Carles Armengol Gili

De tots els espectacles que Peeping Tom ha estrenat a Barcelona, aquest potser és un dels més opacs i difícils de comprendre. Chroniques desperta moltes preguntes al públic ja des del principi. I és que l’escenari ens mostra un espai que no sabem si és el principi d’alguna cosa o la ruïna d’algun paisatge anterior. En ell hi trobem cinc homes que semblen haver-hi arribat sense triar-ho… Una mena de purgatori, potser. O un forat temporal en el que hi cap tot, i a la vegada sembla que no pot albergar cap forma de vida. Si llegim el programa de mà veurem que la directora (Gabriela Carrizo) ens vol parlar de la immortalitat, passant pel sedàs de Jorge Luis Borges […]

Mentre veia L’últim àtom em venia el cap el teatre de Javier Daulte, sobretot el d’aquelles obres on barrejava ciència i joc teatral (4D Òptic o La felicitat). De totes formes, Jordi Oriol té un estil ja molt definit i aporta al subgènere tota la seva obsessió pel llenguatge i la màgia de les paraules. Finalment obtenim un text amb moltes capes que potser no acaben de quallar del tot al final, però que obren un ventall extraordinari de grans possibilitats escèniques. Per una banda tenim la comèdia política (i apocalíptica) i per l’alta conviuen el drama personal del matemàtic, el thriller sobre la desaparició de la noia i la realització d’un musical sobre la tragèdia d’Èdip. Totes les branques […]

“Nada te turbe, / Nada te espante, / Todo se pasa, / Dios no se muda./ La paciencia / Todo lo alcanza; / Quien a Dios tiene / Nada le falta: / Sólo Dios basta.” Aquests versos de Santa Teresa de Jesús ressonen tota l’estona en aquesta obra que junta a una cambrera que vol fer les proves per a un musical sobre la Santa, un amant abandonat que busca a la seva parella perduda i un professor borratxo que passa els seus últims dies en un bar de mala mort. Les situacions que es succeiran freguen l’absurd i la bogeria absoluta, fins al punt que l’obra acabi sense acabar del tot… o els somnis paranoics dels protagonistes cobrin vida […]

De la barreja de dues obres tan dispars com Les bruixes de Salem i Dotze homes sense pietat surt aquest petit miracle de Lucy Kirkwood (Els fills), una visió femenina i feminista dels jurats populars i dels abusos dels homes, a diversos nivells. La història ens parla d’una dona condemnada a la forca per haver comès un infanticidi. El problema és que ella diu estar embarassada, i tocarà a les dones del poble aclarir l’assumpte i disposar sobre la vida de la noia… Un text bell i tremendament humà que potser carrega les tintes cap al final, però que aconsegueix moments de gran profunditat i de gran comunió amb el públic. De totes formes, crec que el text de Kirkwood […]

La famosa novel·la de Francis Scott Fitzgerald ha inspirat diverses adaptacions, ja sigui amb versions cinematogràfiques (cinc que adapten directament la novel·la i una altra que l’extrapola a una altra època), una òpera, una versió teatral, un musical i un parell de ballets, a part d’alguns videojocs inspirats en el llibre. Ara arriba aquesta versió, que en principi es ven també com un espectacle de ball amb música en directe, però que al final acaba essent el concert d’una banda increïble amb ballarins que complementen el show. No vull desmerèixer en absolut la feina del cos de ball, ja que el problema seria més aviat de la idea i de la composició de l’espectacle. Però anem a pams… Qui no […]