Recomanacions

No és la primera vegada que la Flyhard aposta pel thriller com a gènere teatral i, com tantes vegades, l’encerta. Sunday morning és una història negra i criminal carregada de referències i picades d’ullet al gènere que encantarà a tots els addictes a les històries de descobrir qui és l’assassí (dels quals en formo part). Amb una parella protagonista que són pura dinamita escènica (magnífics Nausicaa Bonnín i Isak Férriz) i una història impecable carregada de sorpreses i girs inesperats signada per Carol López, Sunday Morning us mantindrà enganxats a la cadira i us deixarà amb ganes de més. Totalment recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Arriba a La Vilella un muntatge que fa molt de temps que li anàvem al darrera: Don Joan. Memòria amarga de mi, el primer dels espectacles de Miquel Gallardo i l’únic que em faltava per veure del seu repertori. La meva valoració és la màxima *****, per molts motius, la fantàstica direcció de María Castillo, una il·luminació molt efectiva, i la magnífica feina i esforç que hi dedica en Miquel Gallardo en fer creïble la quantitat de personatges que ha d’interpretar (juntament amb el seu propi personatge), mostrant diferents canvis de veus i maneres de moure’s, personalitzant cadascun d’ells, arribant a donant-los vida pròpia i aconseguint que els espectadors ens oblidem que són titelles. Mèrit afegit és que en l’actualitat […]

“Impulso” és la segona proposta que vaig triar de Oh! Poètiques de la il.lusió, gràcies a un bon amic em va dir “jo això no m’ho penso perdre, de moment no és un espectacle, però tinc curiositat de veure que surt d’aquesta trobada entre la Rocío Molina i els Cabo San Roque”. No es un espectacle, al menys així ens ho van dir. Però si allò tan meravellós no va ser un espectacle …, ja tinc ganes de veure el resultat final !!! Pel que vaig assabentar-me, és un treball que s’ha creat en la distància, quasi sen se trobar-se. Tan sols fa un parell de dies que assagen junts, la resta és improvisació… Em diuen: “Impulso” és una trobada […]

DATA interpretat pel ballarí i coreògraf Manuel Roque, ens va impactar moltíssim i emocionar al mateix temps. Creiem sincerament que es tracta d’un esplèndid treball difícil de superar. Ens mostra una dansa amb una fisicalitat extrema, els seus moviments del tors, braços, mans, coll i cara ens mostren cada un dels músculs, tendons, ossos, … i el que sigui que tenim sota la pell. Absolutament increïble. Amb una poètica i aparent fragilitat en els moviments absolutament compassats amb la música. Si us bé de gust llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç… https://t.co/lOwmKIzBKd del nostre Blog “Voltar i Voltar”

Difícil ho tenien a l’hora de realitzar un musical amb una de les joies del cinema. Han convertit una de les sàtires de Billy Wilder en un musical que promet. Tot i s’ha de dir que ja va estrenar-se a Broadway mantenint el guió de Wilder i Diamont. Tot i que no tenim les rèpliques de l’obra cinematogràfica, tenim un parell d’hores de jazz, comèdia i bones actuacions. Segur que repetirem A més…

Un projecte que pot semblar magnífic, amb moments realment poètics però es queda aquí. La soledat, refugiats, uns nàufrags a la recerca d’aquell missatge d’esperat. Convertint l’escenari en el mar, amb una escenografia impressionant. Però el que a vegades semblava magnífic amb l’escenari com a mar de fons, d’altres juga en contra en els moments més íntims. Amb unes titelles que transmeten ternura i soletat, s’ha de dir que els he vist sense cap ànima. Tota una pena. A més..

LA BOHÈMIA es tracta d’un concert teatralitzat, amb clàssics de la Chanson Française, condimentats amb algun toc de poesia de l’època, fet de manera artesanal i amb tota la passió dels seus protagonistes, que ens ha deixat clavats a les butaques i absolutament fascinats….. “gallina de piel” !!! Una vegada més es demostra que per fer un espectacle de Teatre Musical de qualitat, no fan falta grans pressupostos i grans escenografies…. i de nou un espectacle de petit format, ben construït i fet des de l’amor més profund per aquest gènere, passa la mà per la cara als grans Teatres de casa nostre…. i el més important… a uns preus absolutament populars. Si us bé de gust llegir la nostra […]

Perquè és un musical joiós, fet amb optmisme i desinhibit; per passar-s’ho bé, vaja. Fet amb pocs mitjans (kilòmetre zero), però amb moltes ganes. Una versió respectuosa de la peli Some Like It Hot de Billy Wilder, que he vist repetides vegades, i diuen del musical de Broadway Sugar, que no he vist mai. Aneu-hi que us ho passareu bé, segur. Una glopada d’aire fresc sempre ve de gust. http://bit.ly/1JBqeTe

Admiro la gosadia de grups modestos, i de pressupostos encara més modestos, que s’enfronten a grans i complicats textos teatrals. Valoro molt que no sacralitzin els clàssics ni els hi tinguin cap mena de respecte. Però també haig d’admetre que als McGregor aquest Ròmul els hi ha vingut una mica gran. I és que Dürrenmatt és un gran autor al que costa agafar-li el to, que segons la meva opinió mai hauria de ser el de farsa o paròdia… que és precisament el que adopten quasi tots els personatges. Tots menys un, ja que el Ròmul d’Oriol Guinart navega per una naturalitat aclaparadora. Desconec si és un fet volgut per la directora Marta Domigo, però en tot cas és un […]

Un text escrit el 1949 pel gran dramaturg suís Friedrich Dürrenmatt, però que un cop vist sobre l’escenari per la companyia Els McGregor Teatre, ens ha decebut força…. i suposem que la raó bàsicament és per la pàtina de farsa excessiva i poc creïble que la directora Marta Domingo, li ha volgut imprimir. Cal valorar com es mereix el fet de construir una proposta teatral i encara mes en el temps que corren, que compti ni més ni menys que amb 10 actors sobre l’escenari, que interpreten 15 personatges. Una companyia constituïda per gent molt jove i il·lusionada amb el seu treball i això últim es nota des del minut zero. Malgrat això, les actuacions ens han resultat força desiguals. […]

Perdoneu-me el joc de paraules però la proposta dels McGreggor fa gran (en el sentit d’engrandir) l’obra de Dürrenmat. La tria del text és tot un encert. Una peça pertinent que fa una crítica política dolorosament vigent i utilitzant un humor àcid (potenciat també per la direcció). La posada en escena es senzilla però no és simple. Un espai que sala interior de palau amb els busts impersonals dels grans emperadors que observen impassibles, com nosaltres, la desfeta de l’imperi. Cal destacar el treball a tots nivells dels personatges (vestuari, interpretació, il·luminació…). És cert que han fet una lectura molt concreta del text però se la creuen i hi van a fons i això és el que realment connecta amb […]

Perquè l’obra de Friedrich Dürrenmatt no està escrita per tractar-la d’aquesta manera, barroerment. Els de McGregor Teatre s’han carregat tota la finezza de la peça. Llàstima. bit.ly/1OQpeNs

La primera obra del any 1/1/2016 i ha estat un encert !!! “Ragazzo” és una crítica a la globalització i a l’abús del poder, és un parleu-ne per no oblidar, és impotència, és un fet real , una història sense resoldre, un reconeixement i homenatge a Carlo Giuliani. Gènova. Juliol de 2001 durant la cimera del G8 (trobada anual on es reuneixen els caps d’estat per a discutir sobre temes econòmics i polítics) . Després de la reunió Ministerial de la OMC durant el novembre de 1999 a Seattle, va representar l’inici d’un nou cicle de mobilitzacions internacionals. Es prohibeix estendre roba als balcons, es prohibeixen les manifestacions o trobar-se en la zona on estan reunits els líders mundials del […]

Tot i que l’obra ha començat bé, lenta, reflexiva, amb els dos protagonistes que es preparen per llevar-se la vida, però… a escena hi ha fet cap un personatge que pel meu gust ho ha espatllat tot, fins i tot l’obra. No m’he cregut que un matrimoni que està a punt de suïcidar-se deixi entrar a casa seva un desconegut. A partir d’aquest moment a mi tot m’ha grinyolat. Llàstima perquè la posada l’escenografia és bona, així com l’atrezzo, el vestuari… però al teatre el que t’ha de convèncer és l’obra, i no ha estat el meu cas. bit.ly/1S4YPvH

De la absoluta tranquil·litat la coreografia es va transformant en un esclat de “zapateado” que imita i al mateix temps parla amb la música i els sons estranys que surten d’unes estranyes i fascinants màquines controlades informàticament; de sobte la música mecanitzada es paralitza completament i l’únic so que sona és el de les sabates de Rocío Molina en una demostració de dansa brutal i esgotadora. La posada en escena com a mínim és sorprenent, ja que presideix l’escena un “tablao” del que sorgeixen verticalment potser més d’un centenar de cintes mètriques d’alumini erectes, que amb el seu lleuger moviment provocat des de la taula de control també contribueixen a provocar sons que formen part de la banda sonora de […]