Comprar entrades per a Corta el cable rojo

Corta el cable rojo ja va per la seva desena primera temporada a Madrid. Aguantar a la capital amb un mateix espectacle la barbaritat d'11 anys és molt, però que molt meritori. I no m'estranya que hagin aguantat tants anys en cartellera. L'espectacle és fresc i molt dinàmic, és un xou d'impro i, com en totes les obres d'aquest estil, el públic participa proposant frases, estils musicals o gèneres cinematogràfics perquè els tres actors en escena improvisin una història fent ús del que proposa el públic.

De vegades aconsegueixen sorprendre amb el seu enginy un públic lliurat i d'altres no tant. Els actors no eren altres que Rubén Tejerina, Mai Boncompte i Manu Pradas. Els dos nois van fer una ostentació d'enginy i destresa vocal en totes les seves intervencions (potser destacaria una mica per sobre de la resta Rubén Tejerina), deixant, potser, Mai Boncompte una mica enrere. L'espectacle consta de deu blocs diferenciats en què els tres actors demanen al públic diverses propostes per a ells improvisar (algunes vegades creant una cançó sobre la vida d'algú del públic escollit a l'atzar) sobre el que s'ha dit. És veritat que quan has anat a més d'un espectacle d'impro, t'adones que les propostes del públic són, de vegades, similars i les històries creades pels improvisadors també. Però amb tot, aquest és un espectacle de molt alt nivell, que, estic segur que farà esclatar a riallades a qualsevol espectador, per exigent que sigui.

Corta el Cable Rojo és un espectacle d’improvisació més divertit, arriscat, original i modern. Interpretat per Ruben Tejerina, Mai Boncompte i Manu Pradas, que actuen acompanyats de música en directe i agosarades projeccions. Un espectacle que porta més de deu temporades a Madrid i ara el podem veure al Teatre Apolo de Barcelona.

Una paraula per definir l’obra? Doncs improvisació. En cada història curta que van realitzant a partir de frases, apunts i informació que el públic va indicant per realitzar un muntatge divertit.

Amb tot aconsegueixen establir una relació entre els actors/còmics i el públic. A partir de diferents sketches creen una gran complicitat amb el públic a partir del més disparatat i encara podem anar a més.

Quan vaig poder assistir, vaig poder veure com amb les frases que va anar deixant el públic vam poder veure un diàleg d’allò més surrealista i divertit sense deixar-se cap. Això podria ser més o menys fàcil, ja que la lògica de la història que van crear no tenia cap ni peus.

Però la següent prova, va ser crear una seqüència de la pel·lícula “El senyor dels anyells” amb el mateix, amb diàlegs inventats, tot creat a partir de les idees dels espectadors, i que va quedar un moment més autèntic de l’espectacle.

Més tard una manipulació de titelles, els mateixos actors, realitzant una història que es va explicant i que dos espectadors a l’atzar han de moure’ls per l’escenari intentant realitzar el que els hi diuen. No cal dir, que al final el que han de fer i el que els ‘manipuladors’ fan és totalment contradictori.

Vaig anar una mica amb els peus de plom a veure aquest espectacle, no soc gaire aficionat als talk shows, als impros, humor, etc.. però em van convèncer des del primer moment. I vaig gaudir de valent d’aquesta bona estona. No dubteu ni un moment d'anar-hi

Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Fer riure és molt difícil, encara que no ho sembli. L’empatia pel drama sempre és més senzilla d’aconseguir, però trobar aquell punt de comicitat que connecti amb cada persona que conforma el públic és molt complicat.

Aquesta obra és un exemple del treball exhaustiu i la creativitat que es necessita per aconseguir arrencar una rialla entre les espectadores. Apel·lant a la complicitat del públic per a la construcció de l’espectacle, aquesta producció es conforma per diferents segments on la improvisació és l’eix vertebrador. Cada escena és la narració d’una història que es va estructurant a través de frases, categories o informacions aportades per persones del públic. D’aquesta manera, els tres intèrprets que condueixen l’espectacle estableixen una relació directa amb cada espectador/a i els fan partícips de tot el que es fa a dalt de l’escenari.

Mai Boncompte, Rubén Tejerina, Manu Pradas tenen una capacitat increïble d’improvisació, tant, que, fins i tot, sembla que tot el que es diu a escena estigui guionitzat fil per randa. L’espontaneïtat, el ritme i l’energia que desprenen durant tot l’espectacle es contagia a tota la sala i provoca que passis 90 minuts enmig d’un oasis de diversió i bon ambient, on els riures són els convidats principals.

Amb una escenografia adaptada a un espectacle participatiu, amb eines audiovisuals que ajuden al públic a posar-se en context i Modesto Lai improvisant també amb la música que embolcalla cada escena, es construeix una producció rodona i preparada per amenitzar un vespre diferent on deixar-se emportar i desconnectar del què passa fora del teatre.