Marc Ribera

Poques obres de la literatura universal carreguen un pes simbòlic tan enorme com El Petit Príncep. Traduïda a centenars de llengües, llegida per generacions senceres i convertida en una mena d’evangeli laic sobre la infància, l’amistat i el sentit de la vida, la petita obra mestra d’Antoine de Saint-Exupéry sembla haver-ho dit gairebé tot. Precisament per això, qualsevol nova aproximació escènica corre el risc de semblar innecessària. I és aquí on León a la terra dels homes, que aquests dies es pot veure al Teatre del Raval, troba la seva principal virtut: la valentia. La proposta parteix d’una idea tan simple com poderosa. I si el Petit Príncep fos un home gran? I si aquell nen etern, observador i innocent […]

La programació del TNC continua demostrant una saludable voluntat d’explorar nous llenguatges escènics i d’abordar temàtiques de rellevància contemporània… sense aconseguir-ho. Inventari de fuges n’és el darrer exemple. La proposta destaca, des del primer moment, per una notable riquesa formal: dramatúrgia, moviment, composició visual, música en directe i recursos documentals conviuen en un dispositiu escènic complex i ambiciós. També és estimulant el punt de partida. En lloc d’abordar les migracions des dels grans discursos polítics o des de les estadístiques habituals, la direcció, a càrrec de Judith Pujol, decideix posar el focus en els objectes. Aquells objectes que les persones migrades decideixen salvar quan han d’abandonar una vida, una casa, un país o una identitat. Objectes que, en teoria, funcionen […]

Parlar de L’últim àtom obliga, inevitablement, a parlar d’Indi Gest i del seu principal motor creatiu, Jordi Oriol. Des de fa anys, Oriol ha construït una de les trajectòries més singulars de l’escena catalana contemporània. La seva escriptura, profundament vinculada al llenguatge, al joc conceptual, a la musicalitat de la paraula i a la reflexió filosòfica, ha generat un univers propi difícilment confusible amb el de cap altre autor del país. Per això, un títol com L’últim àtom desperta una curiositat immediata. Hi ha alguna cosa d’absolut, de definitiu, gairebé de vertigen metafísic en aquestes dues paraules. I l’obra no defrauda en aquest aspecte. El treball dramatúrgic és potent. Oriol construeix un artefacte intel·lectual complex, ric en lectures i capes […]

Parlar de Nao Albet i Marcel Borràs és parlar dels enfants terribles que van sacsejar l’escena catalana quan encara no tenien edat per votar. La seva trajectòria és un cas d’estudi: una precocitat insultant maridada amb un talent que fa temps que va saltar les fronteres del nostre país per conquerir places europees. Molt abans de fer els 40, ja han demostrat que saben dominar el llenguatge de la irreverència, el metateatre i la ironia com pocs. Però, com algú va dir, «un gran poder comporta una gran responsabilitat», i l’ambició, quan no té fre, pot acabar devorant, fins i tot, el talent innat. Aquesta vegada, al Lliure, ens trobem davant dels Estunmen, una proposta que neix amb una premissa […]

A la Versus Glòries, ha nascut aquests dies una d’aquelles petites joies que ens recorden per quina raó seguim insistint en anar al teatre (malgrat tot), que no és altra que la necessitat humana d’escoltar una bona història. El lladre de llibretes no és només una obra; és un mirall sibil·lí sobre la identitat i la capacitat dels humans de superar-nos, transcendir, i arribar a destins que potser mai hauríem somiat. L’obra neix de la ploma de Gianni Solla, un dramaturg i novel·lista italià que ha sabut captar, des d’una sensibilitat especial, la pulsió de la quotidianitat. A Itàlia, la novel·la ha gaudit d’un recorregut envejable, connectant amb un públic que buscava veritat enmig de la saturació d’artificis i virtualitat […]