Marc Ribera

Hi ha espectacles que neixen per ocupar una temporada i desapareixen. I d’altres que, resistint-se a la lògica del mercat, es converteixen en clàssics. Federico García, com la figura a qui fa referència espectacle i títol, pertany a aquesta segona categoria. Concebut i protagonitzat per Pep Tosar, l’espectacle va veure la llum al 2015, en el marc del Festival Grec, iniciant una trajectòria excepcional que l’ha portat a recórrer nombrosos escenaris durant més d’una dècada. En un ecosistema teatral dominat per la novetat permanent, per la necessitat de renovar constantment les cartelleres i pels cicles de consum cada vegada més accelerats, és tan insòlit com lloable trobar un espectacle que continuï viu deu anys després de la seva estrena. I […]

Poques autores ocupen un lloc tan singular dins del teatre català contemporani com Lluïsa Cunillé. Any rere any, les seves obres tornen a les cartelleres dels principals teatres del país amb una fidelitat gairebé litúrgica. És, probablement, una de les dramaturgues catalanes vives més representades. I aquest humil espectador continua preguntant-se, temporada rere temporada, què explica exactament aquest fenomen. No es tracta, evidentment, de posar en dubte el seu prestigi. La seva dramatúrgia ha construït una veu absolutament reconeixible: diàlegs aparentment anodins, personatges que orbiten al voltant d’alguna cosa que mai acaba de revelar-se, conflictes insinuats més que exposats, una narrativa feta de silencis, absències i desviacions. La Ruta —la proposta que la companyia La Ruta 40 ha escollit per […]

Poques obres de la literatura universal carreguen un pes simbòlic tan enorme com El Petit Príncep. Traduïda a centenars de llengües, llegida per generacions senceres i convertida en una mena d’evangeli laic sobre la infància, l’amistat i el sentit de la vida, la petita obra mestra d’Antoine de Saint-Exupéry sembla haver-ho dit gairebé tot. Precisament per això, qualsevol nova aproximació escènica corre el risc de semblar innecessària. I és aquí on León a la terra dels homes, que aquests dies es pot veure al Teatre del Raval, troba la seva principal virtut: la valentia. La proposta parteix d’una idea tan simple com poderosa. I si el Petit Príncep fos un home gran? I si aquell nen etern, observador i innocent […]

La programació del TNC continua demostrant una saludable voluntat d’explorar nous llenguatges escènics i d’abordar temàtiques de rellevància contemporània… sense aconseguir-ho. Inventari de fuges n’és el darrer exemple. La proposta destaca, des del primer moment, per una notable riquesa formal: dramatúrgia, moviment, composició visual, música en directe i recursos documentals conviuen en un dispositiu escènic complex i ambiciós. També és estimulant el punt de partida. En lloc d’abordar les migracions des dels grans discursos polítics o des de les estadístiques habituals, la direcció, a càrrec de Judith Pujol, decideix posar el focus en els objectes. Aquells objectes que les persones migrades decideixen salvar quan han d’abandonar una vida, una casa, un país o una identitat. Objectes que, en teoria, funcionen […]

Parlar de L’últim àtom obliga, inevitablement, a parlar d’Indi Gest i del seu principal motor creatiu, Jordi Oriol. Des de fa anys, Oriol ha construït una de les trajectòries més singulars de l’escena catalana contemporània. La seva escriptura, profundament vinculada al llenguatge, al joc conceptual, a la musicalitat de la paraula i a la reflexió filosòfica, ha generat un univers propi difícilment confusible amb el de cap altre autor del país. Per això, un títol com L’últim àtom desperta una curiositat immediata. Hi ha alguna cosa d’absolut, de definitiu, gairebé de vertigen metafísic en aquestes dues paraules. I l’obra no defrauda en aquest aspecte. El treball dramatúrgic és potent. Oriol construeix un artefacte intel·lectual complex, ric en lectures i capes […]