Jaume Solé

L´últim àtom es presenta davant l’espectador com un estimulant i ambiciós dol intel·lectual entre la física i la lingüística. El que inicialment es planteja com un debat acadèmic i ideològic va derivant cap a la dimensió més humana i visceral: la problemàtica vital de dos dels protagonistes enfront de la seva filla. A través d’aquest eix, cada personatge desplega amb sòlids arguments la seva pròpia visió de l’existència i el que veritablement significa viure. No obstant això, la proposta exigeix una alta demanda d’atenció. La part argumental enfocada en la física resulta complexa i, per moments, difícil de seguir a causa de la densitat d’uns conceptes molt específics i allunyats del llenguatge quotidià de l’espectador mitjà. Així mateix, encara que […]

Enfrontar-se a la figura de Federico García Lorca en el teatre actual és una arma de doble tall. Com sorprendre el públic amb un personatge del qual ja creiem saber-ho tot? El risc de caure en el clixé és alt; no obstant això, el muntatge de Pep Tosar esquiva qualsevol parany acadèmic i l’aconsegueix amb escreix. Perquè tal vegada no descobreixes res nou, o sí, però és com t’ho relata. Federico García, en el Teatre Raval, és un viatge biogràfic de 90 minuts que desborda dinamisme, sensibilitat i poesia. La genialitat de la proposta radica en la seva naturalesa híbrida: durant la representació, la frontera entre el teatre, el documental, el recital poètic i el concert es desdibuixa per complet. […]

El dia que va morir David Bowie submergeix a l’espectador en un exercici mental trepidant per a assumir una amalgama de situacions que, de manera ordenada i desordenada, van apareixent en el minimalista escenari del Teatre Akadèmia. Aquest igual pot convertir-se en una discoteca gai, en la sala d’espera d’una consulta mèdica o en el pis on viuen dos dels múltiples personatges d’aquesta obra, entre moltes altres localitzacions. Encomiable el treball actoral en aquest “Dia” on destaca la força i la sensibilitat de Lluís Febrer. I us preguntareu què pinta Bowie en aquesta obra? Perquè pinta i molt, no sols amb la seva música, també com a línia argumental i metafòrica de l’obra i del personatge principal.