L’ambició com a acte de resistència
L’òpera dels tres rals, després d’obrir sense massa lloances (llarga, seients incòmodes, espai poc adient) al Festival Grec, a principis d’estiu, arriba ara al Teatre Lliure, per regarlar-nos una lliçó de com s’actualitza una peça de repertori.
Barcelona viu un moment teatral extraordinàriament ric en quantitat, però molt més prudent en les seves apostes estètiques. Abunden els espectacles ben construïts, eficaços, còmodes, pensats per satisfer un públic que ja sap què trobarà quan entra en una sala. Per això, la proposta de Marta Pazos resulta tan necessària. Perquè no busca confirmar expectatives sinó sacsejar-les.
Les reaccions desiguals (públic, crítica) que ha provocat —algunes d’elles sorprenentment severes— potser són, precisament, la millor prova que l’espectacle no juga sobre segur. El teatre que incomoda les convencions acostuma també a incomodar una part de la crítica.
Pazos afronta un dels grans textos del segle XX sense reverència museística. El respecte cap a Brecht i Weill no consisteix aquí a reproduir-los, sinó a continuar fent exactament allò que ells mateixos reclamaven: sacsejar les formes establertes. El resultat és una adaptació d’una enorme personalitat, visualment exuberant, dramatúrgicament molt pensada i estèticament lliure. Costa imaginar que una proposta així desentonés en qualsevol gran escenari europeu. Ben al contrari: podria exhibir-se perfectament als teatres de Londres o Berlín sense perdre un gram de contemporaneïtat.
L’espectacle excel·leix pràcticament en tots els seus departaments. El repartiment afronta un dels grans reptes del teatre musical contemporani: trobar intèrprets capaços de sostenir alhora l’exigència dramàtica, corporal i musical del producte. El resultat és més que notable.
Al capdavant hi trobem un Nao Albet extraordinari. El seu Mackie Messer sembla escrit a mida. Desplega aquell magnetisme ambigu, la seva habitual barreja de cinisme, humor i seducció que l’han convertit en un dels actors més singulars de la seva generació.
Al seu voltant, el conjunt funciona amb cohesió admirable. El treball corporal, la coreografia i el disseny del moviment constitueixen un dels grans triomfs del muntatge. Res no sembla arbitrari. Cada desplaçament, gest i composició escènica contribueixen a construir un univers visual d’una riquesa extraordinària.
La direcció musical de Dani Espasa manté el mateix nivell d’excel·lència. L’equilibri entre la sofisticació de la partitura de Weill i l’energia escènica de la proposta és impecable. Música i escena respiren plegades sense que cap de les dues disciplines intenti imposar-se sobre l’altra.
Però potser el mèrit més gran de L’òpera dels tres rals és recordar-nos que el teatre també ha de servir per ampliar l’imaginari estètic i conceptual d’una ciutat. Necessitem espectacles que no tinguin por de ser excessius, radicals, sofisticats o estranys. Que no parteixin de la idea que el públic només pot consumir allò que ja coneix. Que entenguin la cultura no com un servei de distracció i complaença sinó com una invitació permanent a entendre noves formes. Ambigües, complexes, excitants. És així com els espectadors tenim una oportunitat d’aprendre i expandir la nostra consciència cultural.
No puc estar-me de recordar totes les reposicions musicals que, temporada rere temporada (aquesta, especialment), tornen per ocupar una cartellera catalana monòtona i previsible. Produccions correctes, sovint molt professionals, però artísticament repetitives, refugiades en fórmules que ja han demostrat la seva rendibilitat comercial.
La proposta de Marta Pazos camina en la direcció contrària. No busca acomodar. Busca expandir la mirada, el gust, la capacitat d’acceptar que el teatre musical també pot ser una experiència radical, política i contemporània.
Tant de bo veiéssim més espectacles com aquest. No només perquè són excel·lents. Sinó perquè ens fan millors espectadors.