El retorn de Bertolt Brecht
En l’època de la transició i fins i tot en les dècades dels vuitanta i els noranta era fàcil veure muntatges de Brecht en els nostres escenaris, però en tot el que portem del segle XX costa més trobar a l’autor a les cartelleres. Potser és ara, en una època convulsa i políticament complicada, que tornem a veure un ressorgiment: a Madrid s’acaba d’estrenar una altra Òpera de tres rals, l’any passat el Grec portava una Mare Coratge que venia de Bèlgica i a l’abril el TNC estrenarà aquesta mateixa obra amb la Vilarasau de protagonista. Un ressorgiment oportú i significatiu, tot i que els hereus de Brecht no deixin actualitzar els textos ni fer canvis en el text ni en les cançons.
De totes maneres, no es pot dir que la versió que ara presenta Marta Pazos sigui del tot política, socialment compromesa o bé reivindicativa. Pazos es deleix per la part estètica i visual de tot el que toca, i està clar que el seu raonament teatral s’expressa millor a través de colors, formes o idees puntuals que poden condicionar tot el muntatge. Aquí hi trobem la idea dels coloms com a metàfora dels pobres que s’alimenten d’engrunes a les grans metròpolis. Una idea original que frega la genialitat però que s’esgota en poques escenes… També és interessant el petit pròleg en el que Marta Bernal (una de les dues Glorias Cabareteras) es fa passar per la mateixa autora o bé el vestuari gris, i amb ratlla diplomàtica, que uniformitza a tots els personatges com a peces d’una societat que ho engoleix (i podreix) tot. En canvi, hi ha idees que costa més de justificar, com ara la transformació de Mackie Navalla (Nao Albet) en una mena de Joker escapat de l’Arkham Assylum.
Un altre tema que mereix punt i a part és el de l’apartat musical. No crec que Pazos hagi enfrontat l’obra com un musical, ni que s’ho hagi plantejat mai. És cert que no és un musical a l’ús, sinó una obra amb cançons, però no s’ha d’oblidar la força dels seus temes i la gran influència de Kurt Weill en tota la música escènica de la primera meitat del segle XX. L’estil cabarater de tot plegat potser convidava a un altre ús de la música i el cant… però al final ens acabem trobant amb uns números que passen un darrera l’altre sense deixar una empremta massa evident. Que el públic dubti a l’hora d’aplaudir quan acaba d’escoltar La balada de Mack el Navalla, Pirate Jenny o La cançó de Salomó ja és prou revelador…
El repartiment és realment eclèctic i majoritàriament jove. Crec que hi ha un bon treball de conjunt i una aposta clara pel moviment i la gestualitat. Entre tots destaquen vocalment -com era d’esperar- Miriam Moukhles, Júlia Truyol i Roc Bernardí. Però potser el més important de tot plegat és que per fi s’hagi aixecat de nou a la nostra ciutat una peça de Brecht, i a més una de tant difícil i significativa com aquesta, amb un gran esforç col·lectiu i també institucional.