Mariona Rebull

En mitad de tanto fuego, la llama del amor. Fuego con fuego. Fuego con guerra. Guerra y amor. Y entre contrastes y claroscuros, la intimidad de la palabra. Alberto Conejero nos remite al clásico de la guerra de Troya, aunque no para hablar de la guerra, o no solo de guerra, sino de la pasión entre Aquiles y Patroclo. Es justamente Patroclo, el héroe más secundario de la Ilíada, el que toma palabra encarnada a través de Rubén de Eguía. ¡Y con qué entrega! Un gran amador con una dicción clara, gesticulación cuidada y emoción latente y contenida que nos remite años y años atrás en sus aventuras griegas pero narrada desde los recovecos menos recorridos. Y con guiño feminista […]

Cada any torno i torno a la sèrie Dekalog del polonès Krzysztof Kieślowski. I no deixo de recomanar-la, és clar. Es tracta d’una revisió dels 10 manaments bíblics on capítol a capítol, un s’endinsa en les excepcions i les contradiccions de cada mandat. En el capítol dos, la protagonista, davant un contundent dilema, afirma que “és un pecat voler-ho tenir tot”. Això mateix vaig pensar a Les mans, l’obra de Llàtzer Garcia i dirigida per Sílvia Munt. “Aquesta noia vola tenir-ho tot” vaig pensar de la Paula (Raquel Ferri): ella vol tenir la seva pel·lícula i vol conservar la seva relació amb l’Isaac (Ernest Villegas). Per què no és possible? L’Isaac ha de protagonitzar la pel·lícula que la Paula dirigeix. […]

La escritura tiene sus misterios; para acceder a ella hay que serle sumiso, doblegarse, estar a su servicio. Es así como, en plena escucha, durante noches de inspiración y obviamente de corrección y reescritura, el dramaturgo Albert Tola escribió Joven llama: la historia de la leyenda del monje que, tras ser condenado a muerte por lujuria, invoca al demonio para que le ayude a escribir el Códex Gigas – o la Biblia del demonio– en una sola noche y lograr así salvar la vida. Joven llama es un texto poético, cargado de imágenes, en el que el autor moldea las palabras para que el espectador le acompañe, a él y al monje protagonista, en esta metamorfosis en el que el […]

Tornar a les tragèdies clàssiques és tornar sempre a casa. Per molts anys i anys que hagin passat. En aquest cas, tornar a Ifigènia -d’Euripides- significa revisar la història d’una mártir, del fill sacrificat com ho van ser també Jesucrist o Isaac, els anyells bíblics. La historia és sobradament coneguda: després del rapte – o la fugida – d’Helena a mans de Paris, l’exèrcit grec parteix cap a Troia en clau de Guerra per recuperar-la. No obstant, les naus no poden llençar-se a la mar degut a la falta de vent; necessitaran doncs, segons l’oracle, el sacrifici d’Ifigènia, filla de Clitemnestra i Agamenón. Després de la mort d’Ifigènia, seguirán, en plena espiral de venjança, la d’Agamenón a mans de la […]

Fer una obra de teatre de rabiosa actualitat té els seus riscos: pot envellir ràpid i malament. També les seves virtuts: la temàtica i els llenguatges estan convinguts amb el públic per endavant. Tothom situat així. A Conspiranoia – el nom no pot ser més explícit –  és clar que sentirem de a parlar de terraplanistes; però també de relacions assimètriques, de geologia i sostenibilitat. Sobre l’escenari, actors que són per si sols un reclam i que, a més, no defrauden: Mia Esteve, Eduard Farelo, David Vert i Àurea Márquez. El punt de partida és el de quatre amics que es reuneixen – en aquest cas per, diguem-ho així, fer teràpia de xoc a una terraplanista – i a partir […]