Non Solum

Tothom coneix en Sergi López: podria tractar-se del veí de dalt, del profe de la seva filla o del carnisser de la plaça. Ha esdevingut, però, per fortuna de molts, actor. Un actor reconegut dins i fora de les nostres fronteres que ha treballat, sobretot, a França i, també, molt, en el que coneixem habitualment com a cinema d’autor.

Tenir-lo al Poliorama aquests dies és un luxe que no es pot deixar perdre. I no perquè sigui l’actor català que, potser, més sovint trepitja catifes com la de Cannes o perquè sigui, probablement, l’actor català més conegut a França, o perquè justament aquesta mateixa setmana també se’l pot veure protagonitzant una road-movie èpica i fantàstica, a cinemes de casa nostra i de mig món… sinó perquè la feina que fa a Non Solum és deliciosa.

Un text que ell mateix va escriure i estrenar fa, ni més ni menys, que 17 anys… i que ha envellit molt bé. Perquè és teatre del bo. Teatre que parla de tot des d’una distància intel·ligent. Des de l’humor. Teatre que s’acaba (després de 70 minuts) i t’adones que no has mirat el rellotge ni un cop. Ple d’escenes absurdament divertides i sorprenents que acaben desvetllant veritats profundes i sinceres. I que arriba de la mà d’un intèrpret d’aquells que sembla que no faci res dalt de l’escenari (quan, en realitat, ho fa tot).

En Sergi està de tornada. No perquè ja tingui una reputació, una fama i, probablement, una agenda tan plena com vol, sinó perquè és un home molt intel·ligent. I, segurament, aquí rau el secret. És el millor actor que ha parit Espanya o Catalunya o Vilanova i la Geltrú? Possiblement, no. No l’imagino fent un Rei Lear, un Willy Loman, un Hamm o un personatge de profunda complexitat dramàtica i gran distància amb el que seria —disculpes per la generalització— un home normal.

El Sergi fa papers de persona normal que afronta des de la màxima naturalitat, des de la veritat més senzilla i directa, sense complicar-se l’existència… sense egos de pel mig. I és això el que, probablement, l’ha situat al lloc on és… i el que fa de Non Solum una delícia: la naturalitat, la frescor (mantinguda, després de tots aquests anys), la senzillesa amb la que diu el text, se’n riu d’ell i de tot, i interactua amb el públic amb una proximitat que fa que no vulguis marxar del teatre; vols anar-te’n amb ell a fer una copa i donar-li una abraçada molt gran.

Una joia. Gràcies.

“Non Solum”  és un monòleg surrealista i fins hi tot una mica excèntric, una obra trencadora i poc convencional, un espectacle arriscat i possiblement  en algun moment políticament incorrecte.

“Non Solum” és una comèdia que ens mostra moltes de les cares del ésser humà. Amb un humor crític ens parla de la mort, de les dones, de sexe, dels polítics, de la religió. I ho fa d’una manera vertiginosa. Passa d’un tema a l’altre com aquell qui no vol la cosa. Es deixa anar i nosaltres el seguim. Ens fa riure i pensar. Deixar de pensar i riure.

“Non Solum” es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona el 10 de novembre de 2005. Descrit com a “monòleg de creació” està dirigit per Jorge Picó i interpretat per Sergi López. Un sol actor que interpreta a una multitud de personatges.

“Som el mateix però no som un. N’hi ha un munt de repetits. Som tots iguals. Era semblant a mi...però diferent. N’hi ha un de diferent. Sóc un altre. Jo només sóc jo sinó que també”. Així comença l’espectacle, amb un home sol que es multiplica en molts altres de si mateix, per respondre una pregunta: què està passant aquí?

Què està passant aquí?, és la clau de l’espectacle. Una reflexió en veu alta del que hi ha dins el nostre interior. Pors, idees, desitjos, preguntes ,...

 

“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,

les orenetes faran nius als seus cabells.

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,

les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat”

 

Queden pocs dies per poder gaudir d’aquest magnífic espectacle. No badeu i aneu-hi.

Una tarima minúscula enmig d'un escenari buit. Això és tot amb el que compta Sergi López a l'hora de pujar a escena, i el cert és que un cop acabat l'espectacle t'adones que no li fa falta res més. L'actor porta 12 anys defensant aquest monòleg escrit a quatre mans amb Jorge Picó, però això no resta mèrits a una actuació superlativa que exigeix donar el màxim a cada nova funció. L'energia i la tècnica de López -no s'ha d'oblidar que tant ell com Picó van estudiar a l'École Jacques Lecoq de Paris- són fonamentals en aquest espectacle i ho impregnen tot de dalt a baix, tot i que no seria just oblidar-se de la magnífica idea que hi ha al darrera i del magnífic text, guanyador en el seu moment del premi Max.

Quan comença Non Solum, l'espectador es desconcerta. No sap si està davant d'una obra d'esquetxos o d'un monòleg on l'actor explicarà unes quantes anècdotes, farcides amb quatre acudits. De seguida, però, es comença a construir una estranya història a l'estil de Pere Calders, on una sèrie de personatges van omplint l'escenari. Tots són iguals, però tots reivindiquen la seva diferència. Tots s'assemblen a l'actor, però n'hi ha un de negre i un que diu que és una dona. N'hi ha que són fans de l'allioli i d'altres que treballen al cadastre, en una orquestra de Festes Majors o fent de lampistes. En definitiva, una gentada que permet parlar de tot, des de política fins a sexe (els dos moments més hilarants) passant per la mort o el debat existencialista. Què hi fem aquí? Per què hi som? Què és el que ens manté units, i a la vegada en constant confrontació? Preguntes difícils de respondre, però que amb l'acompanyament de Sergi López fan passar una estona més que divertida.

Non solum és una peça escènica de gran qualitat interpretativa i conceptual, protagonitzada per Sergi López, dirigida per Jorge Picó i escrita a quatre mans pels dos. L’obra es presenta com una proposta de teatre existencialista, on l’humor absurd, la paraula, el gest i el moviment es combinen per explorar la identitat, la solitud i el sentit de la vida. L’actor interpreta múltiples personatges, en un diàleg constant i frenètic amb ell mateix, amb una gran versatilitat expressiva que oscil·la entre la comicitat i la profunditat filosòfica.

L’escenografia és mínima però eficaç: un espai nu que permet focalitzar tota l’atenció en el cos i la veu de l’actor. La direcció acompanya amb subtilesa el virtuosisme interpretatiu d’en Sergi López, oferint un ritme incessant i, alhora, sostingut que manté el públic immers en una proposta intel·ligent i original, malgrat els 20 anys de vida d’un text estrenat al Temporada Alta 2005. No pot amagar certes arrugues pròpies del pas del temps, però transmet autenticitat i puresa artística.

L’obra comença de manera aparentment senzilla però molt efectiva. El protagonista fa diàleg d’un aparent monòleg inicial. Jugant amb la sorpresa i l’humor fa aparèixer múltiples personatges que semblen habitar dins seu, a partir d’un equívoc atzaròs. Un mateix cos acaba representant una gran diversitat, i la conversa esdevé esquizofrènica, àgil i fins i tot surrealista. S’introdueix l’absurd, el joc verbal i la reflexió profunda disfressada de comèdia. Es trenca amb facilitat la quarta paret i es genera complicitat amb el públic, que acaba plantejant-se com són de diferents les coses segons la perspectiva amb la que es miren.

Sergi López, conegut per la seva trajectòria cinematogràfica tant a catalunya com a França (El laberinto del fauno o Harry, un ami qui vous veut du bien, entre altres), té una formació teatral sòlida iniciada a l’Institut del Teatre de Barcelona i consolidada al país veí (Escola Internacional de Teatre de Jacques Lecoq, a París, on va conèixer justament Jorge Picó). Va estrenar-se com a autor i actor un ja llunyà 1986 amb Brams o la Kumèdia dels herrors, una obra concebuda, dirigida i interpretada conjuntament amb Toni Albà. Tot i el seu èxit a la pantalla, mai ha abandonat els escenaris. Non Solum és el fruit d’aquesta fidelitat al teatre, una aposta personal que reflecteix la seva capacitat per connectar amb el públic a través d’un llenguatge escènic proper i universal.

En definitiva, Non Solum és una peça singular, intel·ligent i sensible. Un homenatge al teatre essencial que corre per les venes d’un actor veritablement compromès.

Avui el teatre Poliorama es prepara per a una nit especial amb el retorn del monòleg "b", una obra concebuda per Sergi López i Jorge Picó. Aquest monòleg, que ja s'ha convertit en un clàssic del teatre contemporani, ens convida a una reflexió profunda sobre la identitat i la multiplicitat de l’individu, tot a través d'una posada en escena surrealista i excèntrica.





"Non Solum" és una obra trencadora i poc convencional que desafia les normes establertes del teatre tradicional. Amb un guió de gran qualitat, atrapa, sorprèn i fa riure al públic gairebé tot el temps. La força de l’espectacle resideix en l’habilitat de Sergi López per transmetre un imaginari ric i potent, mantenint la concentració i l’energia en tot moment.





L'obra destaca per la seva valentia en abordar temes complexes de manera arriscada i, en ocasions, políticament incorrecta. Aquestes característiques fan de "Non Solum" un espectacle que no només entretingui, sinó que també provoqui la reflexió i el debat entre els espectadors.





En definitiva, "Non Solum" és una experiència teatral única que convida el públic a explorar les profunditats de la condició humana a través del prisma de l’humor i la imaginació. Sens dubte, una cita imperdible per als amants del teatre que busquen una proposta innovadora i estimulant. Pots veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

La reputació de Sergi López com a actor continua sent, passats els anys, molt bona i, cada vegada, més merescuda. Tot i això, va bé comprovar, en viu i en directe, els motius del prestigi interpretatiu que posseeix tant entre els companys com entre el públic. A Non solum, l’artista fa una demostració en tota regla del seu domini de l’escena, de la narració, la tècnica i l’energia. Amb una expressivitat física portentosa, al més pur estil Lecoq, la proposta combina un simpàtic sentit de l’humor amb una curiosa reflexió filosòfica sobre la identitat, el doble i la defensa dels individus davant la massa. El text, escrit juntament amb Jordi Picó i guanyador, al seu moment, del Premi Max, és original, enginyós i un exemple de senzillesa. A més, serveix com a vehicle de lluïment del seu protagonista que aconsegueix fer-nos veure damunt l’escenari desenes de personatges interactuant al mateix moment sense cap dificultat. Potser l’únic problema del muntatge és un fals final que succeeix en acabar el segon terç de l’obra que costa de remuntar i llastra molt el fil conductor i el bon ritme que, fins llavors, es portava. No obstant això, el show encara té temps de regalar-nos unes pinzellades de bufó i de clown excel·lents que complementen la idea inicial i deixen un sabor de boca definitiu molt satisfactori.

Quantes "Jo's" hi ha en mi? Des del primer moment l'actor deixa d'estar sol en escena a la vista de l'espectador. Com aconsegueix que un escenari tan gran amb una sola persona física estiga tan ple d'altres persones, de situacions curioses i extravagants, d'emocions de tots els colors...? Amb una gran qualitat de guió, que atrapa, sorprén i fa riure gairebé tot el temps. Amb un imginari ben ric i potens que ens transmet a través de visualitzar-ho ell sense perdre la concentració ni un segon, i amb una qualitat increïble en el treball físic. A més ens condueix a diferents atmosferes: quan ja estem una estona en un mateix espai i amb uns mateixos personatges, pam! canvi! no hi ha cabuda per a l'avorriment! Magistral treball de Sergi López que no us podeu perdre!