Trinitat Gilbert Martínez

Tres amics que curiosament tenen noms de tres cuiners multiestrellats del restaurant Disfrutar de Barcelona: Oriol, Mateu i Eduard. Una cuina: on només prepara plats un dels tres. I un conflicte: el cuiner, l’Oriol, demana als seus amics que expressin els seus sentiments, que tinguin un relació més propera i que no esquivin els conflictes, com han fet sempre des que es coneixen, que no han volgut tractar allò que els ha afectat al llarg de la vida. Com que l’Oriol es queda sol davant de les seves peticions, prepararà un plat a cada un dels seus amics, perquè es converteixin en catarsi. Però, ai las!, aquesta catarsi és poc creïble. Cada un dels amics està encasellat en un rol, […]

Me l’havien recomanat moltes vegades, i quan es va estrenar per primera vegada, no en vaig trobar entrades. Aquest any, sí; l’he anat a veure al Teatre Romea un dilluns festiu en què la platea estava plena de gom a gom. I l’obra em va demostrar que som el que hem viscut des de petits. La família Pla-Solina està més avesada a actuar que a parlar; fins i tot esquiva les converses que s’han d’encarar quan s’han de fer per actuar. Ara bé, a l’escenari ens trobarem dues generacions diferents, una que creu que no cal canviar perquè sempre ho ha fet a la seva manera; una altra que pensa que tot ha canviat, que cal capgirar-ho tot per buscar […]

La família és un refugi, que ens protegeix del món, que ens el construeix, però que també pot engabiar, sobretot si els qui hi viuen no lluiten pels seus somnis. No donem totes les culpes a la família com a castradora, perquè la voluntat de cadascú per trencar-ho tot és qui mana, però, ai las!, que fàcil és dir-ho, oi? Què li podríem dir a l’Amy, la germana gran d’en Nat i la Becca, perquè marxi lluny de casa, perquè deixi els seus germans (en Nat i la Becca) i la parella, en Sam, i amb les claus del cotxe a la mà viatgi als països que voldria visitar? Fes-ho, lluita, atreveix-t’hi, però el pes, la responsabilitat que té sobre […]

A la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc és on es representa l’obra de teatre més bonica de les que es fan i es desfan. Es diu Fantàstic Ramon, és de la Clàudia Cedó, i us atraparà des del primer segon que comença. Una parella té una criatura que no és com les altres, que és diferent. Per als pares, és fantàstica, és clar, però per al poble és diferent. El primer gran encert de Cedó: representar la criatura amb un ninot, que anirà fent-se gran des del moment del part fins als anys següents. La criatura no es belluga, no parla, no caminarà, però és una criatura, i té uns pares que l’estimen amb bogeria. En Ramon també […]

Vaig anar a veure Dones de ràdio sense saber-ne amb exactitud el tema. És una fórmula que cada vegada més trio a l’hora d’adquirir les entrades de teatre. I ho vaig encertar, perquè probablement no hi hauria anat d’entrada, si hagués sabut que el tema era el càncer de mama que han patit les tres protagonistes. I si no hi hagués anat, m’hauria perdut una obra de teatre extraordinària en què rius des del principi fins al final, i en què t’adones com la gravetat amb què tractem les malalties poden fer mal a les persones que les pateixen. Des que hi vaig anar he recomanat l’obra a tothom. I quan m’han preguntat de què va, els dic és sobre […]