Xavi Pijoan

Que una figura cabdal per al nostre teatre com ho és Sanchis Sinisterra espolsi un dels textos que encara té al calaix dels malendreços, és una bona notícia t’ho miris com t’ho miris. Que ho estreni la “nova” Sala Atrium és un exercici de coherència amb l’organicitat de la programació d’aquesta temporada dissenyada amb idees clares i una aposta definitiva per una sèrie de muntatges atrevits i amb capacitat per a dialogar amb la nostra contemporaneïtat. La criatura… situa el monstre de la novel·la de Mary Shelley efectuant un discurs per a “l’acadèmia” a qui ja s’havia dirigit a principis del segle XX el simi d’Informe per a l’acadèmia de Franz Kafka, amb l’objectiu de sol·licitar l’ingrés dels anomenats éssers […]

Que semblant que sonen Aki Shimazaki i Aki Kaurismaki, oi? Hi ha casualitats que no ho són tant o que, si més no, ens donen la oportunitat, més o menys justificada, de construir filiacions, agermanaments… o de posar al descobert els fils invisibles que, sovint, enxarxen les sensibilitats més estimulants del nostre temps. No conec l’obra de Shimazaki, però em permeto la llicència de fer-la servir com a pont per a establir una possible connexió entre la idea de posada en escena d’Àlex Rigola i la idea de cinema del mestre finlandès. Fa temps que el director català ha escollit el camí de l’austeritat, el de despullar d’oripells els seus muntatges per a mirar de transmetre amb el màxim de […]

Deixem pels qui tenen altaveus més potents la responsabilitat del menyspreu i la indiferència amb què bona part del món de la cultura catalana ha tractat l’any Estellés. Són figues d’un altre paner i els espectadors només podem lamentar-nos, entristir-nos, resignar-nos, però per dins. Per sort, hi ha excepcions (que compensen però no consolen). Fa pocs mesos ho va fer la Sala Atrium també amb Coral Romput i ara, el Heartbreak Hotel (dels qui hores d’ara ja podem dir que han dissenyat la millor programació teatral d’aquesta Barcelona tan insulsa) aborda el mateix poema estellesià per a convertir-ho en el muntatge poètic/teatral/musical què sé jo!, de la temporada. A veure si enceretem a explicar per què. Qualsevol que s’acosti a […]

És una molt bona notícia que el primer text i muntatge de Roser Vilajosana (a qui fins ara coneixíem la seva feina com a actriu) sigui tan reeixida com aquest L3 Fontana que podem veure a la Beckett. És important que cada generació es pregunti com aborden les relacions de parella, les separacions, l’enamorament… Vilajosana presenta uns personatges que han assumit uns clixés i uns comportaments, sovint estereotipats. Uns personatges que han interioritzat maneres de fer pròpies dels models que les sèries o el cinema ha transmès amb força efectivitat. Així doncs, la parella protagonista (Artur Busquets i la pròpia Roser Vilajosana) d’L3 Fontana és fàcilment identificable en la quotidianitat de cadascun dels espectadors com als mil·lennials que tots coneixem, […]

Projecte Ingenu segueix encaparrat (per sort per nosaltres) a transitar terrenys poc trillats a l’escena barcelonina els últims anys, i és d’agrair que els pocs que miren d’arriscar una mica i abandonar els llocs comuns insisteixin i trobin el seu espai. Si al seu Bodas de sangre (2024), la música ja complementava el text de Lorca per convertir el clàssic en una mena de mite de transmissió oral, a Arribaràs i serà de nit, la companyia s’endinsa en el musical, un musical molt particular, més preocupat per assolir certa organicitat de posada en escena i de crear una atmosfera de somieig, que de subratllar emocions. El llibret de Marc Artigau parla del dol, de la manera com potser estem ja […]