, actualitat, ritme frenètic i interpretacions realistes es donen la mà amb resultats molt satisfactoris. En aquest sentit, l’obra és tan efectiva com arquetípica. Tot i no inventar res de nou, Estel Solé proposa un joc de mentides entre un grup d’amics d’entre 30 i 40 anys, cadascú amb els […]

El debut com a dramaturg i director de Cesc Gay, un cineasta, d’altra banda, amb una filmografia d’un tarannà força teatral, obre una tendència poc habitual però que pot donar lloc a propostes molt interessants i valuoses. Dit això, cal remarcar que el director de En la ciudad no ha traslladat estrictament el seu estil cinematogràfic a escena sinó que ha optat per una línia més còmica i comercial. Els veïns de dalt és una obra molt divertida amb un estil que barreja influències de textos de Woody Allen o Yasmina Reza amb les obsessions del mateix Gay. La història explica les peripècies quotidianes de dues parelles durant un sopar d’hospitalitat on encara no han tingut la possibilitat de conèixer-se […]