Comprar entrades per a Travy

Qui no sàpiga què va a veure, no conegui la família Pla-Solina o no hagi vist abans l’Oriol Pla dalt d’un escenari, segurament, sortirà del Romea al·lucinat. Per això, és important conèixer els antecedents.

Travy es va estrenar el 2018 a l’Espai Lliure. Després, l’obra va anar a la Beckett, a la Biblioteca de Catalunya, al Teatre de l’Abadia de Madrid… i, evidentment, ha fet gira per Catalunya. També ha rebut el Premi de la Crítica al Millor espectacle de petit format. I ara, recala al Romea. Un somni de trajectòria pel que seria el primer gran projecte que assumeix l’Oriol com a autor i director.

Els Pla‑Solina tenen una llarga trajectòria escènica: Quimet Pla (pare) va ser un dels fundadors de Comediants, mentre que Núria Solina va formar part de Circ Cric i Picatrons. Junts van construir un teatre de carrer ple d'enginy i resistència durant els anys de la dictadura. Els fills, l’Oriol i la Diana, van créixer entre escenaris i han continuat la tradició familiar des d'una perspectiva renovada.

És així com l’Oriol, quan va rebre la trucada del Lliure, amb només 23 anys, per oferir-li l’Espai de Montjuïc perquè fes “el que ell volgués”, no s’ho va pensar gaire: faria un homenatge. Un homenatge a aquesta, la seva família. La família Travy.

Travy retrata el xoc entre dues maneres d'entendre el teatre: el clown i folklore dels pares, la crítica i el postdrama dels fills. Una obra de tensió emocional i artística on es qüestionen tradicions i es redefineix la identitat teatral familiar amb una barreja de llenguatges i creativitat de vàries estrelles Michelin.

L'obra combina text, mim, clown, música, comèdia dell’arte, circ i teatre físic. Aquesta barreja genera un collage escènic ric i dinàmic. Tots i cadascun dels intèrprets treballen a un nivell excels. Els grans, desborden experiència i serenor, presència i minimalisme escènic. Els joves, un talent innat covat a base d’anys de moure’s entre caixes.

Travy és una peça mestra del teatre contemporani. Fosa entre tradició i innovació, emoció i reflexió, és un diàleg viu entre generacions. Honesta, profunda i commovedora, reflecteix la força del teatre com a espai de memòria, crítica i amor.

L’Oriol i la seva família han aconseguit molt més que un espectacle: és una celebració de l’ofici, amb les seves llums i ombres. Una obra que permet entendre l’essència del teatre com a vida compartida.

La idea de fer teatre en família, quan la família en concret s’ha dedicat tota la vida al clown i als espectacles de carrer, potser no pot semblar gaire arriscada. Però quan la família es diu Pla Solina i el que crea l’espectacle és l’Oriol Pla tot pot explotar pels aires i oferir-nos una hora i mitja d’humor, poesia i reflexió. Ja sé que pot sonar pretensiós o una mica massa feixuc, però és justament tot el contrari. Travy ofereix tot el que dèiem abans amb una naturalitat que només els grans creadors saben aportar.

Tot comença amb una escena d’Oriol Pla en solitari –un magnífic solo de clown, executat a la perfecció-, vestit amb frac i preparat per a l’èxit. Però sembla ser que no troba el que busca, i finalment pren la decisió de fer un nou espectacle (un encàrrec, segons diu ell mateix) comptant amb la seva família. Travy consisteix, precisament, en veure el procés de creació de l’obra, amb els seus dubtes, les seves males decisions (esplèndid moment el de Il castel·lo maledetto), les seves confrontacions i els seus resultats finals. Un procés en el que s’enfronten dos estils, dues maneres de veure el teatre... i també la vida. La clàssica batalla integeneracional mostrada amb tot l’enginy possible.

Travy parla, en el fons, de moltes coses... encara que la forma ens obligui a anar endavant i endarrera, pensant que potser el creador s’ha perdut en un mar d’idees i situacions aïllades. Però penso que tot té el seu sentit i el seu encaix, com el canó del final, la síndria que acompanya al pare fins al darrer moment (mai millor dit), etc. Elements que conformen una petita part de la història dels joglars d’aquest país. I si no, pareu atenció als moments que us esperen en el vestíbul quan sembla que tot s’ha acabat... Un espectacle indispensable que porta més de sis anys donant voltes per arreu i que ningú s’hauria de perdre.

El món dels clowns es vol renovar i canviar les velles maneres del nassos vermells. És el fill  (Oriol Pla) qui proposa fer una creació amb una nova mirada.

És una obra coral d’una família d’artistes que treballen junts des de fa molts anys  tot i que alguns membres fan vida artística en solitari. Vam veure a Diana Pla a “Mis cosas y yo” fa un any a la Badabadoc. Era una obra difícil, agosarada i valenta en la que Diana Pla desenvolupava el seu millor rol de clown femení i ens va demostrar que era una excel·lent referent en aquest gènere.

Oriol Pla va néixer i créixer en ambient de clowns i va sortir amb la seva mare a escena quan encara era un lactant. La seva primera actuació va ser com a pallasso als sis anys. No és estrany que hagi destacat com actor tant al cinema, com a la TV i al teatre, aconseguint dos premis Gaudí i moltes nominacions.

Ell és el guionista i el director de “Travy” que va fer gira per tot Catalunya. Al 2019  es va presentar al Teatre Lliure de Montjuïc  i entre tancaments per pandèmia i altres motius Travy no ha tornat a la llum fins al 2022 a la Beckett.

Travy està protagonitzada  per Quimet Pla (el pare), Núria Solina (la mare) Diana Pla i Oriol Pla (els fills). És un espectacle on es barreja ficció amb situacions que simulen la realitat. Tot comença quan Oriol Pla proposa a la seva família de veritat muntar un espectacle. I ens regalen veure tot el procés de creació, en format teatre dins el teatre delirant: diàlegs del més pur estil beckettià, embolics familiars, clown, acrobàcia i sobretot, molt sentit de l’humor. És un espectacle molt tendre on les veritats no fan mal perquè els rols familiars estan molt ben establerts i acceptats. La por al fracàs planeja constantment en la creació de la nova obra però la superació és immediata. La relació familiar es manté ferma i inalterable.

A demés de les tècniques de circ, utilitzen el teatre, el mim (insuperable el de l’Oriol), i amb molts pocs elements escenogràfics  l’escenari s’omple de vida i optimisme. És una obra familiar i festiva molt adequada per aquests dies. Els petits en trauran el moviment i els canvis d’escena. Els grans la ironia i el transfons que hi ha al darrera d’una creació d’humor.

Ningú s’hauria de perdre aquesta meravella.

La mida d’alguns espectacles esdevé, de vegades, inversament proporcional a l’efecte que produeixen. És el cas de Travy, una excelsa proposta amb olor a homenatge. Homenatge al recorregut, les vicissituds i la quotidianitat d’una família que porta el teatre a la sang, i homenatge al teatre mateix. Perquè el teatre és això: pell, emoció, intensitat, missatge, estètica, sorpresa, proposta... Travy ho té tot. Quina sort, quin plaer, poder compartir moments així. Amor pel teatre, pel teatre pur, sense artificis.

Com si agafessin la identitat d’una família de pallassos italiana, d’aquelles de caravana i carretera, Travy és el malnom dels Pla-Solina. Els fills, L’Oriol i la Diana, han crescut llegint el teatre com una forma de vida, escenaris amunt i avall, de poble en poble, de la mà de la Núria Solina i en Quimet Pla, els seus pares. L’espectacle juxtaposa els dos mons, el familiar i l’artístic, i sorgeix d’un encàrrec que el Teatre Lliure va fer al mateix Oriol. Una carta blanca que decideix compartir amb els de casa, una mena de retorn d’allò que havia rebut. I ho fa en companyia de Pau Matas, molt proper a la família. El seu primer èxit, el Premi de la Crítica 2018 al Millor espectacle de petit format.

I el guió, paradoxalment, es basa en aquesta proposta: la creació conjunta d’un espectacle familiar. Quina bogeria... S’enceta amb la certesa per part de l’Oriol que el més sa, l’únic remei per no embogir en aquest món de mones, presses i interessos, és deixar-ho tot per retornar a casa, a l’essència. Una primera escena per recordar, per emmarcar. Una exhibició del clown més pur.

Ja amb la família, la proposta de fer una creació conjunta és ben rebuda i, amb entusiasme, cadascú hi posa allò que té: l’anarquia d’una mare que relativitza l’èxit perquè amaga la veritable felicitat; l’elegància i alhora la crítica al teatre convencional per part del pare; la necessitat de la germana de fer i desfer al seu lliure albir, de trencar convencions, d’experimentar; i la necessitat imperiosa del germà d’assolir un propòsit, d’organitzar el caos, de quadrar el cercle. Un joc d’identitats proper a la Comèdia de l’Art, amb jocs de paraules àgils i genials, i amb metàfores molt potents que interpel·len el públic, que estalvien explicacions, que generen pensaments. La inquietant síndria que el pare carrega constantment, sense gairebé adonar-se’n, amb naturalitat, esdevé un gir de guió memorable, que no et deixa indiferent.

En definitiva, Travy és una creació, un espectacle i una experiència indispensable per qualsevol amant del teatre. Una genialitat. Un regal.

La família és aquella entitat que reconforta, però també que atrapa i satura a vegades. Estar junts pot ser una alegria, i estar massa junts massa temps pot crear un monstre. Però, i si estar junts fa sumar? I si potencia la creativitat?

Sembla que és això el que passa amb aquesta obra, perquè tot i el terrabastall que es forma dalt de l’escenari, la família Pla-Solina no deixa de mostrar un torrent de idees i creacions artístiques diferents. En aquest relat, Oriol Pla i Pau Matas exposen la relació que tenen el primer amb la seva família. Van ser la família Travy durant els anys en què van actuar junts sota el paraigües del clown, el teatre folklòric i popular, però l’Oriol va decidir deixar-ho i dedicar-se a dramatúrgies més serioses. D’aquesta comparativa entre dues maneres d’entendre el teatre i l’art parla aquesta producció que, tot i el desencontre en moltes ocasions, no deixa de transpirar estimació i respecte pel teatre, la seva tradició y la seva història.

Tot comença quan l’Oriol visita a la família per proposa’ls-hi muntar un espectacle junts on expliquin la seva realitat: la història com a joglars, les seves disputes i com han anat canviant o evolucionant cadascú. Ell serà el director i entre tots el crearan... però no serà tan fàcil com es podia imaginar. Serà aquesta escena ficció o estarà basada en un moment real?

El text i la posada en escena és una meravella, alegria i joia. La família al complet, amb les seves peculiaritats genuïnes cadascú, fan passar una estona divertida i entranyable alhora. La rapidesa dels diàlegs, l’espontaneïtat fingida -però creguda pel públic totalment- i la fina línia entre realitat i ficció que es va desdibuixant en cada escena, atrapen des del principi. L’espectadora creu que cada discussió, les trepitjades de text, els “accidents” i les confessions són reals.  Tot i la bogeria que representa l’obra, es trasllada de manera molt senzilla una sensació de familiaritat i, sobretot, de felicitat al públic.

És refrescant i molt interessant veure a Oriol Pla en aquest paper de joglar, divertit i esbojarrat, i el tàndem amb la seva germana Diana és d’allò més hilarant i surrealista. Però cal destacar amb especial emoció la interpretació de Quimet Pla i Núria Solina, els pares, que demostren que han nascut per dedicar-se a l’art d’entretenir i emocionar.

Riures còmplices al pati de butaques i la sensació d’haver estat durant una hora amb la família, posant-se al dia del què ha passat des de l’última vegada que s’ha parlat i explicant què s’espera del futur. Divertit i reconfortant alhora.

Ahir diumenge vaig anar a la Sala Beckett a veure Travy, una de les propostes que vaig deixar escapar i he tingut la sort de poder veure-la en aquestes dates.

Per començar ens fan entrar a la sala per la part del darrere, ja veiem que no serà un espectacle "normal". És un espectacle que sembla que sigui tot improvisat, però tot el contrari. Té un gran text al darrere i és l'acomiadament d'una forma de veure el clown d'una família de clowns.

És un espectacle per riure, però pots acabar amb la llàgrima a punt d'explotar. Un cant alegre a la vida i a la mort.

Travy és un espectacle per una família d'actors i que s'estimen el que fan. Ho he pogut comprovar durant la funció com a la sortida quan es veu la carrera d'aquesta família de clowns i tot el que han realitzat.

Encantat d'aquestes frases sense sentit, dels moments de com s'ha de saludar al final de l'espectacle, de la màgia de fer una truita, d'un retrobament familiar. Fins i tot del canó que tenim a la pista i el simbolisme amb altre espectacle (això m'ho va comentar un amic de la família i que són copets d'ull a tota una vida de clown)

Al final diuen "Quantes coses que hem fet i com ens hem divertit!" i espero que sigui quantes coses ens queden per fer i que el públic ho pugui gaudir tant com ho vaig fer una tarda de diumenge.

Me l'havien recomanat moltes vegades, i quan es va estrenar per primera vegada, no en vaig trobar entrades. Aquest any, sí; l'he anat a veure al Teatre Romea un dilluns festiu en què la platea estava plena de gom a gom. I l'obra em va demostrar que som el que hem viscut des de petits. La família Pla-Solina està més avesada a actuar que a parlar; fins i tot esquiva les converses que s'han d'encarar quan s'han de fer per actuar. Ara bé, a l'escenari ens trobarem dues generacions diferents, una que creu que no cal canviar perquè sempre ho ha fet a la seva manera; una altra que pensa que tot ha canviat, que cal capgirar-ho tot per buscar uns nous llenguatges.

La barreja de tot plegat crea un caos artístic. No hi busqueu un fil argumental, perquè serà difícil que el trobeu. El que hi ha és una família sencera que s'expressa a través de l'art, amb un fill que intenta dirigir-los perquè cadascú s'expressi, però que, al capdavall, desisteix perquè entén que la seva família el que millor sap fer és fer el pallasso. I que així sigui per molts anys més.

Amor a les arts escèniques entre pares I fills.

Travy sorgeix d'una proposta que li fa el Teatre Lliure a Oriol Pla.

Oriol Pla dirigeix un espectacle de clowns en el que cadascú s'interpreta a si mateix.

És tracta d'una reflexió i homenatge entre el teatre i la vida d'una família on tots pertanyen al món del teatre. Ells són la família Pla-Solina, de nom artístic la família Travy. Quimet Pla (un dels fundadors de Comediants), Núria Solina (cocreadora de companyies com el Circ Cric), Diana Pla (actriu) i Oriol Pla (dramaturg i actor tot terreny), una família als qui agrada i estimen el teatre, i que ha tingut el teatre com a forma de ser i viure.

Travy és un espectacle íntim, dinàmic, ple de creativitat i molt metafòric. Una espècie de joc teatral on es barregen diferents estils i maneres de veure el teatre. Dues generacions, dos moments vitals.
Ficció i realitat que s'enllacen per crear un espectacle poètic, on es barreja text, música, treball corporal, acrobàcia i humor. Molt d'humor. Humor surrealista, humor negre, humor Intel.ligent.
Són dos mons que connecten, el teatre modern, el meta-teatre, la mímica, el clown, la performance amb el teatre de carrer, el popular, el joglar...

A Travy s'hi toquen molts temes, com el pas del temps, el teatre com a art, la família, l'evolució de la família, les relacions familiars, el llegat dels pares. Reflexions profundes fetes des de l'humor i l'amor.

No us la perdeu!

Existeixen moltes tradicions familiars, però poques tan arrelades com l'ofici de l'actor, i això és la família Pla.

El Teatre Lliure va apostar pel talent jove donant carta blanca a Oriol Pla perquè escrivís i dirigís el que volgués, i van apostar bé, perquè és una delícia d'obra on es veu reflectida la vida, el teatre i la unió familiar.

Un espectacle íntim que mescla diferents estils i mirades teatrals i reflecteix el xoc generacional entre el teatre de carrer i el teatre modern, passant pel clown, el drama, el gest, la comèdia més pura i fins i tot el trasllat d'un clàssic a la quotidianitat al recitar un Shakespeare cuinant una truita.

Una finestra al dia a dia de la família, que es percep de manera tendra, amb una estructura esbojarrada que, en certs moments trastoca. Has de confiar en el que vindrà, no plantejar esquemes, perquè la barrera entre la ficció, la realitat i la barreja de les dues pot ser imperceptible.

Rialles, somriures, llàgrimes a flor de pell i una lliçó de vida de les que deixen empremta. Una empremta que queda sobre tota persona amant del teatre que entra l'Espai Lliure.

Tant en teatre com en cinema i televisió, Oriol Pla ha demostrat en diverses ocasions que té un talent desbordant per la interpretació. La pregunta davant de Travy era si seria capaç de plasmar aquesta sensibilitat i intel·ligència seves en un muntatge personal co-escrit i dirigit per ell. Per assegurar-se el tret, l’actor ha tingut l’encert d’apel·lar a les seves arrels artístiques, incloent en l’espectacle als seus pares i la seva germana, al més pur estil circense. El resultat és una entranyable peça de clown poètic que, igualment, serveix com a homenatge a les famílies d’artistes com al món de les arts escèniques, en general. El muntatge dóna una delicada lliçó intergeneracional on tradició i modernitat van de la mà de l’honestedat i els sentiments. Imperfecta dins de la seva puresa, l’absurd, el caos creatiu i la bellesa es combinen entre escenes d’una peculiar quotidianitat familiar. La química entre els quatre membres de la família és, clarament, el seu punt més fort, així com una certa tristesa existencial que sobrevola la proposta al més pur estil Samuel Beckett. Des d’una senzillesa magnètica, els Pla-Solina aconsegueixen fer-se estimar (i molt) en aquest viatge cap enlloc que transita per la ingenuïtat més lleugera i la profunditat més sentimental sense forçar en cap moment el rumb. En definitiva, un bonic experiment fet amb tendresa, intuïció i generositat que l’espectador rebrà com un regal d’aquells que arriben al cor.