Comprar entrades per a El favor

Aquests dies he anat al Teatre Goya a veure “El favor” una comèdia de Susanna Garachana que ens situa en el saló de la casa d’en Cesc. Ha quedat amb els seus millors amics per demanar-los un “petit” favor.

Un text irònic, amb molta conya i que planteja, en una comèdia que podria semblar corrent, moltes reflexions sobre l’amistat. El dia que vaig assistir van fer un col·loqui, però per l’horari dels trens em va ser impossible quedar-me com faig altres vegades.

Una comèdia sobre l’amistat i fins a quin punt demanar un favor et fa plantejar l’amistat, la família i la confiança amb el teu cercle més íntim.

Hi ha una gran complicitat entre els quatre actors, i es nota en cada diàleg i moment a escena. Veus que s’ho passen d’allò més bé i tu fas el mateix.

Un text que fa riure de valent, cosa que cada cop em costa més. I el públic assistent vaig seure al costat d’un grup de ‘noietes’ jubilades que no van parar de riure i de comentar els diferents gags. Cosa que als que estàvem al costat ens va portar més somriures a l’obra.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Hi ha amistats diferents al llarg de la vida. Les hi ha d’especials, les que se senten com a família, les que porten a assegurar que una persona faria qualsevol cosa per a l’altra. Fos el que fos. És veritat això? Hi ha algun tipus de límit? Segurament molta gent diria que no, però a l’hora de la veritat és molt probable que no tot fos possible.

En aquesta obra, en Cesc aprofita un sopar que ha organitzat a casa amb els seus amics de tota la vida, els més íntims, per explica’ls-hi que la seva dona i ell volen tenir un fill i que, després de molts anys d’intentar-ho, l’única solució que troben és una inseminació amb els seus amics com a donants. Una informació que cau com una bomba i que provocarà parlar sense mitges tintes de la paternitat i la seva amistat, amb totes les conseqüències que això pot comportar.

Divertida, àgil i intel·ligent és una autèntica sorpresa per a l’espectadora, que descobreix un text, signat per Susanna Garachana, honest i sense embuts, que parla directament i treu a la palestra un tema, la paternitat, que normalment no es representa de manera tan sincera.

És un relat de situació que fa riure (fins a plorar) a més d'una persona d’entre el públic que es contagia a mesura que avança el text, amb una escenografia molt adequada i que deixa l’espai necessari per a l’evolució de la narració.

Xavier Ricart dirigeix aquest obra amb una cura determinada, fins a arribar al seu punt exacte. Podria convertir-se en una paròdia o en una comèdia passada de voltes, però aconsegueix donar confortabilitat al text i als seus personatges, que se sentint segurs ique no tinguin por en transmetre dubtes i preguntes en veu alta.

Els personatges no podrien estar millor interpretats. Eduard Buch, David Marcé, Jordi Rico i Marc Rodríguez fan una feina de contenció i de justa mesura que deixa astorada a l’espectadora. Aquesta, de fet, arriba a patir per si els actors trenquen el seu personatge i no poden aguantar el riure davant d’algunes actuacions memorables – el monòleg de Buch és la prova definitiva d’aquesta resistència-. La connexió entre els personatges i la seva química a l’escenari transmet una amistat real i estreta, ajudant de manera incalculable a donar versemblança al text.

Fer riure al públic no és gens fàcil, aquest acostuma a ser més exigent amb els textos còmics que amb els dramàtics. Es demana arribar a l’humor sense passar-se de la ratlla, però aconseguint el punt just per provocar riures al pati de butaques. En aquesta ocasió, no hi ha moment que no sigui hilarant, en més o menys mesura, amb un nivell constant d’intensitat i diversió. Feia molt de temps que es demandava una comèdia que, sense acollir tòpics, donés al públic riures i una molt bona estona.

Les comèdies de bulevard i tot el que s’ha derivat d’elles en els darrers anys (El sopar del idiotes, Sota teràpia, El nom, Quan temps em queda?, etc.) obeeixen sovint a una fórmula concreta i també a un tipus d’interpretació estereotipada per a que el públic sàpiga a què va i no s’emporti cap sorpresa. És un gènere, o subgènere, que no admet massa innovacions ni massa canvis. És per això que El favor s’erigeix com una petita excepció. Tot i seguir fil per randa una premissa sobre la que gira tot l’espectacle (aquí es planteja fins i tot abans de que comencin a aparèixer tots els personatges), la comèdia es centra en les personalitats dels quatre amics i els tracta com a persones que podem reconèixer al nostre voltant i no com a simples arquetips. Aquí hi té molt a veure la direcció d’actors, que intenta naturalitzar tot el possible –en una comèdia de situació hi ha d’haver concessions, naturalment- les reaccions i les conseqüències de tot plegat. L’experiència i el talent de Jordi Rico, Marc Rodríguez, Eduard Buch i David Marcé aconsegueixen un conjunt homogeni, que sap com afrontar les parts més divertides però també les que condueixen a cert conflicte. El fet que el text estigui escrit per una actriu (Susanna Garachana) i dirigit per un actor (Xavier Ricart) potser també hi ha tingut alguna cosa a veure...

L’obra flueix des del principi, però cal admetre que cap a la part final s’allarga una mica innecessàriament (el discurs de les aletes) i ho tanca tot amb un xic de precipitació. Potser hagués agraït algun punt de conflicte més alt, però no descarto que potser s’hauria carregat la naturalitat de la que fa gala el muntatge... En aquest sentit, només cal aplaudir una proposta que pot arribar a ser molt i molt comercial, però sense sacrificar qualitat ni coherència.