Jordi Bosch Argelich

Portar Permagel a escena implicava afrontar una dificultat evident: com teatralitzar una novel·la que viu, sobretot, en la intensitat de la seva veu. El resultat no opta ni per la simple fidelitat narrativa ni per una relectura, sinó per una tercera via molt més interessant. La paraula es converteix en matèria escènica i la interioritat fa acte de presència. És aquí on l’espectacle troba la seva veritable força. El text original d’Eva Baltasar, que va situar l’autora en un lloc central de la narrativa catalana contemporània, continua impressionant per la seva capacitat de fer conviure duresa i precisió gairebé poètica. Baltasar, que venia de la poesia, va traslladar a la novel·la una escriptura tallant, condensada i molt física. A Permagel, […]

Podem passar-nos mitja vida intentant trobar la paraula exacta que expliqui què ens passa. I, quan pel camí algú la pronuncia amb autoritat, amb un diagnòstic, amb una etiqueta, de vegades no arriba l’alleujament sinó una altra mena de claustrofòbia. Boja arrenca en aquest punt incòmode, allà on la necessitat d’entendre’s conviu amb la por de quedar reduïda a un nom. I des d’aquí construeix un monòleg que no demana permís. Observa, ironitza, s’enfada i s’emociona amb un pols teatral que evita tant la complaença com el dramatisme fàcil. El text és de la Mariona Esplugues, que també l’interpreta. El material de partida és autobiogràfic: un recorregut llarg per la relació amb la psiquiatria i amb les paraules que intenten […]

Hi ha obres que arriben amb el posat discret d’una conversa domèstica i acaben convertint-se en un judici sense toga, no perquè acusin ningú de manera explícita, sinó perquè et col·loquen davant d’una pregunta que no admet escapismes. Els fills és exactament això. Un text que comença amb gestos petits (netejar, racionar, ordenar, fer veure que la normalitat encara existeix) i que, sense fer soroll, va estrenyent el cercle fins a obligar els personatges a mirar de cara el cost real de les decisions que es prenen en nom del progrés. L’autora, Lucy Kirkwood, té una virtut molt poc habitual: parlar de responsabilitat col·lectiva sense convertir-la en consigna. Ho fa a través d’una situació concreta i versemblant. Després d’un accident […]

La Calòrica té una habilitat especial per convertir una situació aparentment quotidiana en un laboratori on esclaten, amb humor i mala bava, grans preguntes. La brama del cèrvol, una experiència única en un marc incomparable, parteix d’un punt de trobada tan comú com carregat de promeses (un hotel de muntanya perdut, d’aquells que venen silenci, natura i desconnexió) i hi fa confluir personatges que hi pugen buscant alguna cosa que no sempre saben anomenar. El que podria ser una comèdia d’embolics esdevé, escena rere escena, una radiografia punyent sobre el desig d’experiències transformadores, la necessitat de relats compartits i la facilitat amb què tot això es pot convertir en mercaderia emocional. L’argument s’organitza com un mosaic de línies que s’entrecreuen […]

Hi ha propostes que no volen explicar un personatge, sinó rescatar-lo del lloc on l’han encotillat. Maria Magdalena s’endinsa en aquest terreny amb una energia clara: tornar a mirar una figura mil·lenària sense el filtre dels tòpics, i fer-ho des del teatre, l’art de posar una veu al centre i preguntar-se qui decideix què recordem. El text és de Michael De Cock, un creador acostumat a treballar amb materials literaris i imaginaris carregats d’història. En els darrers anys ha signat relectures de figures i relats canònics, amb especial interès per personatges femenins que la tradició ha convertit en caricatura o símbol únic. Aquí continua aquesta línia i la porta cap a un terreny molt concret: el d’una dona —la Magdalena— […]