Joaquim Armengol Roura

A mi em sembla una oportunitat única la de passar pel Romea per veure i viure els Entremeses de Miguel de Cervantes, i no només per ser un autor meravellós i divertidíssim, el clàssic dels clàssics espanyols, sinó perquè la plantilla actoral et fa recordar que encara hi ha actors -i per cert molt bons-, més enllà dels de casa, tan desiguals, tan rebregats per la monogàmia, per les teles i els tics del teatre comercial. Ignoraré que José Luís Gómez ja va dirigir aquesta obra en els annals de la història de l’Abadía, el 1985; perquè feliçment això no té cap rellevància, la sensació és que aquest espectacle és nou, en el sentit que és un exercici teatral de […]

“Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò.” Hi ha frases dites que impregnen de permanent interès una funció teatral. Vells temps. Podem estar segurs de res? No, no podem estar segurs de res. Tot pot ser que sí o pot ser que no. El fet és que és molt difícil definir què va passar en qualsevol moment en un passat, un fet puntual, una trobada, una conversa, una nit, una relació sexual, una pel•lícula… I naturalment fem memòria, però la memòria acaba essent una ficció que es torna un rèdit real inqüestionable. Han […]

Fa uns anys es va estrenar a la Sala Petita del TNC Present vulnerable, una meravellosa coreografia d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz en la qual s’hi rellegia el dietari que donava nom a l’espectacle i un poemari, Cançoner. Una idea semblant vesteix la posada en escena de Sala de miralls on s’entrellacen el poemari Centre de brevetat i el darrer dietari homònim de Feliu Formosa, lligant-hi alguns esquerdills d’altres quaderns recents com són A contratemps i El somriure de l’atzar, i encara alguns fragments inèdits d’un llibre de memòries d’infància Sense nostàlgia, que es publicarà a principis de l’any vinent. Posar en diàleg aquest dietari amb el poemari és donar llum plural a l’univers literari i vital de Feliu Formosa. […]

Amb els espectacles de loscorderos un no sap mai ben bé on agafar-se perquè les seves posades en escena escapen sovint a la convenció raonable, com tot intent de retenir un rabeig d’aigua a les mans. En queda, però, la humitat impregnada, el color brillant, l’emoció, l’estímul procaç, l’admiració profunda i l’interrogant. Sempre l’interrogant. Aquest impacte subtil que ho qüestiona tot és importantíssim pel que fa al teatre d’investigació perquè el missatge -si n’hi ha-, l’acaba posant forçosament un mateix. A l’abric d’aquest ocultament expedit coartem la temptació a qualsevol veritat rutinària que puguem consentir. I no obstant, palpita entre els replecs físics dels seus espectacles intenses intuïcions, espurnes lacerants d’alguna veritat insondable. A mi, això, em desconcerta profundament, m’encalça. […]

Segurament totes les famílies felices s’assemblen unes a les altres; però diu Tolstoi que cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se’n. Si apliquem aquest pensament a El loco y la camisa ens trobem xipollejant en un dubte fonamental: quin seria aquest motiu especial? La veritat o el seu contrari. Aleshores, és el boig i la seva bogeria acusadora l’ànima més pura? Hem d’obviar el dolor que causa malgrat el seu propi? Potser la bogeria sigui simulada o qui sap si els bojos són, en realitat, els que no ho semblen gens? Perquè, vejam, viure en una mentida constant és una bogeria devastadora? O pel contrari una arma eficaç per a la supervivència quotidiana? No és la família aquest […]