Comprar entrades per a La Fura dels Baus: Carmina Burana

Una Carmina Burana amb personalitat. Tothom té protagonisme en aquesta proposta, des dels cantants principals, els tècnics, els músics i inclus puntualment el públic. Hi ha un joc interactiu constant entre tots. En tots els plans passen coses. Les veus evidentment formidables i molt divertit. Has d'estar atent per tot el que pugui passar!! Tot és sorpresa...

Totalment recomanable.

També destacar l'escenografia i l'atrezzo. Em va encantar el recurs de les llums.

L'unica cosa que no ens va encaixar amb la qualitat de l'espectacle son les projeccions. Tenen una qualitat molt baixa, del microsoft dels '90. Tenint en compte que tota la resta estava molt cuidat i pensat, la qualitat de les imatges desencaixava molt.

 

A inicis del segle XIX, es troba a l’abadia de Bura Sancti Benedicti (Benediktbeuern, Alemanya) una col·lecció de poemes o cants (carmen, en llatí) del segles XII i XII procedents possiblement de convents austríacs. Els goliards, els seus probables autors, eren monjos o estudiants de vida eclèctica, alternativa i poc ortodoxa, i en els seus textos parlen del plaer de la vida, de l’amor o del gaudi de la natura. Els Carmina Burana (carmina, mot esdrúixol llatí, i per tant sense accent gràfic, que sovint fem pla per error), són un elogi al vi, al joc, a la fortuna i, en definitiva, al destí, i esdevenen una crítica a les classes socials, al poder i, especialment, a l’estament eclesiàstic.

Carmina Burana dona nom també al treball més conegut del compositor alemany Carl Orff, a través del qual, inspirant-se en els cants dels goliards, assaja un llenguatge musical que atrau i captiva pels seus sons bàsics i els patrons rítmics fàcilment identificables i emotius. De fet, la composició no està exempta de polèmica per la seva popularitat a l’Alemanya nazi i per les acusacions que va rebre de racista.

Quan Carlus Padrissa, membre fundador de La Fura dels Baus, accepta l’any 2009 l’encàrrec de crear un espectacle amb l’obra d’Orff, submergeix els cants en l’univers propi de la companyia, i hi incorpora el dinamisme, l’espectacularitat, la magnificència i els efectes que aquests dies podem gaudir sobre l’escenari. La posada en escena, amb matisos i variacions, ha visitat Europa, Àsia i Amèrica, i més de 300.000 persones han pogut gaudir-la. Ara en tenim una nova oportunitat que no podem deixar escapar.

La polèmica, quan es posa damunt la taula la vivència de les llibertats, està sempre servida. Les representacions de Carmina Burana de la Fura dels Baus han generat també controvèrsia, especialment en entorns propers a l’estament eclesiàstic (bisbe de Santander, 2018, per posar un exemple). No seria aquest ull de poll el que pretenien justament trepitjar els goliards? Tothom accepta que la primavera és l’esclat de la vida, el retorn de les passions. El vi, el cos o la natura en són algunes de les mostres empíriques pròpies d’aquestes sensacions. Tot això es reuneix sobre l’escenari, amb un cilindre gegantí que esdevé una porta d’entrada i de sortida, una pantalla on es projecten cascades, cossos, flors, rodes de la fortuna, plantes carnívores... Les il·lustracions són evocadores, efectives i innovadores. El moviment de l’estructura és constant. Un recurs de protagonisme permanent. Una grua aporta moviment i focalitza la mirada de l’espectador amb eficàcia, especialment a la darrera escena, de forma tan sublim com el to de la soprano que s’hi enfila. Si aquest és un element furer per excel·lència, l’aigua i els esquitxos també ho són, i no n’hi falten, malgrat que aquests darrers hi apareixen de forma potser massa gratuïta. Coneixent el dinamisme i el recorregut de la companyia, l’escenari es fa petit, potser massa, i es troba a faltar espai per encabir i desenvolupar tot allò que la posada en escena pretén transmetre. La Fura convida, com sempre, a la participació dels espectadors i espectadores, i ho fa intervenint a la platea i els passadissos, de forma molt més discreta d’allò habitual, si bé deixa caure alguna mostra de la seva arrel teatral irreverent, de carrer, i trenca molt puntualment la paret imaginària que separa l’audiència de l’escena.

L’elenc destaca per la seva qualitat musical i l’excel·lència interpretativa et fa plantejar el dubte sobre la mateixa definició de l’espectacle. La Fura, però, deixa empremta, i, malgrat el to líric i operístic d’alguns instants, gairebé litúrgics, apareixen de menys a més detalls rabiosos, trencadors, evocadors i provocadors que, lliscant damunt de cada moviment musical, poden arribar a absorbir  l’audiència. O Fortuna és ja per si sola una peça captivadora, hipnòtica. Quan la interpretació envaeix també el sentit de la vista la converteix en una experiència total, embriagadora. La música en directe i la participant direcció d’orquestra es converteixen en un protagonista més del repartiment. És fascinant, aquesta capacitat de fusionar dos llenguatges en un de sol. Amb tot aquest bagatge i talent, l’experiència resultant esdevé increïble, única, imprescindible.

Tan sols quatre dies per poder veure el Carmina Burana de la Fura dels Baus.

Sé que escric aquesta recomanació fora de temps, però penso que és interessant que en quedi constància d’aquest magnífic espectacle. Qui sap, si d'aquí a un temps, es torna a programar.

Tenia moltes ganes de veure el muntatge que havien preparat La Fura dels Baus de la cantata de Carl Orff, Carmina Burana, així que no m’ho vaig pensar dues vegades per comprar les entrades. La Fura dels Baus és excentricitat, innovació, adaptació, ritme, evolució i transgressió. La inquietud i la necessitat constant d’explorar noves tendències artístiques han fet que els seus espectacles tinguin un llenguatge, un estil i una estètica propis. Escenificar Carmina Burana era tot un repte. Com era d’esperar l’han superat amb escreix.

–Carmina Burana és una obra musical del compositor Carl Orff. La composició combina de forma sorprenent els textos medievals de cants dels segles XII i XIII, amb la música vocal i instrumental del segle XX. L'obra d'Orff, que té el mateix títol que la col·lecció de poemes medievals, té forma de cantata escènica, i s'estrenà el 1937. El seu fragment més conegut és “l’O Fortuna”, que constitueix la primera part del preludi i que es repeteix al final de l'obra.

Orff subtitulà la composició: Cantiones profanae cantoribus et choris cantandae comitantibus instrumentis atque imaginibus magicis (en llatí: cançons laiques per a cantants i coreutes per ser cantades amb instruments i imatges màgiques).

La versió d'Orff forma part d'una trilogia juntament amb Catulli Carmina i Trionfo di Afrodita.

De la col·lecció completa dels Carmina Burana, Orff va escollir 25 cançons i les va ordenar de manera que poguessin representar-se en un escenari, tot i que en l'actualitat s'acostuma a interpretar en versió concert, la Fura del Baus ens ha fet una versió escenificada extraordinària i d’un nivell increïble.

–Pel que fa a la música, s'emmotlla perfectament a la senzillesa dels textos. Aproximadament la meitat de les peces són cançons on la melodia es repeteix a cada estrofa gairebé sense variants; és el ritme l'encarregat de donar varietat al conjunt, per evitar qualsevol monotonia. Aquesta riquesa rítmica és, potser, la característica més important del Carmina Burana d'Orff.

–La seva temàtica és completament profana, tot i que es vivia en un segle on el domini de l’església era aclaparador. Els poemes medievals, escrits en una antiga forma d'alemany i en llatí, eren sovint picants, però sense ser obscens.

–Els autors d’aquests càntics profans, anònims en quasi tots els casos, feien dels seus textos crítics de la manera de viure els poderosos i alabances als del bon viure dels altres. Són poemes enganxosos que es convertien en cançons enganxoses, que ens parlen de l'amor, la primavera, la fortuna i la taverna.

Cançons d’amor (exaltació de l'amor… però no de l’amor platònic, precisament), cançons d’alabança a la beguda (alcohòlica) i al joc, cançons satíriques de burla del poder establert, fins i tot l’eclesiàstic.

Hi ha textos alegres, però també n’hi ha de tristos i melancòlics.

–Tot i que la música és la Carl Orff, s’han incorporat nous arranjaments musicals per aquesta ocasió, a càrrec del director musical Josep Vicent.

La composició és molt senzilla, amb música molt lineal, sense quasi cap repetició del text, cosa molt comuna en els textos cantats, però en canvi hi ha continues repeticions de la música en les tornades que la fan molt enganxosa, d’aquesta manera Orff va mantenir l’esperit original dels càntics: ser capaç de ser cantats i recordats de plaça en plaça, de poble en poble, de saló en saló i de taverna en taverna, en una època en la qual pràcticament ningú sabia llegir i la tradició oral ho era tot. Durant tota l’obra la música és molt simple i les tornades enganxen i són molt efectives.

–A l’espai escènic hi ha un gran cilindre de roba, d’uns deu metres de diàmetre, que envolta als deu músics que formen la World Orchestra Soloist. Sobre aquesta tela es van projectant un seguit d’imatges durant tota la representació: una Lluna gegant, el desglaç, cascades d'aigua, uns llavis vermells, un ull gegant, la verema... Als costats del cilindre estan col·locats els components de la Polifònica de Puig-reig (onze sopranos, deu contralts, onze tenors i nou baixos), separant a una banda les dones i a l’altra banda els homes. L'escenografia es completa amb un recipient de prop de metre i mig d'altura ple d’aigua, on es desenvolupa gran part de l’espectacle. Màscares, grues, aigua, foc, un vestuari modern, un acurat maquillatge... En fi, un muntatge espectacular!

–El repartiment està format per dues sopranos (Amparo Navarro i Luca Espiniosa), un baríton (Toni Marsol) i un contratenor (Jordi Domènech), els cors (cor gran, cor petit i cor d'infants) set ballarines i els actors de la Fura. En total més d’unes seixanta persones actuant dalt i baix de l’escenari.

L’obra acaba amb la roda de la fortuna en el mateix lloc on ens la vam trobar al començament, res ha canviat en el món durant l’hora i pico que dura l’obra... o pot ser sí...

El públic entusiasmat hem aplaudit amb força i hem pogut tornar a escoltar un “O Fortuna”, que millor impossible!!!

La força del Carmina Burana fa que a vegades excedeixi la seva vessant musical i acabi convertint-se en un espectacle total. Ja pot ser a través de la dansa, com la versió que va fer el Ballet de David Campos ja fa uns quants anys, o a través dels elements de l’òpera moderna, com va fer La Fura dels Baus el 2009 i en totes les reposicions que hi ha hagut des de llavors... i fins ara. Es tracta d’un espectacle amb música en directe, un cor de 16 veus, quatre solistes i un cos de ball que farceix amb moviment algunes escenes. Hi tenim grues, un gran dipòsit d’aigua, molts efectes de llum i unes projeccions que acaparen molta atenció durant una bona estona. És a dir, el segell de La Fura al que tant ens hi hem acostumat.

Es nota que en el seu moment, ara fa quasi catorze anys, el muntatge havia de lluir molt modern i trencador... però també està clar que ara mateix ha perdut part de l’efecte sorpresa i de la màgia. Segueixen havent-hi moments impactants, però els recursos ja estan massa vistos i ens recorden que el temps no ha passat en va. És cert que són recursos molt propis del grup, i ningú podrà treure mai el mèrit a La Fura d’haver inventat un llenguatge propi i d’haver renovat la forma d’escenificar la música clàssica, però també cal assenyalar que en els temps que vivim tot queda superat o desfasat molt ràpidament. L’estètica de l’espectacle –apostant per una certa lletjor- també peca del mateix mal, i en conjunt acaba essent una mica desmenjada o poc curosa.

Sigui com sigui, l’espectacle es gaudeix per la força de la música de Carl Orff, per la qualitat musical i vocal del conjunt, i fins i tot per una certa nostàlgia vintage cap a muntatges que ens resultaven innovadors ja fa força temps.

Poques vegades podem gaudir d'un equip de més de 60 persones dalt de l'escenari del Tívoli, cosa que ni tan sols fem amb els grans musicals que acostumen a veure en aquest teatre. La fura dels baus ho ha fet possible al portar-nos, per segon cop a la nostra ciutat, aquest muntatge que ha voltat per tot el món amb gran èxit. Es tracta d'una òpera de poc més d'una hora de durada que s'allunya del classicisme escènic i que incorpora una posada en escena moderna bebent dels elements característics de la companyia, cosa que fa apropar el gènere a un tipus de públic que possiblement no hi està acostumat. Realment, es noten les ganes d'explorar l'òpera i d'oferir una nova lectura o de trobar noves vies d'aproximar-se, tot sent respectuosos amb aquesta i denotant un gran coneixement d'ella. Així, s'aconsegueixen moments impactants visualment, ja sigui a través dels audiovisuals com amb la barreja de colors en la il·luminació, el vestuari, el maquillatge i, fins i tot, l'aigua. No obstant, alguns d'aquests moments no són suficients per aguantar determinats temes musicals, però quan ho fan resulten molt potents. De la mateixa manera, el ritme de l'espectacle de vegades resulta lent, especialment durant les transicions i en alguna repetició estilística. Tot i això, el conjunt de l'espectacle resulta satisfactori, oferint-nos una gran interpretació musical i un treball de veus excel·lent gràcies a la Polifònica de Puig-reig. A més, cal dir que només per tenir l'oportunitat de gaudir de l'estupenda interpretació del cèlebre tema musical d' "O fortuna" de Carl Orff ja val la pena pagar l'entrada, afegint també el bonus de la lectura escènica que s'ha realitzat i que ens fa viure l'òpera d'una manera diferent, sent aquesta potser més propera.