L’ésser humà com a individu té un valor relatiu, això és evident, la força com a societat esdevé a través de la creació de col·lectius amb objectius comuns. Moltes vegades es creu que no hi ha un altre camí que el marcat, aquell que està dibuixat, per on transiten les persones com un ramat. Però només que s’encengui una espurna de dubte o de pensament crític pot crear nous camins i aquesta, sens dubte, és l’esperança per evolucionar com a societat.
A La brama del cérvol ens situem en un vell hotel de muntanya ubicat a la Vall Fosca. Un terreny apartat i amb poca població que encara conserva part de la seva individualitat i les seves tradicions, cultura i natura. Per ajudar a fer conèixer la zona, cada any, per la mateixa època, s’organitzen activitats com una ruta que ajudarà als assistents a presenciar la brama del cérvol, una experiència inoblidable. En aquest hotel s’allotgen una parella que vol viure aquest moment, i també un grup de persones involucrades en el món del teatre que han estat convidades per parlar en una xerrada de l’impacte de la dramatúrgia en la societat. Res serà tant senzill.
La Calòrica té acostumat al seu públic a sortir del teatre amb una explosió al cap i una visió nova d’un aspecte vital de la societat del qual fins al moment potser no havia reflexionat gaire. Enmig d’una trama plena de bogeria i adrenalina, el subtext té un objectiu clau de desperta social, de buscar més enllà d’allò que, suposadament, la gent coneix. I en aquesta ocasió torna a triomfar en aquest objectiu, ja que el públic no para de rebre inputs
El text de Joan Yago, com acostuma, és ràpid, intel·ligent i fila perfectament les diferents trames que s’entrellacen amb el tema principal, aquella reflexió que vol que es vagi fent camí en la ment de l’espectadora. A la seva virtuositat dramatúrgica, s’uneix la visió extraordinària d’Israel Solà per donar-li la forma adequada a tota la història a través d’un muntatge que no deixa indiferent i que estimula al públic durant tota la producció, a més de deixar un segell clar de la companyia com sempre. Diferents escenaris i escenografies que van transicionant sense parar el relat i donant moments increïbles com les escenes paral·leles dins del mateix escenari. Quina meravella el karaoke i la discussió simultània!
Aquest binomi autoria-direcció, no podria ser el mateix sense un repartiment que sempre està en estat de gràcia. A la interpretació esplèndida dels calòrics Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol, si sumen aquesta vegada la fantàstica Mel Salvatierra i Oriol Casals. El seu compromís per portar l’essència de l’obra al pati de butaques és palpable des del primer minut i l’espectadora se sent en deute entregant-se a la història per complet. El ball de personatges i la necessitat creixent d’arribar cada vegada més al límit per exposar un deliri extenuant, només es pot transmetre quan es desprenen de tots els prejudicis i es deixen emportar per allò que necessita el personatge.
Anar a veure qualsevol obra d’aquesta companyia és tota una experiència i aquesta no n’és l’excepció. És possible que el llistó de les anteriors no se superi en aquesta ocasió, però igualment és imprescindible descobrir-la sense saber gaire res i deixar-se emportar per aquesta meravella que respira i viu teatre per totes les seves arestes.