Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, sí, com a la peli dirigida per Robert Redford, però ara la història passa a l’Argentina i una noia ens relata històries de la seva família, una família si més no curiosa, amb un avi bevedor i xiuxiuejador de cavalls i un pare jugador empedreït i també bevedor; la mare una mica al marge i queixant-se d’aquella família tan galdosa. Lisandro Penelas ha adaptat i dirigit uns relats de Tess Gallagher i Ana Scannapiedo ens ha ofert el monòleg com si fos un recital de poesia. Preciós. No us la perdeu que només estan a la sala de Gràcia fins el dia 9 Crítica completa » https://bit.ly/2PVuHpf

Va rebé perquè els Parking Shakespeare són uns cracks capaços de transformar una obra del bard d’Stratford, una peça primeta, amb poca xixa, de les de menys entitat —per no dir la més fluixeta—, en una cosa dislocada, divertida, esvalotada i genial. Com? Doncs aplicant la seva fòrmula, la que els ha fet triomfar amb aquesta idea des de fa 10 anys. No penso dir res més, aneu a veure-la que encara us queden tres dies, no badeu. https://bit.ly/2LWYuP7 Crítica completa » https://bit.ly/2n7y9Qr

Avui em permetré ressenyar una obra que no he anat a veure; sé que s’ha de tenir morro, però els que em coneixen saben que d’això jo en gasto! Vull parlar de Carousel, que s’ha fet al Festival Grec en versió concert. Quan vaig veure la programació, el primer pensament va ser “colló, no podien escollir una obra més antiquada?” Carousel el musical, tot i ser de l’any 45 és una peça escrita a principis de 1900, o sigui que la història porta 118 anys a l’esquena (però no ens acollonim que el poema de Guigamesh en porta 4.700). Rodgers i Hammerstein, una parella més estable que les de la guàrdia civil van escriure unes pàgines que d’alguna manera eren […]

… jo m’he avorrit, no he entrat en el que intentaven explicar-me, o no ho he entès (si hi havia alguna cosa a entendre). Ni l’escenografia ni la il·luminació m’han ajudat,l o sigui que he quedat ben fotut. Ara, l’execució perfecte. Quina manera de disciplinar el cos i de transmetre sensacions… Llàstima. Crítica completa » https://bit.ly/2mLxLXz

Com a teatre i com a denúncia i per això toca el que ha de tocar: la fibra a les persones decents i el collons als descerebrats que tot ho arreglarien a hòsties (perdoneu el llenguatge gruixut). Buchaca ha escrit una obra imprescindible presentant-nos una psicòloga que fa teràpia per ordre judicial a l’home que li va trencar el braç (accidentalment?) a la seva parella. En cassos com aquest res és blanc i negre; més aviat hi ha una extensa gramma de grisos fins arribar, malauradament, massa sovint al negre. No us la perdeu, teniu temps fins el dia 22. El Grec vola! Crítica completa » https://bit.ly/2L8HNRk