Carles Armengol Gili

El passat 25 de juny es van complir deu anys de l’estrena de Ragazzo a la Nau Ivanov. En aquell moment ningú sospitava de la influència d’una obra que va guanyar molts premis, que va girar durant vuit anys i que va suposar el reconeixement definitiu d’Oriol Pla. Ara s’ha cregut convenient rescatar-la, i també buscar un actor que pogués afrontar un repte majúscul i gegantí com aquest. Vist el resultat, crec que l’atreviment ha valgut la pena. Ragazzo és una obra que surt de les entranyes, de la voluntat d’explicar una injustícia. La història de Carlo Giuliani, l’activista antiglobalització assassinat a Gènova el 2001 quan es celebrava la cimera del G8, és la història d’un noi que no entén […]

Vaig descobrir André y Dorine ja fa deu anys, i vaig quedar absolutament rendit al mestratge, al virtuosisme i a l’exquisit treball emocional de la companyia basca Kulunka Teatroa. Amb el seu teatre de gest i de màscara han recorregut mig món i han guanyat diversos premis, tots molt merescuts. Concretament, Forever es va fer l’any passat amb dos premis Max i dos premis Talia. I tot això… sense pronunciar ni una paraula. Si a André y Dorine es tractava el tema de la vellesa, i tangencialment el de l’Alzheimer, aquí es fa un retrat –o potser hauríem de dir una dissecció- d’una família formada per un pare, una mare i un nen amb diversitat funcional. Podem pensar a priori […]

Mami és un espectacle de 70 minuts sense paraules que seria difícil d’emmarcar dins d’una categoria concreta. Està molt a prop dels muntatges que ens porta de tant en tant el grup Peeping Tom (Vader, Moeder, Kind), però amb una estètica més similar a les que ens ha acostumat un altre director grec com Dimitris Papaioannou (The great tamer, Tranverse orientation, Ink). Tots tenen el seu univers particular i característic, però Mario Banushi sembla estar al mig de vàries tendències. Aquest director albanès afincat a Grècia des de petit ja va pel seu quart espectacle en menys de cinc anys, i els seus bons resultats l’han portat a encapçalar l’avantguarda teatral grega. Quan un veu un espectacle com aquest s’ha […]

Coneixem els motius pels que Medea fa el que fa a la famosa tragèdia d’Eurípides. L’hem jutjada mil cops i hem patit amb la seva decisió final… ¿Però hem pensat mai en els nens, que a les tragèdies gregues generalment resten ocults? ¿Ens hem posat algun cop a la pell de les víctimes colaterals de la violència domèstica? El prestigiós director Milo Rau decideix per fi donar veu als fills de Medea, o millor dit als d’una dona real que va matar el 2007 als seus cinc fills en una localitat belga. A cavall entre la peça clàssica, el cas real, la filmació que veiem de fons i la interpretació de sis nens que juguen a fer tots els papers… […]

Aquesta no és una de les comèdies més conegudes de William Shakespeare –o almenys no de les més representades en els nostres escenaris-, però mereix tota la nostra atenció perquè té el millor de totes les altres i un punt amarg que ho tenyeix tot d’un altre color. De fet, l’obra ens parla de l’amor pur entre dos amics que per culpa de l’amor romàntic veuran com s’allunyen l’un de l’altre. Tot comença així, amb un viatge. La resta seran retrobades, mentides, traïcions i alguna que altra “pillada in fraganti”. La versió que ens serveixen Declan Donnellan i Nick Ormerod segueix el text shakesperià i totes les convencions de la comèdia isabelina, però tampoc obvien un to filogay que se […]