Kramig

Kramig, de Marta Buchaca, és una obra divertida i tendra. Ens explica la història de la Laia i en Toni, una parella ben diferent. Ella és somiadora, li encanten els peluixos i no aguanta gaire a cap feina. Ell és tot el contrari: seriós, maniàtic i una mica paranoic. Tot i ser tan diferents, s’enamoren i decideixen tenir un fill. A partir d’aquí, comencen a aparèixer dubtes, pors i situacions boges que molta gent ha viscut o pot entendre. L’obra parla de la vida en parella, dels canvis que porta la maternitat i de com afrontar-ho tot sense perdre el sentit de l’humor.



Amb molt ritme i diàlegs molt naturals, Kramig et fa riure però també et fa pensar. És una història molt humana, amb moments absurds però també molt reals.



Una de les coses que més enganxa és la química brutal entre el Biel Duran i l’Anna Moliner. Des del primer moment es nota que tenen una connexió especial damunt de l’escenari. Et creus del tot que són parella: discuteixen, riuen, es miren… i tot flueix de manera molt natural. Una gran feina que s'aprecia des del primer minut a escena.



Fan que les escenes, fins i tot les més boges, siguin creïbles i divertides. Es nota que s’entenen i s’ho passen bé, i això s’encomana al públic. La seva complicitat dona vida als personatges i fa que t’empatitzis amb ells des del minut u. Sens dubte, són un tàndem que funciona molt bé i dona molta força a l’obra.



Moments divertits com el del final de "Oficial y caballero", la forma en que es presenta a la parella que s'ha quedat clavat en la meva ment, les excentritats que tenen tots dos.



A Kramig hi ha moments realment divertits, com un que em va fer pensar de seguida en el final de "Oficial y caballero" —sí, aquell moment icònic que tothom recorda. També em va quedar gravada la manera com es presenta la parella protagonista: és tan original i inesperada que se’m va clavar a la memòria. A més, les excentricitats que tenen tots dos fan que no puguis parar de riure. Són tan estranyament adorables que no pots evitar agafar-los afecte.

Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

No hi ha res més necessari que veure de tant en tant una comèdia romàntica, una història d’amor que, tot i semblar senzilla, mostri aspectes essencials per a que qualsevol relació funcioni. Sota el vel de la comicitat i el bon ambient, molts d’aquests textos exposen pors i necessitats emocionals que són obviades i que, rere uns somriures, es volen mostrar i fer visibles.

La Laia i en Toni són parella a Kramig i acaben de saber que tindran un fill. Durant el viatge per aquest embaràs, repassen la seva història d’amor i els dubtes sobre la seva futura maternitat i paternitat.

El text de Marta Buchaca beu sens dubte de les històries signades per Nora Ephron (Tienes un e-mail, Cuando Harry encontró a Sally) i Eleanor Bergstein (Dirty Dancing), un estil directe amb intenció de mostrar relacions i històries realistes, amb una mirada esperançadora. Parteix d’un llenguatge clar i sense floritures, que trasllada les converses de qualsevol parella a l’escenari amb facilitat, connectant directament amb el públic.

Una escenografia senzilla, però plena de significat entorn a l’obra, és testimoni de la química brutal entre Anna Moliner i Biel Duran, els protagonistes d’aquesta història. La seva interacció és natural i es nota des del primer moment, com els seus personatges, que connecten al mateix nivell creant un relat versemblant i molt atraient cap a l’espectadora. Divertits, emotius i reals, així es mostren intèrprets i personatges, fent la història més propera i estimada.

Un element que acaba d’enamorar a l’audiència és la banda sonora d’aquesta producció, recuperar cançons de Dirty Dancing, Oficial y Caballero, Tienes un e-mail o, fins i tot, reconciliar al públic amb Boig per tu (amb una versió increïble i diferent amb desafiament vocal de Moliner) és tot un encert que s’agraeix i es venera.

Com els personatges, l’espectadora s’enamora de la història i també sent un punt de tristesa i melancolia quan s’acaba.

Les històries de parella s’han abordat molt sovint en els escenaris, però menys sota el gènere de la comèdia romàntica. De fet, és el cinema el que va forjar aquest estil i li va donar la identitat que li reconeixem actualment. Potser per això, Kramig fa moltes picades d’ullet al subgènere cinematogràfic i l’utilitza com a excusa per explicar la història d’un embaràs... i en conseqüència, d’una parella. Marta Buchaca, la seva autora, construeix la trama en base a anècdotes i salts temporals que a vegades despisten, però està clar que diverteixen molt. Són com petites escenes independents que juntes formen un tot, i de tant en tant ens van recordant on estem i cap a on anem... fins al punt que Buchaca s’atreveix, en el moment més inesperat, en canviar de gènere i en agafar-nos a tots amb el peu canviat.

Però deixant de banda les llibertats que es pren l’autora, i la seva efectivitat sobre les taules, el més destacat d’aquest espectacle és la complicitat escènica que existeix entre els seus dos protagonistes. Veure a Anna Moliner (You say Tomato, Rita, Fantàstic Ramon) i Biel Duran (Ovelles, La pell fina, El temps i els Conway) en aquesta peça és tot un plaer. Es nota que van en la mateixa línia, que es diverteixen i que estan molt còmodes en uns personatges que semblen fets expressament per a ells. Durant una hora i mitja ens faran riure, ens cantaran, ens emocionaran... Com en tota bona comèdia romàntica, això està clar!

Kramig, escrita i dirigida per Marta Buchaca, és una comèdia sobre l’amor imperfecte i les expectatives que mai s’acaben de complir. Una història d’amor contemporani, fràgil i contradictòria, com totes.

Una parella improbable es troba en un moment clau. Ella és una romàntica desordenada, impuntual, intensa. Ell, un escèptic controlat, però ple de manies. Moltes manies i supersticions. I en aquest aparent caos sorgeix la idea d’un fill... Sí? No? Sí, però ara no...? Enmig d’aquest dubte permanent, pren protagonisme un peluix d’Ikea, un panda anomenat Kramig que serveix de mirall, d’excusa i de metàfora. De vegades, resulta més senzill parlar amb un peluix que amb la persona que tens al costat.

L’autora i directora, veu indiscutible de la dramatúrgia catalana actual, explora a través d’aquest text el costat més tendrament absurd de les relacions. Escriu el teatre des de  la quotidianitat, però mai no es queda en la superfície. El seu estil combina una aparença lleugera i propera (diàlegs frescos, naturals, plens de ritme) amb una mirada molt clara sobre els conflictes emocionals i socials que travessen la nostra vida. Té una habilitat especial per parlar de temes seriosos sense renunciar a l’humor, sovint fent servir la comèdia com una porta d’entrada a qüestions com la pèrdua o la vulnerabilitat de les relacions. Litus, Només una vegada o Una família normal en són bons exemples. Les seves obres han estat representades a diferents països i ha rebut nombrosos premis

Quatre consideracions que, segons el meu parer, no permeten l’espectacle arribar a l’excel·lència (dins la seva petitesa, és clar). La primera: les referències a Ikea s’utilitzen d’una forma sincerament exagerada, i amb poc n’hi hagués hagut prou. Kramig, en anglès seria huggy, és a dir, que convida a ser abraçat de tan dolç. I això ja fa el fet. La segona: el xiclet de la relació desigual i els flashback s’estira en excés. Escenes amb el mateix patró a través de les que costa avançar. La tercera: a partir del ritme descrit, el gir de guió trenca la línia de l’obra d’una manera tan abrupta que o esclates a plors o te n’expulsa. Res, només una conversa prèvia, com tantes altres, ajuda a mastegar el drama. Si les tres primeres consideracions fan referència bàsicament al text, la quart incideix en l’escenografia, que com a apartament és massa senzilla i poc adient a la parella i com a espai pels records resulta infrautilitzat. Tot i les consideracions, el text i la posada en escena es gaudeixen molt, perquè l’Anna Moliner i en Biel Duran demostren una gran complicitat, i són capaços de fer riure i emocionar en una mateixa frase.

Kramig no dona respostes, però fa preguntes que tothom s’ha plantejat alguna vegada, en silenci. És una obra sobre l’amor que es despulla de mites, i que troba en la comèdia una manera honesta de parlar de la por, del compromís, i de la tendresa maldestra que ens manté units.

Una proposta senzilla en aparença, però d’una delicadesa molt precisa. Una peça feta per fer riure i, alhora, mirar-se als ulls.