Una plasticitat atractiva i potent
Sembla que el món canvia i que avança, deixant enrere situacions que en altres temps van ser horribles, preocupants i demolidores. Però la veritat és que la societat, i els humans, no aprenen del passat i estan condemnats a repetir els errors que converteixen un poble en egoista i individual, que lluita per un bé propi -i no comú- sense importar a qui s’emporti per endavant.
Aquesta obra, text de Bertolt Brecht i música de Kurt Weill en col·laboració amb Elisabeht Hauptmann, exposa una societat on el capitalisme s’està imposant a marxes forçades, on l’individu fa el que sigui per sobreviure i prevaldre dels altres per al seu propi benefici. A poc a poc, l’estructura que funcionava i que feia del treball col·lectiu la força de les classes més pobres i miserables es va trencant amb la temptació i l’engany dels més poderosos. Una crítica ferotge i molt musical a la societat.
Marta Pazos dirigeix un repartiment esplèndid en un muntatge molt dinàmic, ple de plasticitat i una estètica atractiva i potent. El vestuari, els pentinats i el maquillatge, atrevits i fora de les línies convencionals, impacten al públic i l’ajuden a endinsar-se en aquest món de misèria que es representa a l’escenari (res millor que uns coloms per expressar això). Dani Espasa, en la direcció musical, arranja uns números lleugerament operístics que donen títol a l’obra i construeixen un escenari rítmic i expectant per com serà el següent número.
Tant el muntatge escènic com musical ajuden a donar moviment a un text més actual del què sembla, que provoca una reflexió i una mirada al present més desesperançador. Un relat que, encara que estimula al públic també es fa feixuc en algunes parts, moments en què l’acció sembla encallada i, per molt que el marc de l’obra ho intenti, trenca amb el ritme de la producció i l’atenció de l’espectadora que desconnecta intermitentment de la narració.
El repartiment és una delícia, cada personatge que trepitja l’escenari ho fa amb força i determinació. Un treball coral i conjunt ben acoblat que estructura un dels elements més destacats de l’obra: la interpretació, dramàtica i musical. Miriam Moukhles demostra una vegada més que és una bèstia escènica, que pot fer el què vulgui i convertir-se en qualsevol personatge. La seva Polly és divertida, a vegades innocent i al mateix temps amb determinació, i crea un personatge que es queda a la retina del públic, al qual captiva amb la seva veu i capacitat musical. Una característica que comparteix amb Roc Bernadí, qui també té alguns dels moments musicals més destacats de l’obra.
És una producció atractiva en forma i en part del seu fons, si el text pogués ser retallat en algunes escenes ajudaria a que l’atenció del públic estigués connectada tota la representació i apreciés les subtileses d’una obra d’aquestes característiques. Tot i aquest petit desconcert, és tracta d’un impacte visual i interpretatiu que val molt la pena gaudir.