Emma Álvarez

Penso en els experiments psicològics amb expressions bàsiques que demostren sorpresa, por, felicitat, etc. Totes aquestes expressions facials que estan limitades en una màscara inert. Tot i això, la persona que dóna vida a una màscara fa que aquestes expressions humanes es comuniquin més enllà d’un mer gest facial. Kulunka demostra el seu talent en aquell donar vida a una màscara inert. Però va més enllà. El seu domini de la il·luminació, l’escenografia, el vestuari, el so just ens envolten en un entorn ben definit. Ens traslladen al seu món en un obrir i tancar els ulls. Des del minut 1 t’emboliquen en aquesta història de família, molt allunyada de la de Mr. Wonderful i més propera a la realitat. […]

Hi ha un component d’il·lusió clau en qualsevol espectacle de màgia. L’art que brilli aquesta il·lusió que conserves a la teva infantesa i vas perdent segons avances a l’edat adulta. La destresa per desafiar les lleis de la realitat i que allò impossible es converteixi en real. Jorge Blass combina tecnologia i carisma perquè els teus ulls brillin davant la sorpresa inesperada. Té experiència a les taules i sap com captivar el públic. Et dóna l’oportunitat de convertir-te en un professional de la màgia per un dia, involucrant-te en l’espectacle com mai abans, ensenyant-te els secrets d’algun truc que no et puc revelar perquè trencaria la seva màgia. La barreja explosiva d’humor, sorpresa i sorpresa en cada truc fa que […]

Afanador juga amb el ritme enllaçant escenes basades en la composició visual. És com assistir a diapositives en blanc i negre que prenen vida. La il·luminació de Bernat Jansà, l’escenografia de Max Glaenzel, Mambo decorats i May Servicios i la composició musical de Juan Cristóbal Saavedra es combinen de forma magistral. La cirereta del pastís és la direcció de Marcos Morau que compon, distribueix i contribueix a donar un significat propi amb els cossos de ballarins que es desdibuixen per l?espai. El vestuari de Silvia Delagneau, Iñaki Cobos i Gallardo és magnífic i aporta surrealitat a aquestes escenes que provoquen una mena de trànsit. El millor espectacle de dansa que he vist mai. Hauria de tenir un lloc permanent a […]

Aquesta versió d’El fantasma de l’òpera no deixa indiferent i per alguna cosa va perllongar sense problemes una segona temporada a Madrid. Ben merescut el premi Talia a Julio Awad per la direcció musical, recomano al públic que tregui el cap a la fossa en acabar la funció per entendre amb més profunditat el desafiament dels músics i el bon fer d’Awad. És un espectacle que combina uns acords ben coneguts pels amants del teatre musical i una majestuositat a la posada en escena. L’elenc mereix una menció a part, el repartiment que estava en la funció a què va assistir va ser magnífic. Manu Pilas com a paper protagonista, inunda l’escena cada cop que apareix demostrant un domini gestual […]

Vicky Luengo omple l’escenari. Unes taules més aviat sòbries, blanques, quadriculades, asèptiques. L’omple amb la veu i el cos, amb la intensitat, la veritat. I això fa que a la ment de l’espectador s’articuli un tribunal, un despatx d?advocats, una sala d?un hospital. Tot, gràcies al seu portent ia una molt bona direcció de Juan Carlos Fisher que no dóna puntada de peu sense fil. En aquesta Prima Facie, com si fos una òpera, Vicky Luengo es converteix en una extraordinària Prima Donna perquè no podem passar per alt el treball de veu que ha realitzat. No en dóna una sola nota cantada però en dóna la nota sens dubte. Assumeix 100 minuts d’atenció distribuint intel·ligentment, vivint les transicions, les […]