Carles Armengol Gili

Aquesta és una peça que ja té uns 28 anys i que és obra d’una de les autores nord-americanes més veteranes i premiades dels darrers anys, Laura Vogel. Malgrat els premis Pulitzer, Tony o la inclusió en el Saló de la Fama del Teatre Americà, l’autora no és massa coneguda entre el públic de casa nostra. Per tal de remeiar aquest oblit, la Sala Beckett ha muntat aquest espectacle però també ha organitzat un cicle que inclou xerrades, lectures i un taller de dramatúrgia. Una bona oportunitat per ampliar els nostres coneixements sobre l’escriptura dramàtica contemporània als Estats Units. Com vaig aprendre a conduir és una obra que utilitza la metàfora de la conducció per explicar-nos una història que va […]

Aquesta coreografia de Daniel Rosado, membre fundador de la companyia Lamajara, està lligada a un objecte concret: la bicicleta que el seu pare li va regalar fa 28 anys, quan el va apuntar al club ciclista del seu poble. No va guanyar mai cap carrera –o potser sí, però no va servir de res- i el seu record més preuat de tota aquella etapa eren els viatges a les competicions, o més ben dit els viatges de tornada, quan paraven a menjar en qualsevol lloc i tothom treia les viandes i explicava la seva visió de la jornada. Un moment de comunió i germanor que el ballarí rememora en aquest delicat espectacle. Un muntatge en el que la infància, els […]

Està clar que Nelson Valente té certa predilecció per personatges que estan fora de la realitat o que l’eviten per tal de viure en una realitat paral·lela: les persones amb problemes de salut mental (El loco y la camisa), les persones amb demència (Amnèsia), els alcohòlics (Els gossos), etc. Si a sobre els acompanyem d’una família disfuncional i d’una situació compromesa ja tenim la comèdia servida. O més ben dit, el drama… que amb una encertada manipulació del temps ens acabarà servint una trama còmica o estrafolària. Avui no ploraré ho té una mica tot. Una família formada per tres germanes, una de les quals acaba de sortir del psiquiàtric. S’hi sumaran els marits de dues d’elles i una convidada […]

És curiós, però el destí ha contribuït a que coincidissin a la cartellera dos personatges bíblics, i femenins, sobre els que s’ha escrit molt… però sempre de forma interessada, esbiaixada i poc honesta: Salomé i Maria Magdalena. Ens centrarem ara sobretot en la segona, titllada en el passat de prostituta penedida i d’acompanyant de Jesús en el calvari. Segons estudis posteriors, sembla ser que també se la contempla com una deixeble més (“apòstol d’apòstols”, en paraules de Joan Pau II) i fins i tot de companya i dona del Messies. El principal problema d’aquest muntatge ideat per Carme Portaceli i Michael De Cock és que no se sap massa bé cap a on vol anar. No sabem si és una […]

Vam conèixer la companyia La Cremosa amb una obra que ja era tota una declaració de principis: Purificats, una peça extrema i maleïda de Sarah Kane. Ara semblava que havien canviat de direcció o de fórmula escènica, ja que havien triat un text clàssic (igualment extrem i atrevit) d’Òscar Wilde, però el resultat final és una mena de continuació del seu primer exercici teatral. I és que La Cremosa no ha abandonat en absolut el risc, el gust per l’atreviment formal i la investigació de noves tècniques que ajudin a parlar del desig, de l’obsessió, de l’erotisme des d’un punt de vista asèptic i quasi entomològic. Salomé ja va tenir a casa nostra el rostre de Margarida Xirgu, Núria Espert […]