Lo cant de les ànimes mudes

El títol ja ens diu que és una barreja de Lo cant dels mesos, Un poemari dedicat a cada un dels mesos de l’any i Ànimes mudes, un conte curt d’una gran  profunditat de la nostra admirada i quasi bé  venerada, Catarina Albert, coneguda com “La Víctor”.

Al setembre del 2021, Anna Maria Ricart va ser la dramaturga d’un espectacle dirigit per Carme Portaceli a la sala gran del TNC. La Víctor C. era un espectacle basat en els llibres “Tots els contes” i “Mosaics”. Els contes, formant part del escenari, anaven apareixent per ordre de creixent dramatisme. “Ànimes Mudes” va ser interpretada per Ferran Carvajal i Anna Ycobalzeta i ens va deixar commoguts.

La Companyia La tremenda presenten Lo cant de les ànimes mudes, amb adaptació de Jordi Vilà i dirigida per Víctor Alvaro. Aconsegueixen un encaix perfecte dels poemes de Víctor Català Lo cant dels mesos en forma de cançons composades per Ismael Dueñas i el conte de la mateixa autora Ànimes mudes. Sembla talment que ella hagués pensat i escrit alhora el poemari i el conte de tant ben lligats i entrellaçats que estan els poemes i la història. Aquest lligam s’aconsegueix amb la música i la direcció musical d’Ismael Dueñas que a demés de les cançons ha fet els arranjaments de les veus.

La companyia està composada per joves actors i actrius que provenen de l’Institut del Teatre, i com La Calòrica, els hi augurem un futur brillant. Són Clàudia Abellán, Paula Amell, David Bonilla, Arnau Fà, Lourdes  Martín, Abril Morera, Gerard Portoles, Queralt Sànchez i Alba Serrano.

Ajudats per la coreografia d’Esther Sabaté, els i les  intèrprets es mouen, canten, ballen i reciten el text de la Víctor amb una gran professionalitat.

Per donar-li una mica de teatralitat, els dos protagonistes, s’apropen, es toquen però no es diuen ni una sola paraula en tota la seva vida, una vida rural de mirades prohibides per un enfrontament etern de les famílies que va passant de generació en generació.

A l’estrena van acudir els nebots de la Víctor Català, emocionats pel resultat aconseguit. El públic també va quedar commogut. Una petita perla que ningú s’hauria de perdre. Fins al 10 de març

És al poemari de Luis Cernuda de "La realidad y el deseo" on el desig és -gairebé- sempre prohibit, ja que trobem el constant debat entre el deure i l'anhel, el desig i el que són -veritablement- les coses, que sovint no són del nostre grat.

Val a dir que el desig d'allò que és impossible és un constant tòpic de la literatura universal, car ja el trobem -fins i tot- a la primera gran epopeia de Gilgamesh i des d'aleshores s'ha anat repetint al llarg de la història d'allò que no pot ser, d'esperits irreconciliables o d'estranyes formes de coneixença, com fou el cas de Cernuda i la seva homosexualitat, que va fer que sempre quedés condemnat a l'ostracisme de la societat -i fins i tot- intel·lectuals de l'època.

Si més no, aquests arguments, al cap i a la fi, no són més que un parell de línies, com gairebé qualsevol història clàssica, i és a partir d'aquest moment quan succeeix la màgia de la narrativa i la destresa del narrador de fer quelcom que no és més que un apunt a peu de pàgina a què esdevingui una gran i completa narració.

Les narracions, poemes i idees de Caterina Albert, és a dir: Víctor Català, ens serveix per explicar una història mil vegades explicada, absorbida i gaudida per part de la companyia La Tremenda, amb el teló de fons de la nostra ruralia, sovint oblidada tot i formar part del nostre llegat i territori. Històries d'hereus i pubilles que no sempre acaben bé perquè mai pronuncien els mots que romancegen a dins de la gola fent que emmudeixin i així, amb la forma del teatre musical, puguin verbalitzar aquests.

La premissa, que és clara, esdevé una tasca titànica a l'hora de disposar tots els elements que ens semblen tant propers com llunyans, reeixir-ne és la meta d'aquest dificultós repte d'apropar la literatura modernista de Català amb èxit.

A partir d'aquí, una proposta de delicada simplicitat en el que fons i forma ballen un vals que contrasta amb la punyença del llenguatge.

I és que aquest vals, com a balls de pubilles i hereus, fa que canviem constantment de parella, fent que avancem fins al darrer compàs i a la nota final.

La partitura d'aquest ball té, a voltes, certes reminiscències a l'obra d'en Jason Robert Brown o fins i tot, en puntuals ocasions, a Ryuichi Sakamoto, així com d'un Malloy quan orienta la seva mirada cap a l'Est.

Les veus de la companyia i que acompanyen aquesta partitura destaquen en un escenari -gairebé- nu ple de nusos a la gola, angoixes i vergonyes i de misèries i desencisos.

La rica producció de textos catalans al llarg dels segles ha estat sovint ignorada per la població a mesura que el llenguatge de les nostres viles i cases també s'ha anat modificant i nodrint de tota mena d'influències que fa que, de vegades, no podem reconèixer si és el llenguatge o la societat la que s'ha anat desdibuixant amb el pas del temps. És per a això que és més que lloable la iniciativa de La Tremenda en apropar-nos un muntatge d'aquestes característiques, fent d'aquesta una autèntica rara avis digna de lloança que esperem que duri i perduri.