Recomanacions

Estem davant d’un musical, entre una barreja de vodevil i obra còmica, protagonitzada per les figures més representatives del món de la política d’aquests moments, tan de Catalunya com de l’estat espanyol. Una idea que surt de –Minoria Absoluta– i que ha estat escrita per Jordi Galceran, Júlia Cot, Jaume Buixó, Pau Escribano i Toni Soler i dirigida per l’actor Xavier Ricart. Artur Mas reuneix als seus principals aliats: Oriol Junqueras (ERC), Joan Herrera (Iniciativa) i David Fernández (CUP) a l’Hotel Nacional per parlar del procés sobiranista. El PP també hi serà present per sabotejar els seus plans: Alicia Sánchez Camacho, Rajoy, Esperanza Aguirre i Aznar, com el doble del president Mas. I tampoc no hi podien faltar els partidaris […]

Quan veig en cartellera que Nao Albet i Marcel Borràs tornen a treballar junts, ja és que ni m’ho penso; i més des de l’Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, una de les millors coses que he vist mai (que torni!). M’acosto al Teatre Lliure sense llegir pràcticament res a priori. I millor, doncs Mammón és d’aquelles peces en les que no hauries de saber res de res, abans d’anar-hi. Explicar l’argument seria explicar allò que precisament la fa especial, diferent i original. M’hi acosto perquè ells (que escriuen, dirigeixen i actuen) creen històries amb un estil propi que sempre m’ha atrapat. I ho han tornat a fer. És una hora i mitja enèrgica, esbojarrada, descarada, divertida i complexa. Fent […]

Perquè aquest xicot (Casanovas) té ofici per donar i per vendre i sap com atrapar a l’espectador. Tot i així, en aquesta obra hi ha moments que potser ha forçat una mica massa la màquina, però en general ha funcionat. Sahun i Madaula bé; tampoc són papers per a lluir-se excessivament, o sigui que entre l’ofici dels uns i el dels altres, una comèdia psicològica que entra bé, i com a propina, pirueta final, molt d’actualitat. No diré res més perquè si hi ha una cosa lletja a la vida és fer spoilers.

Cal valorar com a positiu el risc que alguns autors decideixen córrer explorant temàtiques originals i experimentant amb noves estructures narratives. Cal assumir, però, que d’aquest risc es pot també sortir malparat. Blau és la peculiar història d’un rescat nocturn en helicòpter d’un naufragi a l’alta mar. Tres personatges (el mariner, el pilot i una operadora que els coordina) són els protagonistes d’aquesta aventura ultramarina escrita per Ferran Joanmiquel que acaba per convertir-se en un particular viatge psicodèlic. Així, l’espectacle parteix d’una situació teatralment atípica però més o menys realista, fins a acabar en un abstracte reguitzell d’idees amb elements de màgia i ciència ficció, atrevits però inconnexes. Visualment, el muntatge està molt cuidat i resulta, fins i tot, hipnòtic. […]

… segons el meu criteri han portat l’obra al fracàs, i és una llàstima perquè veure 16 professionals damunt l’escenari avui ja no és massa corrent, i l’escenografia, la il·luminació i el vestuari eren fastuosos. Penso que Dürrenmatt no la va escriure per a ser interpretada així i aleshores costa molt (o és impossible) que el director (Josep M. Mestres) faci que el actors es creguin i transmetin la seva història al públic, especialment escàs avui, tot i que s’ha de dir que feien pilota important, del Barça.

No és la primera vegada que les dues actrius d’aquesta obra treballen juntes, ja que ja ho havien fet fa uns anys a Mamma mia, precisament amb els mateixos rols de mare i filla. En aquesta ocasió, han abandonat les illes gregues i han decidit acostar-se a un musical de petit format que és una autèntica delicia. L’obra més que narrar-nos una història, que n’hi ha, opta per conduir-nos a través de les diferents emocions i pensaments que experimenten els dos únics personatges de la funció, els quals es troben immersos en una batalla d’amor i odi, en la que més d’un es veurà reflectit. Així, l’amor protector i dependent d’una mare es torna en contra seva quan la seva filla se sent ofegada i necessita començar […]

Cal celebrar que hi hagin sales com el Teatre Gaudí Barcelona que apostin per muntatges arriscats, tant a nivell de concepte com pel fet de tenir un nombrós equip artístic a dalt de l’escenari, sent en aquest cas de 9 actors i 5 músics. Així, El viatge d’Orfeu és una producció valenta que té la seva força en la evocació de sentiments i de diverses sensacions a través de la poesia visual i sonora. En aquest sentit, hi ha una gran feina de direcció per part de Josep Galindo, en la que es vol submergir a l’espectador dins dels pensaments i les emocions més internes i en la que cada moviment està orquestrat per transmetre un conjunt de sensacions. Així, hi ha fragments molt aconseguits en els […]

Al Teatre Tantarantana la companyia La Calòrica hi presenta el seu nou espectacle, Sobre el fenomen de les feines de merda. La Calòrica és una companyia de teatre independent que neix l’any 2010 i que està formada per un grup de llicenciats de l’Institut del Teatre de Barcelona. Sobre el fenomen de les feines de merda és un recull d’esqueixos teatrals, inspirats en un article publicat per l’antropòleg nord-americà David Graeber (On the phenomena of bullshit jobs). Es tracta d’un text escrit per Joan Yago i dirigit per Israel Solà. Yago i Solà, en les seves obres, sempre solen tocar temes com la insatisfacció i la frustració, treballat des d’un punt de vista irònic i divertit. Els actors Xavi Francés, Aitor […]

Novament una gran sorpresa teatral a La Vilella. Teatre en estat pur! De vegades ens preguntem, com és possible que en un escenari vuit i un sol actor ens pugui seguir sorprenent una de les obres més representades de Shakespeare, Ricard III.  Doncs gràcies a la magnífica direcció de Pedro Galiza, un text boníssim i la extraordinària interpretació de l’actor Xavier Torra. Només Ricard és una adaptació que han fet en Xavier Torra i en Pedro Galiza de la novel·la Ricard III de Wiliam Shakespeare on el tema principal és l’ambició pel poder, vist des del punt de vista de Ricard. Una feina de dos mesos per l’adaptació del text i d’uns nou mesos d’assaig. La representació ens ha deixat […]

Però divertida. Arrel d’un viatge al mitjà orient, els autors en fan un altra a Las Vegas per aplegar els diners que els fan falta per posar en marxa l’obra que han escrit. Allà contacten amb un català que els introduirà… d’entrada molta cocaïna pel nas i després al casino, timbes il·legals, cabarets, puti-clubs… sempre amb la bona intenció de tirar endavant un projecte cultural. Totes les actuacions bones, però el Manel Sans i la Mima Riera roben la funció a la resta. Ja passen aquestes coses.

Cada vegada és més habitual trobar musicals originals d’autors catalans als escenaris de Barcelona, la qual cosa és una molt bona notícia per l’estat de salut del nostre teatre. Emmarcat, com és més freqüent, en el gènere de petit format, Mares i filles és un espectacle tendre, minimalista i molt personal nascut de la música composada per Clara Peya. Les seves dues protagonistes, Nina i Mariona Castillo, interpreten, amb una honestedat brutal i un domini aclaparador de la tècnica vocal, diferents episodis d’una intensa relació maternofilial. El muntatge, amb llibret i direcció de David Pintó, aconsegueix captivar amb la seva senzillesa i el dramatisme de moments força universals amb els quals qualsevol persona es pot sentir identificada. No obstant això, […]

Partint d’una proposta força atractiva que barreja música en directe, cançons, teatre de text i coreografies amb una temàtica de mitologia grega, El viatge d’Orfeu és un espectacle amè i amb algunes troballes interessants. L’obra té bastants punts de connexió amb Spoon River, el muntatge anterior de la companyia, on també es jugava, de forma més solemne, amb el testimoni de personatges morts. Escrita per Pablo Ley i dirigida per Josep Galindo, en aquesta ocasió, la durada resulta molt més adient (75 minuts) i l’ambient és més festiu i disbauxat, tot i no renunciar a moments poètics o reflexius. Malauradament, algunes de les històries que s’expliquen no tenen prou profunditat, cauen en certs tòpics o estan massa mecanitzades pel treball […]

Aquest no és el primer cop que La Plaça del Diamant puja a dalt dels escenaris i, ni tan sols, es tracta de la primera vegada que en Joan Ollé s’encarrega de fer-ho, però el fet que sigui un espectacle totalment nou i amb ànima pròpia justifica la seva posada en escena i la nostra visita al teatre. En aquesta ocasió, Ollé ha decidit que tot el pes d’aquesta Colometa recaigui a sobre d’una única actriu, enlloc d’explicar-nos la seva història a través de tres actrius com ho va fer fa deu anys al Teatre Borràs amb la Montserrat Carulla, la Rosa Renom i la Mercè Pons. En aquella ocasió, la posada en escena era bastant minimalista i amb molt pocs moviments per part de les […]

Pot semblar una contradicció recomanar positivament una obra amb la que no has connectat, però en el cas de Mammón cal diferenciar l’interès generat per la seva història o els seus personatges de la qualitat artística amb la que es presenta el conjunt. Crec que si ets fan absolut d’autors com Irvine Welsh o Thomas Pynchon, o bé de cineastes com Tarantino, Robert Rodríguez o Guy Ritchie, hi ha molts punts a favor de que connectis amb el que es presenta, però si no et deixes endur per l’artificiositat de l’estil pot ser que et rellisqui tot esquena avall. De totes formes, haig d’admetre que moments com el del peyote, la timba secreta o el clímax a l’habitació d’hotel em van […]

Amb Idiota, Jordi Casanovas recupera l’estil de comèdia/thriller d’Un home amb ulleres de pasta per explicar-nos una història divertida, original, intel·ligent i que ens farà ballar el cap una estona amb endevinalles i trucs mentals. Anna Sahun i Ramon Madaula donen vida a una psicòloga i el seu subjecte d’estudi durant uns experiments pagats amb finalitats desconegudes. Amb un ritme excel·lent, moments d’ironia i alta comèdia i escenes d’acció angoixant, Idiota és una obra del tot recomanable per passar una bona estona i endur-se una interessant reflexió a casa. Més informació