Comprar entrades per a L'òpera de tres rals

L'òpera dels tres rals, després d’obrir sense massa lloances (llarga, seients incòmodes, espai poc adient) al Festival Grec, a principis d’estiu, arriba ara al Teatre Lliure, per regarlar-nos una lliçó de com s’actualitza una peça de repertori.

Barcelona viu un moment teatral extraordinàriament ric en quantitat, però molt més prudent en les seves apostes estètiques. Abunden els espectacles ben construïts, eficaços, còmodes, pensats per satisfer un públic que ja sap què trobarà quan entra en una sala. Per això, la proposta de Marta Pazos resulta tan necessària. Perquè no busca confirmar expectatives sinó sacsejar-les.

Les reaccions desiguals (públic, crítica) que ha provocat —algunes d'elles sorprenentment severes— potser són, precisament, la millor prova que l'espectacle no juga sobre segur. El teatre que incomoda les convencions acostuma també a incomodar una part de la crítica.

Pazos afronta un dels grans textos del segle XX sense reverència museística. El respecte cap a Brecht i Weill no consisteix aquí a reproduir-los, sinó a continuar fent exactament allò que ells mateixos reclamaven: sacsejar les formes establertes. El resultat és una adaptació d'una enorme personalitat, visualment exuberant, dramatúrgicament molt pensada i estèticament lliure. Costa imaginar que una proposta així desentonés en qualsevol gran escenari europeu. Ben al contrari: podria exhibir-se perfectament als teatres de Londres o Berlín sense perdre un gram de contemporaneïtat.

L'espectacle excel·leix pràcticament en tots els seus departaments. El repartiment afronta un dels grans reptes del teatre musical contemporani: trobar intèrprets capaços de sostenir alhora l'exigència dramàtica, corporal i musical del producte. El resultat és més que notable.

Al capdavant hi trobem un Nao Albet extraordinari. El seu Mackie Messer sembla escrit a mida. Desplega aquell magnetisme ambigu, la seva habitual barreja de cinisme, humor i seducció que l'han convertit en un dels actors més singulars de la seva generació.

Al seu voltant, el conjunt funciona amb cohesió admirable. El treball corporal, la coreografia i el disseny del moviment constitueixen un dels grans triomfs del muntatge. Res no sembla arbitrari. Cada desplaçament, gest i composició escènica contribueixen a construir un univers visual d'una riquesa extraordinària.

La direcció musical de Dani Espasa manté el mateix nivell d'excel·lència. L'equilibri entre la sofisticació de la partitura de Weill i l'energia escènica de la proposta és impecable. Música i escena respiren plegades sense que cap de les dues disciplines intenti imposar-se sobre l'altra.

Però potser el mèrit més gran de L'òpera dels tres rals és recordar-nos que el teatre també ha de servir per ampliar l'imaginari estètic i conceptual d'una ciutat. Necessitem espectacles que no tinguin por de ser excessius, radicals, sofisticats o estranys. Que no parteixin de la idea que el públic només pot consumir allò que ja coneix. Que entenguin la cultura no com un servei de distracció i complaença sinó com una invitació permanent a entendre noves formes. Ambigües, complexes, excitants. És així com els espectadors tenim una oportunitat d’aprendre i expandir la nostra consciència cultural.

No puc estar-me de recordar totes les reposicions musicals que, temporada rere temporada (aquesta, especialment), tornen per ocupar una cartellera catalana monòtona i previsible. Produccions correctes, sovint molt professionals, però artísticament repetitives, refugiades en fórmules que ja han demostrat la seva rendibilitat comercial.

La proposta de Marta Pazos camina en la direcció contrària. No busca acomodar. Busca expandir la mirada, el gust, la capacitat d'acceptar que el teatre musical també pot ser una experiència radical, política i contemporània.

Tant de bo veiéssim més espectacles com aquest. No només perquè són excel·lents. Sinó perquè ens fan millors espectadors.

Bertold Brecht va ser un dramaturg  alemany del segle XX que feia un teatre per fer  pensar de manera crítica i per facilitar-ho utilitzava la música, narradors i altres recursos. Era un home profundament d’esquerres i molt crític amb el capitalisme, la hipocresia social i les estructures de poder.

L’òpera de tres rals amb música de Kurt Weil, alemany com Brecht, es va estrenar a Berlin (1929) en el període d’entreguerres i el nazisme en ascensió. Està basada en el llibre The beggar’s opera de John Gay (1728) adaptada d’una traducció d’Elisabeth Hauptmann  i dos segles més tard per Marc Rosich qui ha traduït el text i les cançons. Tot i ser escrita per un altre context, la crítica a la desigualtat social, la corrupció i l’abús de poder  són temes actuals i atemporals.

La direcció escènica de Marta Pazos  no ens ha sorprès perquè havíem vist feia poc Le Noze de Figaro amb  una posada en escena trencadora, sorprenent i explosiva. En aquesta ocasió dissenya una escenografia senzilla i freda que mostra la crueltat del capitalisme salvatge que explota la misèria dels pobres. Jeremiah Peachum és el propietari d’una xarxa de captaires interpretat per l’admirat Eduard Farelo. La Sra Peachum és Marta Bernal que ens va deixar bocabadats amb un pròleg representat entre el públic. La filla del dos és Polly, una Miriam Moukhles que està esplèndida en tota l’obra. Es casa d’amagat amb Mackie el Navalla, criminal atractiu i elegant però sense escrúpols, interpretat per Nao Albet impecable en la seva actuació, caracteritzat per un moviment àgil i brillant. Entre la resta d’actors i actrius destaca Júlia Truyol que fa dos papers: Jenny, la prostituta i el padre Kimball, com sempre magnífica. És una obra d’una gran dificultat pels actors i actrius amb una gran exigència de veu i moviment i canvis de papers.

La música de Kurt Weil sota la direcció de Dani Espasa és una de les claus de l’èxit de l’obra i aporta una força crítica i el caràcter modern. Els nou músics van omplir el Grec de música de jazz i de balades conegudes com la del Mackie el navalla de la que se n’han fet moltíssimes versions o la melodia de Jenny la Pirata carregada d’emoció i venjança.

La incomoditat de les cadires al Teatre Grec, la calor, la situació una mica lateralitzada  i la durada de la representació em van impedir el gaudi complet de l’obra. Esperem que al Lliure aquests inconvenients no hi siguin i arribi millor al públic.

 

Sembla que el món canvia i que avança, deixant enrere situacions que en altres temps van ser horribles, preocupants i demolidores. Però la veritat és que la societat, i els humans, no aprenen del passat i estan condemnats a repetir els errors que converteixen un poble en egoista i individual, que lluita per un bé propi -i no comú- sense importar a qui s’emporti per endavant.

Aquesta obra, text de Bertolt Brecht i música de Kurt Weill en col·laboració amb Elisabeht Hauptmann, exposa una societat on el capitalisme s’està imposant a marxes forçades, on l’individu fa el que sigui per sobreviure i prevaldre dels altres per al seu propi benefici. A poc a poc, l’estructura que funcionava i que feia del treball col·lectiu la força de les classes més pobres i miserables es va trencant amb la temptació i l’engany dels més poderosos. Una crítica ferotge i molt musical a la societat.

Marta Pazos dirigeix un repartiment esplèndid en un muntatge molt dinàmic, ple de plasticitat i una estètica atractiva i potent. El vestuari, els pentinats i el maquillatge, atrevits i fora de les línies convencionals, impacten al públic i l’ajuden a endinsar-se en aquest món de misèria que es representa a l’escenari (res millor que uns coloms per expressar això). Dani Espasa, en la direcció musical, arranja uns números lleugerament operístics que donen títol a l’obra i construeixen un escenari rítmic i expectant per com serà el següent número.

Tant el muntatge escènic com musical ajuden a donar moviment a un text més actual del què sembla, que provoca una reflexió i una mirada al present més desesperançador. Un relat que, encara que estimula al públic també es fa feixuc en algunes parts, moments en què l’acció sembla encallada i, per molt que el marc de l’obra ho intenti, trenca amb el ritme de la producció i l’atenció de l’espectadora que desconnecta intermitentment de la narració.

El repartiment és una delícia, cada personatge que trepitja l’escenari ho fa amb força i determinació. Un treball coral i conjunt ben acoblat que estructura un dels elements més destacats de l’obra: la interpretació, dramàtica i musical. Miriam Moukhles demostra una vegada més que és una bèstia escènica, que pot fer el què vulgui i convertir-se en qualsevol personatge. La seva Polly és divertida, a vegades innocent i al mateix temps amb determinació, i crea un personatge que es queda a la retina del públic, al qual captiva amb la seva veu i capacitat musical. Una característica que comparteix amb Roc Bernadí, qui també té alguns dels moments musicals més destacats de l’obra.

És una producció atractiva en forma i en part del seu fons, si el text pogués ser retallat en algunes escenes ajudaria a que l’atenció del públic estigués connectada tota la representació i apreciés les subtileses d’una obra d’aquestes característiques. Tot i aquest petit desconcert, és tracta d’un impacte visual i interpretatiu que val molt la pena gaudir.

En l’època de la transició i fins i tot en les dècades dels vuitanta i els noranta era fàcil veure muntatges de Brecht en els nostres escenaris, però en tot el que portem del segle XX costa més trobar a l’autor a les cartelleres. Potser és ara, en una època convulsa i políticament complicada, que tornem a veure un ressorgiment: a Madrid s’acaba d’estrenar una altra Òpera de tres rals, l’any passat el Grec portava una Mare Coratge que venia de Bèlgica i a l’abril el TNC estrenarà aquesta mateixa obra amb la Vilarasau de protagonista. Un ressorgiment oportú i significatiu, tot i que els hereus de Brecht no deixin actualitzar els textos ni fer canvis en el text ni en les cançons.

De totes maneres, no es pot dir que la versió que ara presenta Marta Pazos sigui del tot política, socialment compromesa o bé reivindicativa. Pazos es deleix per la part estètica i visual de tot el que toca, i està clar que el seu raonament teatral s’expressa millor a través de colors, formes o idees puntuals que poden condicionar tot el muntatge. Aquí hi trobem la idea dels coloms com a metàfora dels pobres que s’alimenten d’engrunes a les grans metròpolis. Una idea original que frega la genialitat però que s’esgota en poques escenes... També és interessant el petit pròleg en el que Marta Bernal (una de les dues Glorias Cabareteras) es fa passar per la mateixa autora o bé el vestuari gris, i amb ratlla diplomàtica, que uniformitza a tots els personatges com a peces d’una societat que ho engoleix (i podreix) tot. En canvi, hi ha idees que costa més de justificar, com ara la transformació de Mackie Navalla (Nao Albet) en una mena de Joker escapat de l’Arkham Assylum.

Un altre tema que mereix punt i a part és el de l’apartat musical. No crec que Pazos hagi enfrontat l’obra com un musical, ni que s’ho hagi plantejat mai. És cert que no és un musical a l’ús, sinó una obra amb cançons, però no s’ha d’oblidar la força dels seus temes i la gran influència de Kurt Weill en tota la música escènica de la primera meitat del segle XX. L’estil cabarater de tot plegat potser convidava a un altre ús de la música i el cant... però al final ens acabem trobant amb uns números que passen un darrera l’altre sense deixar una empremta massa evident. Que el públic dubti a l’hora d’aplaudir quan acaba d’escoltar La balada de Mack el Navalla, Pirate Jenny o La cançó de Salomó ja és prou revelador...

El repartiment és realment eclèctic i majoritàriament jove. Crec que hi ha un bon treball de conjunt i una aposta clara pel moviment i la gestualitat. Entre tots destaquen vocalment -com era d’esperar- Miriam Moukhles, Júlia Truyol i Roc Bernardí. Però potser el més important de tot plegat és que per fi s’hagi aixecat de nou a la nostra ciutat una peça de Brecht, i a més una de tant difícil i significativa com aquesta, amb un gran esforç col·lectiu i també institucional.