Recomanacions

No menjar per por d’empassar-se un vidre. Haver de viure a pocs metres d’un piano. Tenir pànic a que passi alguna cosa dolenta. O a que en passi una encara pitjor. Aquesta és la garjola mental dels que estan diagnosticats amb un trastorn obsessiu compulsiu i aquesta és la realitat que venen a mostrar-nos a Suite Toc nº6, de la companyia Les Impuxibles. Una obra entranyable, valenta i visceral i amb una gran potència onírica i hipnòtica que sorteja prou airosament els perills de l’autoficció: no cau en l’autocomplaença i és intima sense intimidar. Això sí: en determinats moments ratlla el terreny fangós de convertir-se en una striptease emocional. Tots estem malalts, i els que no ho estan és perquè […]

Parlar sense ser escoltat (o no escoltant a l’altre), parlar només de temes trivials amb altres persones, qüestionar-se la pròpia felicitat o esquivar la pròpia por són alguns dels temes que reflecteix aquesta obra, la qual sap anar més enllà de fer riure i distreure a l’espectador. En aquest sentit, s’aposta per un teatre realista que exposa la seva temàtica amb molt d’humor, però sense renunciar en cap moment a la seva part més dura. Així, Nelson Valente troba un bon equilibri entre aquestes dues vessants, perfilant també uns personatges amb qui poder empatitzar. De fet, aquests són propers, no només per la temàtica reflectida a través de les seves paraules, sinó també per la forma de comportar-se, relacionar-se i, […]

“Elles” és una peça, la música i les lletres del qual són d’en Josep Maria Ribaudí “Kabrota”. És el seu primer musical i esperem que no sigui l´últim. A ell li reconeixem el mèrit d’haver estrenat un musical propi, lluny dels teatres de les grans ciutats, en un moment de desànim teatral per culpa de la pandèmia i d’haver sabut utilitzar tot el coneixement que li ha donat ser un veterà i compulsiu espectador de teatre. És la història de deu dones d’una mateixa família que tenen en comú la soledat o l’abandó en les més variades formes. Són històries reals viscudes o contades. El fil conductor és el relat d’una tieta àvia que ha regalat a una neboda un […]

El “triangle amorós” existeix des dels temps més remots de la literatura; Dante Alighieri amb la Divina Comèdia, Joanot Martorell amb Tirant lo Blanc o Mercè Rodoreda amb Mirall trencat ja van posar sobre el paper la importància de l’amor en les relacions personals. Aquest tema sempre ha estat en moltes altres novel·les actuals, però el punt que diferencia una de l’altra es troba amb la manera com se succeeixen els fets. Andreu Rifé puja al carro dels triangles amorosos i ho fa amb petits detalls que marquen els matisos. Els primers compassos de l’obra conviden a pensar que la funció es desenvoluparà a través de les trames més senzilles de comèdies “esbojarrades”. De cop tot canvia, unes lletres a […]

Tal i com ja passava a El loco y la camisa, els eixos temàtics en què posa el focus Nelson Valente són la família i la revelació d’una veritat latent fins aleshores. Les “famílies de Valente” són el lloc perfecte on soterrar els sentiments més profunds, on encaixonar tot allò que no es diu, de vegades per no fer mal, però sempre per a no trastocar una realitat donada, les convencions. Aquí és on rau la força dramàtica dels textos de Valente, en la tensió entre la necessitat de prendre les regnes de la pròpia existència i la por de desafiar l’allò establert que gaudeix de la protecció d’un sistema ferri. La Laura (Sandra Monclús) és, aquest cop, qui experimenta […]

El ritme de la música s’introdueix al cap abans que l’espectacle comenci gràcies al “DJ” que hi ha dalt de l’escenari. Amb una estructura rítmica constant, la inquietud ja entra a l’organisme del públic. I comença l’expectació pel què veurà. Aquestes sensacions que es provoquen abans de l’inici de la producció és només una petita mostra de tot el que ofereix aquest espectacle. Amb la voluntat de mostrar la dificultat de trobar l’equilibri entre el present i les cicatrius del passat, l’espectacle es basa en els moviments dels tres ballarins de claqué que hi ha dalt de l’escenari. Amb les seves gesticulacions i les seves interpretacions a través del ball, la força amb que marquen el terra o la suavitat […]

Els porcs també mengen verd és la proposta de la companyia Medusa cultura, una comèdia que es va aplaçar la temporada passada per culpa del covid i que ara el tenim a la cartellera teatral de Barcelona. En essència l’obra ens vol parlar dels maltractaments físics i psicològics a partir de dos dels protagonistes. Per un costat el personatge que presenta a Carol (Àngels Bassas), una dóna que ha patit el maltractament físic de la seva parella en Santi (Angel Roldán). Ho podem veure en els primers minuts de l’obra, quan abandona a la seva parella actual en plena nit per anar-se’n amb el germà d’aquest. I per l’altre podem veure el maltractament psicològic que l’Adam pateix de la seva […]

“Tots tenim dret a parlar i a ser escoltats” aquesta afirmació és el detonant d’una tremenda crisi familiar a casa de la Laura i l’Albert durant el dinar per celebrar el 40è aniversari d’ella. En aquesta cita culinària no només hi ha el matrimoni, sinó que també han estat convidats l’Alícia i l’Emili, els pares de l’Albert. El que comença com una celebració normal, aviat es transformarà en una gran discussió on tots diran perquè no són feliços o què els hi agradaria canviar a les seves vides. Una conversa quotidiana aguanta la situació just abans de bufar les espelmes d’aniversari. Mentre l’Emili recorda cadascun dels gossos que ha tingut i com es comportaven, l’Alícia ho suporta tot bevent vi […]

Quan vaig anar a el Teatre Rialto a veure La función que sale mal, alguna cosa em deia que l’obra no anava a “sortir bé” com el seu títol vaticinava, però el que no m’esperava per a res és que l’obra sortís tan malament però tan bé a alhora, i que anés a aconseguir que tots els presents ens oblidéssim de tot, que desconectásemos per dues hores de l’esdevingut en el món, de virus, de pandèmies, de problemes, etc. i ens limitéssim simplement a gaudir com nans i a riure’ns a cada moment sense treva, de cadascuna de les accions de l’magnífic elenc d’actors que representaven l’obra. No vull fer cap spoiler i posar en sobre avís a qui s’animi […]

Els Gossos és una obra escrita i dirigida per Nelson Valente, on veiem com el dia a dia d’una família acomodara és capgira totalment. Però comencem parlant una mica de Nelsol Valente, si heu vist El loco y la camisa o El declive que vam poder veure fa temps a Barcelona, aquest cop torna amb Els gossos amb una tempatica semblant. També vam veure Lontano Blue a La Badabaloc. Nelson torna amb la familia que sembla que tan li obsessiona i tan bones obres hem vist Aquest cop ens parla de la felicitat i del que deixem per aconseguir-la. Tenim a escena a quatre personatges, dues parelles que assisteixen a un sopar d’aniversari. Per un costat els amfitrions Sandra Monclús […]

Un pròleg mut, amb aires de cançó, on una dona, Àngels Bassas (Ciara), fa la maleta per abandonar la seva parella, un macho alfa, Ángel Roldán, i fugir amb el germà d’aquest, Jacob Torres (Animals de companyia), un perdedor sensible. Una vacil·lació i un posterior accident canviaran les vides dels tres i de la mare d’ells, Teresa Urroz, qui mai ha amagat la seva preferència pel fill fort. Amb el canvi de circumstàncies, apareixen la venjança, rancúnies, nous horitzons, violència…i aquestes persones inicien un camí de convertir-se en animals. Miserables moralment o supervivents, ves a saber, veiem el seu, potser massa sobtat, embrutiment moral. Si bé és cert que a estones no saps ben bé què ens volen explicar, un […]

Possiblement coneixem més l’Andreu Rifé cantant i actor, que al creador d’espectacles teatrals, tot i que en el 2008 va debutar amb el musical “Terròs!”, al 2010 amb el musical “Roba’m la cartera”, al 2012 “Bufa que fa son” i “Cuarto de libra” (una peça de dansa contemporània i teatre). En “Els porcs també mengen verd” a més a més de ser l’autor del text també n’és el responsable de la direcció. “Els porcs també mengen verd” neix durant el cicle Converses i accions sobre teatre i violència a l’Obrador de filosofia de la Beckett on ell hi va participar. Segons Rifé amb aquesta peça el que ha volgut és investigar sobre la relació que hi ha entre violència, escena […]

Des de “El Llantiol” al 2016 passant per diferents capitals d’Espanya i dues temporades a la Fénix, ja és la quarta que Mirta puja als escenaris i Àngela Palacios va omplint els diferents espais on ho presenta. Tot i l’aturada en la vida teatral per la pandèmia, Mirta continua viva i desperta de nou després d’haver estat endormiscada en el somni de l’espera. Ella ja està acostumada, és Mirta en espera i espera un signe, un senyal que pugui canviar la seva vida. Va alimentant il·lusions: l’èxit, l’obtenció d’un oscar, un príncep blau o senzillament, un home que l’estimi. Vestida de “Bella” absolutament Disney, la seva innocència i candidesa arrenca somriures des de la seva aparició a escena. Hi ha […]

Fa temps que començo les meves opinions sobre les obres de Bàrbara Mestanza dient que està tirant la porta avall. La meva dramaturga preferida, ens ha portat obres amb profundes reflexions, amb un humor amb el que connecto d’una manera absoluta i que diria ha anat minvant, perspectiva de gènere, ens sacseja sense recórrer a la simple consigna de pancarta sobre els rols imposats a la dona (tot i que jo hi veig una lectura més universal), la identitat, el buit existencial, feminisme, la voluntat de sobreviure… A més, quan tenim la sort de veure-la actuar, el plaer és total. Ara ens porta Todas las flores on el simbolisme i les imatges han pres més força i jo, ho admeto, […]

“Van Gogh” es va estrenar l’any 2002 al Versus Teatre en el marc del Festival Grec de Barcelona, interpretat per l’actor Jaume García i dirigit pel seu autor Ever Blanchet. El mateix any s’estrenaria una versió del mateix muntatge interpretat per Martí Peraferrer sota les ordres del director Òscar Molina al Teatre Gaudí. La versió que es pot veure ara al Teatre Gaudí manté el text i la durada de la peça original, però s’ha optat per una posada en escena més senzilla i plàstica, i un treball de vídeo-art a càrrec de Nito Cilintano. La interpretació torna a recaure en l’actor Jaume García, però en aquesta ocasió és l’actriu Maria Clausó juntament amb Ever Blanchet (autor del text) qui […]