Mesures Extraordinàries

¿Cuánto cuesta morirse? O mejor ¿Cuánto cuesta enterrar a un muerto? ¿qué podemos hacer si no tenemos suficiente dinero? Tomar Medidas EXTRAORDINARIAS.

El padre de Toni acaba de morir y no tiene dinero para enterrarlo, es entonces cuando empieza a darle vueltas a la loca idea de enterrarlo por su cuenta con ayuda de su hija. Pero, cómo explicarle a su madre que no pueden hacer un funeral “como Dios manda” por la sencilla razón de no poder pagarlo.

Esta tragicomedia habla de entierros, pero sobre todo habla de relaciones familiares, de secretos callados y de cómo los padres luchan por proteger a sus hijos, tengan estos la edad que tengan.

En el escenario Mercè Arànega, Yago alonso y Carmen Marfà interpretan a una madre, un hijo y una nieta de manera muy acertada. Los diálogos divertidos y enrevesados hacen que riamos y reflexionemos a la vez.  Las tres generaciones hablan desde su punto de vista y su propia experiencia y consiguen una entente cordiale muy bien solucionado.

Una obra ágil y simpática para liberar la mente de los problemas cotidianos y pasar un buen rato.

 

Quant costa morir-se? O millor Quant costa enterrar a un mort? què podem fer si no tenim diners? Prendre Mesures extraordinàries.
El pare de Toni acaba de morir i no té diners per el funeral, és llavors quan comença a donar-li voltes a la boja idea d'enterrar-lo pel seu compte amb ajuda de la seva filla. Però, com explicar-li a la seva mare que no poden fer un comiat Com Déu mana al seu pare per la senzilla raó de no poder pagar-ho.
Aquesta tragicomèdia parla d'enterraments però sobretot parla de relacions familiars, de secrets amagats i de com els pares lluiten per protegir els seus fills, tinguin aquests l'edat que tinguin.
En l'escenari  Mercè Arànega, Yago alonso i Carmen Marfà interpreten a una mare, un fill i una neta de manera molt encertada. Els diàlegs divertits i enrevessats fan que riguem i reflexionem alhora. Les tres generacions parlen des del seu punt de vista i la seva pròpia experiència i aconsegueixen una entesa cordiale molt ben solucionada.
Una obra àgil i simpàtica per a alliberar la ment dels problemes quotidians i passar una bona estona.

Ja fa cinc anys que Carmen Marfá i Yago Alonso van estrenar aquesta obra a la Flyhard  “Instruccions per enterrar un  pare” just abans que es desencadenés la pandèmia de la COVID, en la que molta gent van haver de viure de manera dramàtica la mort d’un familiar. Va ser com una premonició macabra, amb moltes morts inesperades i  sense poder ser acompanyats per la família. Un cop passat aquell malson, la reposició torna amb un altre títol en un moment normalitzat però posant de manifest el difícil que pot ser per alguns pagar l’enterrament d’un familiar, el seu preu inassolible per molts, del negoci de les funeràries i de la poca sensibilitat dels bancs en moments de necessitat.

És l’excusa també per parlar de les relacions entre els membres de la família, moments de confidències sempre amagades i dissimulades, de sinceritat que ajuda a enfortir les relacions mare-fill-neta. Tot això amanit amb bromes molt nostres, molt arrelades en la cultura popular catalana. Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau no podien haver estat millor escollits. Estan esplèndids ens els papers d’un text àgil com ens tenen acostumats els dos autors.

És una comèdia d’embolics en la que cada vegada van sorgint les situacions més grotesques i rocambolesques que ens fan riure per absurdes i desproporcionades, però en el fons reals i possibles. L’escenografia d’Enric Planas facilita els canvis d’escena amb tanta agilitat que no permet que et desaparegui  el somriure de la cara.

Riem del que coneixem, del que està a prop nostre, del que és quotidià. La mort és present sempre i, per això podem dir que la mort és un fet quotidià. Tot i que no passa a diari, la mort pot formar part de la quotidianitat com una presència latent i com una realitat constant.

 

Què passa després de la mort? Les despeses. Arriba al Teatre Borràs la comèdia de Carmen Marfà i Yago Alonso: Mesures extraordinàries. Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau interpreten una família que, a part de la pèrdua, s’ha d’enfrontar a un problema molt terrenal: no poden pagar el funeral.



Ja fa cinc anys que Carmen Marfà i Yago Alonso van estrenar aquesta obra a la Flyhard sota el títol Instruccions per enterrar un pare, amb molt bona acollida. Gran part de l'èxit va ser gràcies als seus intèrprets. Sobretot el paper de mare que a la Sala Flyhard feia Teresa Vallicrosa.



Tot i que l'obra conserva l'energia, el ritme i la comèdia que ja tenia des dels seus inicis, el canvi d'espai es fa notar. En passar d'una sala petita com la Sala Flyhard, on el públic pràcticament comparteix escenari amb els actors, a un teatre més gran, es perd una mica aquella proximitat i complicitat directa que creava una atmosfera tan especial.



Aquesta petita essència inicial, aquella sensació d'estar vivint la història de molt a prop, es dilueix lleugerament en el nou format. Ho he percebut especialment en l'última part de l'obra, que és, per mi, la més divertida de totes. Amb tot, cal dir que el gran treball dels tres actors no fa perdre en cap moment la força ni l’enginy del text, més aviat al contrari. Les interpretacions són sòlides, plenes de matisos, i aconsegueixen mantenir viva la comicitat de l'obra tot i la distància escènica.

El seu ritme, la complicitat que transmeten i la naturalitat amb què es mouen en escena fan que l’espectacle funcioni i que l’humor arribi igualment al públic. Per això, considero que és una comèdia molt recomanable, perfecta per desconnectar, passar una bona estona i, sobretot, riure de valent.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç-

Crec que va ser la darrera obra que vaig veure abans que ens tanquessin a casa per la pandèmia de Covid. Es tractava d’Instruccions per enterrar un pare, a la Sala Flyhard, amb Eduard Buch, Teresa Vallicrosa i Sara Diego. Una bona dosi d’humor negre que no anticipava tot el que havia de venir, que menys gràcia ho va tenir tot. M’ha fet il·lusió trobar-me amb el mateix text cinc anys més tard, encara que li hagin canviat el títol, el repartiment al complet i també l’espai d’actuació. Ara ens trobem a l’escenari del Borràs, que quintuplica el de la Flyhard i que allunya al públic d’una trama que et sents més teva si la discuteixes en un menjador de casa.

La trama, això, sí, segueix igual de negra i funesta: un fill se les empesca per enterrar a son pare sense diners ni assegurances. Una situació dramàtica que al barrejar-se amb l’absurd acaba oferint una comèdia delirant. És cert que la segona part costa de creure molt més que la primera, però ja se sap que a vegades certes premisses tenen una resolució complicada i poc versemblant.

Els tres actors protagonistes (Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau) ja se les han vist abans amb comèdies d’aquest tipus, i potser per això surten ben airosos de cadascuna de les situacions que els hi planteja la trama. Ara bé, crec que un espai més petit i acotat els hi hauria anat més a favor i no hauria diluït tant alguns gags. Coses dels espais dramàtics i les històries que es van crear quasi per se explicades a cau d’orella.