Primera llei de Newton

A vegades les certeses i els ideals es veuen remoguts per les circumstàncies. Es pot tenir una idea de quines serien les decisions que es prendrien en una o altra situació, però la veritat és que la realitat provoca canvis de pensament o crea dubtes inesperats. Al final, res pot ser totalment blanc o negre.

Eu Manzanares proposa en aquesta obra una reflexió sobre allò que és just o injust, una determinació que té tants matisos com persones implicades en cada situació. En un institut d’alta complexitat un noi que té un futur contracte com a futbolista, que li permetrà deixar enrere la situació vulnerable en la que viu, ho pot perdre tot si no aprova el curs. El problema és que l’han enganxat copiant i ara el professorat ha de decidir si ho deixen passar o no, tenint en compte com aquest contracte pot canviar la seva vida per sempre. Seria just?

El text és divertidíssim, ràpid, àgil i està ple de matisos, encara que no ho sembli per el seu to humorístic. En els diàlegs es presenten uns dilemes molt interessants i cabdals en la formació de les persones que formen part de la societat. No hi ha una posició clara davant del conflicte, sinó que la situació, la discussió entre el i les docents va més enllà d’una aprovat o un suspès, contempla tots els punts de vista i fa una reflexió en clau de futur que modifica (o no) l’argumentari de cadascú. La presència de les persones que viuran amb les conseqüències de la situació (mare i fill) i d’una persona que és totalment aliena i desconeixedora de la realitat (la cosina influencer) ajuden a crear un context mínim de la diversitat de la societat a l’escenari.

La història és molt potent i enganxa al públic, que riu sense parar al mateix temps que, com els personatges, reflexiona sobre la situació plantejada. Un text intel·ligent que no es queda a la superfície, sinó que provoca un rebombori a la platea i a la consciència. Els personatges estan dibuixats d’una manera excel·lent, jugant amb algun estereotip, però creant una profunditat molt interessant i necessària per tot el que s’exposa.

El repartiment és una autèntica meravella. Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gamiz, Anna Sahun i Max Vilarrasa aconsegueixen crear un marc increïblement intens i atractiu per a l’espectadora, que s’entrega a les discussions, reflexions i dubtes de cadascun. Son Gamiz i Diego les interpretacions més potents, donant vida a dos dels personatges més interessants i poderosos de la representació (professora d’anglès i mare de l’alumne). La seva força a l’hora de posar-se a les sabates dels seus personatges les impulsa com un torrent d’energia que contagia a la resta del repartiment. És absolutament magnífic veure-les.

La posada en escena és senzilla, a part de quatre peces de mobiliari és realment el disseny sonor i de llums el què ajuda a l’espectadora a quedar immersa en allò que envolta a la història. Sense fer gaires tombarelles a nivell visual, Nelson Valente aconsegueix crear un relat sòlid i potent amb el pes dels personatges i la interpretació. Una producció imprescindible.

S’ha parlat molt dels mestres i dels professors en els darrers mesos, ja sigui per les vagues, les reivindicacions, les crítiques al sistema educatiu, etc. No és d’estranyar, doncs, que el teatre també els posi en el punt de mira, o en un lloc principal per poder explicar els seus neguits i les seves principals preocupacions. De fet, és el segon cop que La Villarroel fa pujar els mestres a l’escenari aquesta temporada, poc després d’Una bufetada a temps.

Eu Manzanares és una de les autores més prolífiques dels darrers anys. Després de Lo nuestro –el seu gran descobriment-, vindrien Nessun Dorma, Dopadland, Amor a mort, El mestre i el mar, etc. La última va ser Per amor (un pacte d’honor), una petita peça vista a la Sala Flyhard que no va acabar de quallar del tot. En aquest cas, però, torna per la porta gran amb un text ben estructurat, ben resolt escènicament (Nelson Valente n’assumeix la direcció) i amb les dosis necessàries de sorpreses o girs per tal que l’argument aguanti l’interès del públic tota l’estona. Potser les escenes finals, i gran part de la trama que envolta el personatge de la cosina, se surten un pèl dels marges de la versemblança i acaben disparant l’argument una mica més enllà del que seria raonable. Però res pot negar que l’obra és d’aquelles que es gaudeixen, tant pels diàlegs (elaborats amb gran precisió) com pels personatges i les situacions a les que s’enfronten.

Els diferents punts de vista del professorat capten molt bé les contradiccions del sistema educatiu actual. L’anàlisi sociològic de l’entorn (un barri conflictiu... ai perdó, volia dir complex) i el classisme existent entre famílies i professors acaben de donar el to just a la trama que succeeix dins dels murs d’un institut d’alta complexitat. Un repartiment molt encertat acaba de donar els matisos necessaris, des de la professora d’anglès que interpreta amb gran solvència Rosa Gámiz, fins a la mare “choni” que broda Sara Diego o l’estudiant que té la fisonomia d’un dels molts Billy Elliots de casa nostra, Max Vilarrasa. Tot això sense oblidar a professionals que sempre troben el to just i la rèplica adequada: Anna Sahun, Dafnis Balduz i Lua Amat.

Una peça que genera debat, que posa damunt de la taula un tema actual i controvertit, i que interpel·la directament el públic. Acosteu-vos a La Villarroel amb la ment oberta i amb ganes de trobar elements per discutir a la sortida. En això, la peça no us decebrà pas gens.

Diu la primera llei de Newton que un cos tendeix a mantenir el seu estat de moviment o repòs si cap força externa no l’altera. La metàfora funciona sorprenentment bé per descriure l’última proposta que es pot veure aquests dies a La Villarroel dins del Festival Grec de Barcelona. Primera llei de Newton és una obra que sap perfectament cap on es dirigeix i que no abandona mai la seva trajectòria: la d’un teatre eficaç, popular i construït per connectar amb el públic.

La dramatúrgia d’Eu Manzanares és sòlida, complexa i molt ben estructurada. El conflicte queda plantejat amb claredat des del primer moment i el mecanisme dramàtic funciona amb precisió matemàtica. La idea de relacionar educació, física, desigualtat social i política és intel·ligent i està resolta amb una notable habilitat narrativa. L’obra manté un bon ritme durant els seus poc més de noranta minuts, combina humor i reflexió amb naturalitat i sap dosificar la informació perquè l’interès no decaigui.

La direcció de Nelson Valente reforça totes aquestes virtuts. La posada en escena és precisa, dinàmica i plena d’energia. Tot sembla fluir amb una aparent facilitat que només s’aconsegueix després d’una direcció rigorosa. També el treball actoral contribueix decisivament al bon funcionament del conjunt. És evident que els intèrprets gaudeixen dels seus personatges i aquesta complicitat es transmet a la platea.

Entre tots ells, destaca Max Vilarrasa, que continua consolidant-se com una de les presències joves més prometedores dels escenaris barcelonins. El seu treball combina naturalitat, carisma i una energia molt ben calibrada. Lua Amat i Sara Diego també completen unes actuacions espectaculars, sense desmerèixer cap dels altres membres de l'elenc.

Tot funciona. Potser massa. Perquè hi ha una sensació que acompanya tota la funció: l’obra està construïda, en totes i cadascuna de les seves capes, amb un objectiu prioritari: agradar.

No hi ha res de dolent en això. El teatre també necessita espectacles populars, accessibles i capaços d’omplir sales. I Primera llei de Newton està perfectament preparat per fer-ho. No costa gens imaginar-se’l convertit en un dels grans èxits de la temporada. Les felicitacions van per avançat.

Ara bé, també és legítim preguntar-se què passa quan l’entreteniment es converteix en la prioritat. Perquè el text posa damunt la taula qüestions enormement suggeridores: el sistema educatiu, els condicionants socials, l’ètica, la responsabilitat política, els prejudicis de classe, la construcció de les oportunitats… Però cap d’aquests temes acaba adquirint la profunditat que promet el seu plantejament inicial. L’obra prefereix expandir-los abans que aprofundir-hi. Acumula idees més que no pas les desenvolupa. Prioritza el gag, el ritme i l’efectivitat teatral per damunt de la recerca d’una mirada nova o d’un discurs artístic que incomodi.

I és aquí on apareix una certa contradicció. Una obra que denuncia els prejudicis socials acaba construint alguns dels seus personatges des del mateix mecanisme que critica. Especialment la Blanca i la mare de l’Izan apareixen dibuixades des d’uns clixés molt marcats: una representa caricaturescament una determinada mirada sobre les classes benestants; l’altra, una visió igualment estereotipada de determinats barris i realitats socials. Mentre el text defensa la necessitat de qüestionar les etiquetes, la dramatúrgia acaba recorrent-hi per construir l’humor i facilitar la identificació del públic.

És una decisió perfectament legítima des del punt de vista de l’eficàcia dramàtica. Però també limita la complexitat humana dels personatges. I és una llàstima, perquè sota aquesta arquitectura tan ben construïda hi havia espai per anar més enllà. Per oferir-nos éssers humans menys previsibles, més contradictoris, més subtils. Més reals.

Primera llei de Newton és un espectacle excel·lentment executat. Divertit, intel·ligent, àgil i profundament eficaç. Un magnífic exemple de teatre popular contemporani. Però també deixa la sensació que, en la seva voluntat de complaure, renuncia a arribar allà on el millor teatre pot dur-nos: aquell lloc incòmode on les certeses s’esquerden, els personatges deixen de ser reconeixibles i el públic surt del teatre havent rigut… però també havent descobert alguna cosa nova sobre el món i sobre un mateix.