Crec que va ser la darrera obra que vaig veure abans que ens tanquessin a casa per la pandèmia de Covid. Es tractava d’Instruccions per enterrar un pare, a la Sala Flyhard, amb Eduard Buch, Teresa Vallicrosa i Sara Diego. Una bona dosi d’humor negre que no anticipava tot el que havia de venir, que menys gràcia ho va tenir tot. M’ha fet il·lusió trobar-me amb el mateix text cinc anys més tard, encara que li hagin canviat el títol, el repartiment al complet i també l’espai d’actuació. Ara ens trobem a l’escenari del Borràs, que quintuplica el de la Flyhard i que allunya al públic d’una trama que et sents més teva si la discuteixes en un menjador de casa.
La trama, això, sí, segueix igual de negra i funesta: un fill se les empesca per enterrar a son pare sense diners ni assegurances. Una situació dramàtica que al barrejar-se amb l’absurd acaba oferint una comèdia delirant. És cert que la segona part costa de creure molt més que la primera, però ja se sap que a vegades certes premisses tenen una resolució complicada i poc versemblant.
Els tres actors protagonistes (Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau) ja se les han vist abans amb comèdies d’aquest tipus, i potser per això surten ben airosos de cadascuna de les situacions que els hi planteja la trama. Ara bé, crec que un espai més petit i acotat els hi hauria anat més a favor i no hauria diluït tant alguns gags. Coses dels espais dramàtics i les històries que es van crear quasi per se explicades a cau d’orella.