La criatura del Dr. Frankenstein

Torna José Sanchis Sinisterra a Barcelona. Aquesta vegada amb la seva última obra: La criatura de Frankenstein.

Sempre recordarem la tardor del 2023 en la que el dramaturg  i fundador de la Sala Beckett (1989), va ser homenatjat amb un cicle de sis espectacles, cinc lectures dramatitzades, xerrades, taules rodones i més activitats. Vam tenir l’ocasió d’entrar a l’immens univers  de Sanchis Sinisterra i va ser inoblidable.

Amb la seva imparable activitat creativa, i basat en L’informe sobre l’Acadèmia de Kafka, en aquesta ocasió, dona vida i sentiments al personatge creat per Mary Shelly com ha fet altres vegades amb personatges extrets d’obres de Shakespeare com Julieta en la cripta  o La noche de Molly Bloom, de l’Ulises de James Joyce i d’altres. Sanchis juga amb els mites del teatre, els descontextualitza i els dona una altra vida, una altra oportunitat i a nosaltres ens n’ofereix una altra mirada en clau d’humor.

Ara dona vida a La criatura del doctor Frankenstein que es presenta a una Acadèmia Científica per obtenir el prestigi d’ésser humà. Amb la riquesa lèxica i expressiva a la que ens té acostumades l’autor, la criatura monstruosa, abominable, feta a peces de restes humanes, d’animals i altres artefactes, ens explica com han estat els darrers dos segles de la seva vida, com ha anat assolint  sentiments de persona humana que justifiquen la seva entrada a l’Acadèmia.

Aquest ésser monstruós, aquesta anomalia creada artificialment per un científic té la capacitat d’observar a la persona humana que vol ser i ens mostra, a través del treball sublim de l’actor, Ferran Audí, com de monstruosa pot ser també la humanitat de la que ell desitja formar part.

Sanchis fa deambular a aquest monstre humanitzat per un món contemporani amb una mirada irònica i trista que ens el fa més proper. L’escassa il·luminació d’Elisabet Prandi crea un clima fosc millorat només  amb la llum que li dona el mocador vermell que porta al coll com a símbol d’elegància per presentar-se davant dels acadèmics.

Per demostrar la seva humanització, aquest ésser quasi persona humana descriu als membres de l’Acadèmia a qui es dirigeix constantment, les trenta-set qualitats humanes que ha anat adquirint. El públic ens convertim en acadèmics, l’escoltem, l’entenem, plorem i riem amb ell i, si fos per nosaltres i no fos teatre, li permetríem l’accés a aquesta noble i prestigiosa institució.

Que una figura cabdal per al nostre teatre com ho és Sanchis Sinisterra espolsi un dels textos que encara té al calaix dels malendreços, és una bona notícia t’ho miris com t’ho miris. Que ho estreni la “nova” Sala Atrium és un exercici de coherència amb l’organicitat de la programació d’aquesta temporada dissenyada amb idees clares i una aposta definitiva per una sèrie de muntatges atrevits i amb capacitat per a dialogar amb la nostra contemporaneïtat.

La criatura… situa el monstre de la novel·la de Mary Shelley efectuant un discurs per a  “l’acadèmia” a qui ja s’havia dirigit a principis del segle XX el simi d’Informe per a l’acadèmia de Franz Kafka, amb l’objectiu de sol·licitar l’ingrés dels anomenats éssers humans. La criatura mira d’argumentar què és allò que segons el seu parer el converteix en humà i, de passada és clar, ens obliga a preguntar-nos què és allò d’específic que ens converteix en humans a nosaltres mateixos. Pel camí, reflexiona sobre els conceptes de creació, de creació artística i d’identitat entre d’altres.

Sánchez Sinisterra atorga el pes de la posada en escena en Ferran Audí, el protagonista del monòleg, i despulla d’escenografia l’espai. Audí tindrà només la companyia d’un focus i una cadira. El disseny d’il·luminació d’Elisabet Prandi Chevalier crea les penombres necessàries per a donar rellevància als diferents estats d’ànim que transita el personatge.

La interpretació d’Audí es fonamenta en dos eixos que mesclen bé, com ho són l’humor i la melancolia. Aconsegueix, a més, no caure en l’excés i l’histrionisme a què la naturalesa del personatge convida i és capaç de transmetre tristesa, desesperació i fins i tot orgull quan cal, sense necessitat d’estridències ni tòpics. No vull deixar de dir que, en un moment donat , Audí canta amb una sensibilitat desbordant el clàssic espiritual Sometimes I feel like a motherless child com si fos el gran Jimmy Scott.

A La criatura… la frontera entre allò que és humà i allò que no ho és es difumina, i l’espectador és convidat a replantejar-se la seva naturalesa i la seva relació amb els mites de ficció que al llarg de la història han intentat explicar-nos als éssers humans.

He vist "La criatura del Dr. Frankenstein" de José Sanchis Sinisterra a la Sala Atrium, i he de dir que m’ha impactat molt. El treball de Ferran Audí és impressionant. Interpreta la criatura amb una intensitat brutal, plena de dolor, fragilitat i força alhora.



"La criatura del Dr. Frankenstein" ens mostra el monstre parlant en primera persona. Una història emotiva i reflexiva sobre com se sent algú que només busca ser estimat, però que tothom rebutja. Un monòleg intens que ens fa pensar sobre la solitud i la necessitat d’acceptació.



La criatura ens convida a reflexionar sobre com tractem aquells que considerem "diferents" i sobre la importància d’acceptar-nos els uns als altres, no per com som físicament, sinó pel que som en essència. És una història que parla de la humanitat, però des de la perspectiva d’un ésser que només vol ser vist com a tal.



Aquest monòleg no és només el relat d’una criatura que busca el seu lloc, sinó una metàfora per a qualsevol de nosaltres que, en algun moment, ha sentit que no encaixava, que no era prou bo o que no era vist pel que realment és. Però ara em pregunto: és aquesta necessitat d’acceptació el que em fa humà, o és el que em condemna a ser un monstre durant la resta de la nostra vida



El treball de Ferran Audí és simplement espectacular. Fa una interpretació molt potent, plena de matisos, que transmet perfectament el dolor, la solitud i la humanitat del monstre tant de cara al públic quan es dirigeix als presents com a la resta del monòleg.



Per donar encara més força al personatge, porta unes alces que el fan més imponent i un maquillatge molt elaborat que transforma completament la seva aparença. Però més enllà de l’aspecte físic, el que realment impressiona és la seva expressivitat, la manera com es mou, com parla (o fins i tot quan calla). Una feina molt treballada i valenta que demostra la gran qualitat actoral d’Audí. Un paper difícil i intens, que ell defensa amb una veritat colpidora.



Tot i això, he de dir que, personalment, la proposta m'ha atrapat molt durant la primera mitja hora, però a mesura que avançava, he anat desconnectant una mica. Potser per ritme o estructura, m'ha costat seguir el fil com al principi. Amb tot, és una aposta valenta i molt treballada, que ha valgut la pena veure.

Si voleu veure la resta de la meva opinió.