El Mago Pop: Nada es imposible

No m’agrada especialment la màgia. Em fa sentir un babau al que enganyen a la cara quan sabia que passaria. De El Mago Pop no coneixia pràcticament més que el nom i la seva fama mundial. L’entrada no era barata, precisament. Vaja, si no fos pel compromís emocional amb qui m’ho va recomanar, no hi hagués anat. I no puc més que recomanar la proposta fervorosament. Als 10 minuts estava amb la boca oberta i amb el cap feia “no, no, això no és possible”. I al sortir, (només 65’, massa poc per qualsevol espectacle, més encara per un d’aquests preus) somreia, volia repetir i amb ganes de més màgia (potser una de les paraules més boniques del diccionari).

Amb una escenografia tècnicament espectacular, muntatge (un pèl massa) tecnològic, però amb espai per números de proximitat, participació de “públic” o “còmplices”, ves a saber, música i llums a estones excessives, ritme desigual però amb algun número impressionant, de caure’m la mandíbula a terra i emoció, certament, a dojo.

Es nota la direcció del Mag Lari. El seu sentit de showman unit a les habilitats brutals d’Antonio Díaz han aconseguit una fórmula d’èxit absolut. Un humor no del tot infantil, zascas que, curiosament, fan més propera la seva figura, lluny dels distants mags basats en efectes especials. Potser, cert, hagués substituït part dels missatges positivistes (has de lluitar per aconseguir els teus somnis, per impossibles que semblin) per més màgia.

El menys millor: passa sovint en aquestes propostes de fenòmens mediàtics: ell s’agrada un pèl massa i el públic en modo fan es passa de cridaner.

El millor: un número final que repetiria i repetiria i repetiria. El meu cervell no parava de dir que el que els meus ulls li transmetien no era de cap de les maneres possible i somreia, mentre aplaudia a peu dret.

En fi, un luxe d’espectacle de grans dimensiones, on veus a l’escenari fins el darrer euro de l’entrada, molt ben elaborat, amb un teatre ple, en aquests temps i un potent discurs sobre la màgia com a art escènica.

És de persones intel·ligents i pràctiques unir esforços per aconseguir millors resultats. Em refereixo a la col·laboració entre dos dels millors il·lusionistes del nostre entorn: el Mago Pop i Mag Lari. Antonio Díaz és el Mago Pop, la gran figura de l’il·lusionisme que ha traspassat fronteres. Lari dirigeix l’espectacle  “Nada es imposible” de Pop que ha estat dos anys a Madrid exhaurint localitats, s’ha convertit en un fenomen de masses, és l’il·lusionista més taquiller, ha omplert teatres de gom a gom, va pel milió d’espectadors i continua recollint mostres d’entusiasme entre tots els públics. Aquest èxit se’ns recorda constantment durant l’espectacle.

L’espectacularitat està al servei de la sorpresa, de l’impacte de la llum  i del color  per impressionar encara més a un públic bocabadant per dos o tres números realment emocionants i nous per els amants de la màgia. La velocitat, el moviment frenètic, les foguerades i els llums creen una distància i aconsegueix que et coguin els ulls i el cap et doni voltes. De vegades massa velocitat, massa moviment i massa llums perquè no et permet gaudir de les petites i grans sorpreses que ens té preparades. La tecnologia impregna tots els camps de la nostra societat actual.  Des del Wireless, ja res no ens pot sorprendre a menys que fem l’esforç de creure que ell és el mag que ho aconsegueix tot.

Aquesta velocitat i la pressa innecessària (l’espectacle dura una hora i escaig) no li permet tampoc donar la importància i l’agraïment que es mereixen als col·laboradors que pugen de grat o per força a l’escenari. Ells són part de la màgia perquè són espontanis, no saben el joc i ofereixen la innocència i credibilitat al número.

Hi ha moments molt tendres com la imatge de Stephen Hawking  dient que va començar a ser feliç quan va acceptar tot el que no podia fer i fixar-se en tot allò que era capaç de fer. Molt encertada també la incorporació de reflexions com el pas del temps, la lluita per vèncer les dificultats i la il·lusió per aconseguir allò que volem ser.

Com diu Antonio Díaz en algun moment de la funció, “el ilusionismo es el arte escénico que aporta un elemento diferenciador: la sorpresa”. Així, en castellà, com  tot l’espectacle.  Ni un “Bona nit Barcelona” com fan les grans estrelles de rock quan ens visiten a casa nostra.

Espero que el proper espectacle sigui més madur, més calmat però mantenint l’alt nivell d’exigència i professionalitat que ha demostrat fins ara.

En els vuitanta, David Copperfield ens semblava a tots un mag que jugava constantment amb l'impossible. Copperfield és el pare de la màgia-espectacle televisiva, el mateix que va fer desaparèixer l'Estàtua de la Llibertat o que va travessar la Gran Muralla de Xina davant d'atònits teleespectadors de tot el món. La màgia de gran format arribava, per primera vegada, a tots els racons del planeta, i es presentava amb la forma d'un gran espectacle de Las Vegas i envoltat d'una tecnologia força avançada per a l'època. Ara, el Mago Pop juga amb els records de la seva infància i recupera l'esplendor d'aquells muntatges gràcies a una producció d'alt nivell. I ho fa recreant alguns dels famosos números de Copperfield (l'aparició inicial o el número de la levitació) i utilitzant un leit-motiv ben potent, el dels somnis del nen que va ser. La idea principal del show és que res és impossible, i un cop cau el teló podríem dir que l'objectiu és més que viable.

Una de les claus d'aquest èxit -el teatre s'omple cada dia, i sembla que ho seguirà fent fins al febrer- és el ritme constant de l'espectacle. A part de tenir un bon fil conductor a través de diversos vídeos, no hi ha descans ni treva per a l'espectador. Ja sigui amb números individuals, de gran o petit format (hi ha diversos jocs amb cartes), amb la participació del públic o amb l'ajuda de la tecnologia, l'atenció no decau ni un segon. Tot està mesurat i compensat, com si a base de prova i error s'hagués aconseguit finalment l'excel·lència. Només podria retreure que en alguns moments el guió es força una mica massa o que en d'altres el Mago Pop es veu encotillat per qüestions purament teatrals. Però són detalls molt petits davant d'un espectacle que vola molt alt i que a l'estiu del 2020 aterrarà a Broadway. Sense cap mena de dubte, estem davant d'un dels mags més importants i influents del moment, i Nada es imposible està a l'alçada del seu prestigi.

L’ascendent trajectòria del Mago Pop, després del seu èxit als escenaris de diverses ciutats i el seu reconegut programa de televisió a Discovery Max, augurava que el seu nou espectacle (amb el qual inaugura també el reformat Teatre Victòria del qual n’és ara el propietari) seria un gran esdeveniment. I així ha estat! El Mago Pop té clar que ell mateix és el producte, a més de l’empresari, i, per tant, tot el màrqueting del xou i del teatre gira entorn de la seva figura. I funciona! Perquè una de les altres coses que té molt clares Antonio Díaz és que no només de màrqueting se sosté una empresa d’aquestes dimensions. Per això, Nada es imposible està confeccionat també com un gran espectacle d’il·lusionisme, de gran pressupost i una altíssima qualitat artística al nivell de molts muntatges de Broadway. Resulta veritablement impressionant veure a casa nostra una posada en escena amb trucs d’una enginyeria escènica que no hem vist ni als grans musicals de Barcelona. Dirigida pel Mag Lari, la proposta del Mago Pop és impecable, sorprenent, amb una factura aclaparadora, un ritme frenètic i un sentit de l’humor irresistiblement carismàtic. Fent servir la seva infància i la seva vida com a leitmotiv, Díaz es marca gairebé dues hores de relat inspirador i idees fascinants per deixar tothom amb la boca oberta. És increïblement satisfactori veure com es poden fer les coses tan bé, amb tan bon gust, tan de talent i, a més, reivindicant de pas la màgia com a art escènica des de la mateixa bellesa de la disciplina. El Mago Pop es mereix tots els èxits que obtingui que, no en tinc cap dubte, en seran molts.

Amb un missatge tan motivador (Nada es imposible) com eix central de l'espectacle, El Mago Pop es marca un espectacle que ens manté amb els ulls com a plats des del començament fins al seu apoteòsic final. Un viatge fins a la seva infància on coneixerem a l'Antonio Díaz que començava a fer els seus primers trucs, amb la seva mare com a únic públic, i amb la promesa que algun dia volaria, serveix per a filar cadascun dels jocs i trucs que se succeeixen al llarg del xou.

Una posada en escena efectiva i sorprenent, no revelaré res perquè qui vagi senti la sorpresa de la primera vegada, acompanyada d'un sentit de l'humor blanc, encara que amb el seu puntet corrosiu, i una sensació del “més difícil encara”, fan de Nada es imposible un espectacle completament recomanable per a tot els públics.

Hi ha moments per a la màgia de prop, per a la participació del públic i per als números espectaculars i col·lectius. Confesso que en més d'una ocasió em va costar contenir el crit de sorpresa, en uns altres em vaig arrencar a aplaudir amb un entusiasme desaforat i fins i tot se'm va escapar alguna llàgrima emocionada en descobrir-me realment sorprès, sense comprendre el que passava, però veient que davant dels meus nassos estava succeint realment.

Potser l'excés en l'ús de la pantalla, imprescindible d'altra banda per a números de màgia de prop en un recinte tan gran, em feien mirar alguns jocs amb cert escepticisme, però la intel·ligència d'Antonio Díaz fan que, com a bon mag, sàpiga “treure's del barret” un gir inesperat que aconsegueixi fer-nos tornar a creure.

Si veient-lo a la televisió ja és sorprenent, sobre un escenari el Mag Pop és senzillament espectacular.