És al poemari de Luis Cernuda de “La realidad y el deseo” on el desig és -gairebé- sempre prohibit, ja que trobem el constant debat entre el deure i l’anhel, el desig i el que són -veritablement- les coses, que sovint no són del nostre grat.
Val a dir que el desig d’allò que és impossible és un constant tòpic de la literatura universal, car ja el trobem -fins i tot- a la primera gran epopeia de Gilgamesh i des d’aleshores s’ha anat repetint al llarg de la història d’allò que no pot ser, d’esperits irreconciliables o d’estranyes formes de coneixença, com fou el cas de Cernuda i la seva homosexualitat, que va fer que sempre quedés condemnat a l’ostracisme de la societat -i fins i tot- intel·lectuals de l’època.
Si més no, aquests arguments, al cap i a la fi, no són més que un parell de línies, com gairebé qualsevol història clàssica, i és a partir d’aquest moment quan succeeix la màgia de la narrativa i la destresa del narrador de fer quelcom que no és més que un apunt a peu de pàgina a què esdevingui una gran i completa narració.
Les narracions, poemes i idees de Caterina Albert, és a dir: Víctor Català, ens serveix per explicar una història mil vegades explicada, absorbida i gaudida per part de la companyia La Tremenda, amb el teló de fons de la nostra ruralia, sovint oblidada tot i formar part del nostre llegat i territori. Històries d’hereus i pubilles que no sempre acaben bé perquè mai pronuncien els mots que romancegen a dins de la gola fent que emmudeixin i així, amb la forma del teatre musical, puguin verbalitzar aquests.
La premissa, que és clara, esdevé una tasca titànica a l’hora de disposar tots els elements que ens semblen tant propers com llunyans, reeixir-ne és la meta d’aquest dificultós repte d’apropar la literatura modernista de Català amb èxit.
A partir d’aquí, una proposta de delicada simplicitat en el que fons i forma ballen un vals que contrasta amb la punyença del llenguatge.
I és que aquest vals, com a balls de pubilles i hereus, fa que canviem constantment de parella, fent que avancem fins al darrer compàs i a la nota final.
La partitura d’aquest ball té, a voltes, certes reminiscències a l’obra d’en Jason Robert Brown o fins i tot, en puntuals ocasions, a Ryuichi Sakamoto, així com d’un Malloy quan orienta la seva mirada cap a l’Est.
Les veus de la companyia i que acompanyen aquesta partitura destaquen en un escenari -gairebé- nu ple de nusos a la gola, angoixes i vergonyes i de misèries i desencisos.
La rica producció de textos catalans al llarg dels segles ha estat sovint ignorada per la població a mesura que el llenguatge de les nostres viles i cases també s’ha anat modificant i nodrint de tota mena d’influències que fa que, de vegades, no podem reconèixer si és el llenguatge o la societat la que s’ha anat desdibuixant amb el pas del temps. És per a això que és més que lloable la iniciativa de La Tremenda en apropar-nos un muntatge d’aquestes característiques, fent d’aquesta una autèntica rara avis digna de lloança que esperem que duri i perduri.