Non Solum

La reputació de Sergi López com a actor continua sent, passats els anys, molt bona i, cada vegada, més merescuda. Tot i això, va bé comprovar, en viu i en directe, els motius del prestigi interpretatiu que posseeix tant entre els companys com entre el públic. A Non solum, l’artista fa una demostració en tota regla del seu domini de l’escena, de la narració, la tècnica i l’energia. Amb una expressivitat física portentosa, al més pur estil Lecoq, la proposta combina un simpàtic sentit de l’humor amb una curiosa reflexió filosòfica sobre la identitat, el doble i la defensa dels individus davant la massa. El text, escrit juntament amb Jordi Picó i guanyador, al seu moment, del Premi Max, és original, enginyós i un exemple de senzillesa. A més, serveix com a vehicle de lluïment del seu protagonista que aconsegueix fer-nos veure damunt l’escenari desenes de personatges interactuant al mateix moment sense cap dificultat. Potser l’únic problema del muntatge és un fals final que succeeix en acabar el segon terç de l’obra que costa de remuntar i llastra molt el fil conductor i el bon ritme que, fins llavors, es portava. No obstant això, el show encara té temps de regalar-nos unes pinzellades de bufó i de clown excel·lents que complementen la idea inicial i deixen un sabor de boca definitiu molt satisfactori.

“Non Solum”  és un monòleg surrealista i fins hi tot una mica excèntric, una obra trencadora i poc convencional, un espectacle arriscat i possiblement  en algun moment políticament incorrecte.

“Non Solum” és una comèdia que ens mostra moltes de les cares del ésser humà. Amb un humor crític ens parla de la mort, de les dones, de sexe, dels polítics, de la religió. I ho fa d’una manera vertiginosa. Passa d’un tema a l’altre com aquell qui no vol la cosa. Es deixa anar i nosaltres el seguim. Ens fa riure i pensar. Deixar de pensar i riure.

“Non Solum” es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona el 10 de novembre de 2005. Descrit com a “monòleg de creació” està dirigit per Jorge Picó i interpretat per Sergi López. Un sol actor que interpreta a una multitud de personatges.

“Som el mateix però no som un. N’hi ha un munt de repetits. Som tots iguals. Era semblant a mi...però diferent. N’hi ha un de diferent. Sóc un altre. Jo només sóc jo sinó que també”. Així comença l’espectacle, amb un home sol que es multiplica en molts altres de si mateix, per respondre una pregunta: què està passant aquí?

Què està passant aquí?, és la clau de l’espectacle. Una reflexió en veu alta del que hi ha dins el nostre interior. Pors, idees, desitjos, preguntes ,...

 

“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,

les orenetes faran nius als seus cabells.

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,

les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat”

 

Queden pocs dies per poder gaudir d’aquest magnífic espectacle. No badeu i aneu-hi.

Quantes "Jo's" hi ha en mi? Des del primer moment l'actor deixa d'estar sol en escena a la vista de l'espectador. Com aconsegueix que un escenari tan gran amb una sola persona física estiga tan ple d'altres persones, de situacions curioses i extravagants, d'emocions de tots els colors...? Amb una gran qualitat de guió, que atrapa, sorprén i fa riure gairebé tot el temps. Amb un imginari ben ric i potens que ens transmet a través de visualitzar-ho ell sense perdre la concentració ni un segon, i amb una qualitat increïble en el treball físic. A més ens condueix a diferents atmosferes: quan ja estem una estona en un mateix espai i amb uns mateixos personatges, pam! canvi! no hi ha cabuda per a l'avorriment! Magistral treball de Sergi López que no us podeu perdre!

Una tarima minúscula enmig d'un escenari buit. Això és tot amb el que compta Sergi López a l'hora de pujar a escena, i el cert és que un cop acabat l'espectacle t'adones que no li fa falta res més. L'actor porta 12 anys defensant aquest monòleg escrit a quatre mans amb Jorge Picó, però això no resta mèrits a una actuació superlativa que exigeix donar el màxim a cada nova funció. L'energia i la tècnica de López -no s'ha d'oblidar que tant ell com Picó van estudiar a l'École Jacques Lecoq de Paris- són fonamentals en aquest espectacle i ho impregnen tot de dalt a baix, tot i que no seria just oblidar-se de la magnífica idea que hi ha al darrera i del magnífic text, guanyador en el seu moment del premi Max.

Quan comença Non Solum, l'espectador es desconcerta. No sap si està davant d'una obra d'esquetxos o d'un monòleg on l'actor explicarà unes quantes anècdotes, farcides amb quatre acudits. De seguida, però, es comença a construir una estranya història a l'estil de Pere Calders, on una sèrie de personatges van omplint l'escenari. Tots són iguals, però tots reivindiquen la seva diferència. Tots s'assemblen a l'actor, però n'hi ha un de negre i un que diu que és una dona. N'hi ha que són fans de l'allioli i d'altres que treballen al cadastre, en una orquestra de Festes Majors o fent de lampistes. En definitiva, una gentada que permet parlar de tot, des de política fins a sexe (els dos moments més hilarants) passant per la mort o el debat existencialista. Què hi fem aquí? Per què hi som? Què és el que ens manté units, i a la vegada en constant confrontació? Preguntes difícils de respondre, però que amb l'acompanyament de Sergi López fan passar una estona més que divertida.