Comprar entrades per a Busco pis!

És esperançador descobrir l’estrena d’un nou musical a Barcelona. Encara ho és més quan és una creació original, es representa en català i s’atreveix a parlar de les misèries que ens envolten. I si, a més, ho fa amb humor, mala bava i una bona dosi de lucidesa, aleshores tenim motius per celebrar-ho.

Liderada per uns eternament emergents Xavi Morató i Gerard Sesé, la companyia torna a demostrar que la precarietat no està renyida amb el talent ni que cal disposar d’una estrella mediàtica per fer un espectacle que valgui la pena.

Busco Pis! té coses a dir. Parla de viure en una ciutat massificada, ultragentrificada i lliurada als interessos d’un capitalisme cada vegada més despietat. Parla d’una Barcelona on independitzar-se s’ha convertit en una quimera, on els joves veuen com els seus salaris s’esfumen en lloguers impossibles i on el dret a l’habitatge sembla haver quedat definitivament subordinat a la rendibilitat del metre quadrat. Una ciutat que expulsa els seus habitants mentre es ven al món com un paradís per visitar, invertir-hi i fer-hi negoci.

La protagonista, la Laia, té trenta-sis anys i encara viu a casa dels pares. Vol emancipar-se, però la realitat immobiliària li ho posa gairebé impossible. Un congrés en què els grans propietaris es reparteixen el pastís acabarà obrint-li les portes a un univers tan grotesc com recognoscible: especuladors, comercials immobiliaris, turistes i polítics més preocupats per sortir a la fotografia que per resoldre els problemes de la ciutadania. El material per a la sàtira és inesgotable. I Morató sap aprofitar-lo.

Perquè, davant d’aquest panorama, què ens queda? Potser l’humor. Un humor cínic, agut, desacomplexat i amb aquella mala llet tan característica de la casa, que reconeixeran els espectadors que hagin seguit les aventures anteriors d’aquesta companyia (brillantment auto-anomenada Generació de Merda), ja veterana en la seva condició d’eterns emergents.

Aquí no es tracta de fer bromes innocents sobre les nostres desgràcies, sinó de riure’ns d’un sistema que, si no fos tan absurd, resultaria desesperant. L’humor es converteix en una forma de resistència, una manera de desemmascarar els discursos oficials i posar davant del mirall els responsables —i els còmplices— d’una situació que cada vegada costa més de justificar.

El resultat és un espectacle divertit, fresc i diferent, que combina gags, música i crítica social sense renunciar a la voluntat d'entretenir. La proposta té, a més, una posada en escena de gran producció, amb un desplegament escènic que sorprèn si tenim en compte la trajectòria de la companyia i el seu lloc habitual dins del panorama teatral. Per alguna raó, Busco Pis! ha aconseguit fer el salt a un dels grans escenaris de la ciutat: el Teatre Apolo. Una fita que mereix ser celebrada, encara que les funcions s’hagin programat en horaris una mica intempestius.

Però val la pena anar a dormir tard per gaudir d’una proposta que no s’assembla a bona part del que trobem habitualment a la cartellera. I això, avui, ja és molt. Perquè el problema de la cartellera barcelonina no és que hi faltin espectacles ni noms coneguts. És que massa sovint sembla que la programació es construeixi al voltant de fórmules segures, reposicions i grans estrelles que serveixen d’ham per atreure el públic cap a propostes que, en alguns casos, tenen poca cosa a oferir més enllà de la seva aparença comercial. Es confon el reclam amb el contingut, la popularitat amb el talent i l’èxit de taquilla amb l’interès artístic.

En una cartellera sovint massa acomodada, Busco Pis! és una alenada d’aire fresc. Una proposta original, compromesa i divertida que ens fa riure de les nostres desgràcies amb prou lucidesa per no confondre el riure amb la indiferència.

Tornem al teatre, aquest cop per anar a veure la nova proposta de Sesé i Morató: Busco pis! Xavi Morató escriu i dirigeix aquest espectacle, amb música i direcció musical de Gerard Sesé. He de dir que vaig anar convençut per un amic i acompanyar-lo.

I m’he trobat amb una sàtira implacable i divertidíssima dels nostres dies, que se’n riu absolutament de tothom i de tot.

Com ja passa en altres propostes seves, hi trobem les lletres marca de la casa, amb aquell estil irònic, directe i molt reconeixible. I té una sort que no sempre es troba en altres musicals: compta amb diverses cançons que realment t’enganxen, que et queden al cap en sortir del teatre. És una qualitat que, sincerament, no sempre he trobat en alguns musicals de nova creació, on sovint costa recordar cap melodia o lletra després de la funció. Aquí, en canvi, hi ha moments musicals que connecten amb el públic i que fan que l’espectacle guanyi força i personalitat.

He de dir que amb aquesta obra he somrigut. I no és poca cosa. Darrerament em costa riure i, per motius personals, els somriures no apareixen tan fàcilment com abans. Precisament per això ho valoro encara més: perquè en alguns moments de l’espectacle, gairebé sense adonar-me’n, se m’ha escapat un breu somriure. Pot semblar poca cosa, però per mi és un senyal clar que l’obra té aquella capacitat especial de connectar amb el públic, fins i tot en dies en què no és tan senzill deixar-se portar.

Pots veure la resta de la meva opinió en el següent enllaç-