De Perras y Criadas

Després d’una temporada teatral anterior marcada per la irregularitat —forçada per una operació i per la impossibilitat de desplaçar-me a Barcelona amb la regularitat que hauria volgut—, torno a reprendre amb il·lusió el ritme d’anar al teatre. L’inici d’aquest nou curs escènic no podia ser en un lloc més especial: la Sala Pangolí de Barcelona.

Amb aquest començament, la temporada promet ser intensa i enriquidora. Després de l’aturada, tornar a seure davant d’un escenari, en una sala íntima com aquesta, em confirma que el teatre és un hàbit i una necessitat que, quan l’has fet teu, sempre acaba reclamant el seu lloc.

De perras y criadas és un relat necessari que es mou entre la realitat i la ficció amb una naturalitat sorprenent. És una obra que sap ser divertida i emotiva alhora, capaç de fer riure i commoure en un mateix instant. El més interessant és la manera com l’autor converteix en matèria teatral els records reals de la seva mare i la seva àvia: vivències íntimes que, un cop posades a escena, esdevenen universals i connecten fàcilment amb l’espectador.

Aquesta fusió de memòria personal i dramatització crea un espectacle proper, amb moments de tendresa i també de força, que ens recorda la importància de donar veu a històries sovint silenciades però plenes de veritat.

Marta Fons ens obre les portes de les golfes de casa seva. Com si entréssim dins la seva memòria, descobrim la història de la primera migració que va arribar a Catalunya amb el tren conegut com el Sevillano, aquell que feia el viatge de nit per portar famílies a buscar feina a Barcelona i a Catalunya. Ens explica com la seva infància aquí no va ser gens fàcil: va treballar de minyona en una casa benestant i, més endavant, després d’una joventut complicada, el seu marit va haver de tornar a emigrar, aquest cop cap a Alemanya. Tot aquest relat ens el transmet amb nostàlgia i sentiment, però també amb comentaris divertits que eviten caure en la llagrimeta fàcil.

L’actriu ens atrapa en la seva història des del primer minut i no ens deixa fins al final. Fa un gran treball d’interpretació, posant cos i veu a un relat intens i ple de matisos. En alguns moments fins i tot aconsegueix descol·locar el públic, sorprenent amb girs i detalls inesperats que trenquen la comoditat i obliguen a mirar la història amb uns altres ulls. Una feina valenta i plena de sensibilitat que es nota en cada gest i en cada paraula.

Pots veure la resta de la meva opinió, una mica més extensa, a l'enllaç