Recomanacions

Que un pare i un fill s’assemblin molt no és suficient per muntar un espectacle teatral, la cosa requereix quelcom més. Ja que l’autor és italià, ho dirè en italià: manca ciccia, o sigui greix i gruix. La peça te una certa estètica fregoliana i de màgia, però han emprat trucs molt vells, com el del mirall dels germans Marx, i és clar això ja ho hem vist des de que tenim us de raó, els que en tenen, cosa que ja exclou a la gent del PP. Nit de teatre fluixa. A mi l’hora que ha durat se m’ha fet llarga.

La parella d’actors Los Tigres (Xavi Mira i Albert Ribalta), tornen de nou a col.laborar amb T de Teatre; anteriorment ho van fer a ‘Nelly Blue’ i aquesta vegada presenten “Operació Moldàvia” a La Villarroel . Els personatges: Toni Llorenç (Xavi Mira) és un home d’uns 45 anys, divorciat de la Sally, acaba de sortir de la presó i pren tranquil·litzants .Ha treballat de transvestit i és fan de Rocío Jurado i de les folklòriques en general. Imita tan a la Pantoja com a la Rocio Jurado, en Demis Roussos, Ricky Martin o Camilo Sexto. Carlos Gardel (Albert Ribalta) és un home solitari i un enredaire que va fracassar com a humorista i viu de fer-se passar pel representant de […]

Tot i que, afortunadament, les coses estan canviant, encara és habitual trobar-nos a la cartellera un ventall d’ofertes molt polaritzat entre les propostes clarament còmiques i les contundentment dramàtiques o experimentals. No es tracta d’una qüestió de qualitat sinó, més aviat, d’una pressuposada puresa dels gèneres o de la necessitat de definir els productes comercialment ja des de la seva concepció. Distancia siete minutos té el gran mèrit i la valentia de posar en primer terme la història que ens volen explicar. Es percep, des del primer moment, que tant el conflicte com els personatges s’han treballat a fons i des de dins. D’aquesta manera, malgrat tenir humor, no acaba de ser mai del tot una comèdia mentre que, d’altra […]

A mi em sembla una oportunitat única la de passar pel Romea per veure i viure els Entremeses de Miguel de Cervantes, i no només per ser un autor meravellós i divertidíssim, el clàssic dels clàssics espanyols, sinó perquè la plantilla actoral et fa recordar que encara hi ha actors -i per cert molt bons-, més enllà dels de casa, tan desiguals, tan rebregats per la monogàmia, per les teles i els tics del teatre comercial. Ignoraré que José Luís Gómez ja va dirigir aquesta obra en els annals de la història de l’Abadía, el 1985; perquè feliçment això no té cap rellevància, la sensació és que aquest espectacle és nou, en el sentit que és un exercici teatral de […]

Escrita originalment l’any 1882, Un enemic del poble és, segurament, l’obra més coneguda del gran dramaturg Henrik Ibsen, juntament amb Casa de nines i Hedda Gabler. La peça és un drama polític que qüestiona certs valors com el benefici econòmic en contraposició al benefici social, l’ètica dels governants, els mitjans de comunicació o els empresaris, així com la idea del bé comú que, com ens mostra la història, malentesa pot esdevenir quelcom molt perillós. La versió que ha dirigit Miguel del Arco, amb adaptació de Juan Mayorga i ell mateix, actualitza el text de manera exemplar, potenciant la universalitat del seu conflicte i traslladant-ho a l’època actual, sense banalitzar-lo; extraient la seva modernitat. La proposta, doncs, resulta d’una gran solidesa […]

El TNC reivindica el paper de Palau i Fabre, Manuel de Pedrolo i Muñoz Pujol com a dramaturgs obviats pel primer franquisme en el cicle L’origen de l’Oblit. Xavier Albertí ha volgut ensenyar les parts amagades del teatre català. L’any passat va portar el teatre desinhibit i popular de Serafí Pitarra, i aquest any ho fa amb els dramaturgs catalans del primer franquisme. El que es coneix com a Teatre català de postguerra. Nosaltres de les tres propostes malauradament només hem pogut comprar entrades per “La nostra mort de cada dia” escrita per Manuel de Pedrolo i la veritat és que ha estat un gran encert; una hora i mitja aproximadament de diversió. “La nostra mort de cada dia “ […]

Aquesta temporada el Teatre Akadèmia ha apostat per La Gavina, una de les obres més representatives d’Anton Txèkhov, sota la direcció del rus Boris Rotenstein. El director ja ha posat en escena obres de Bulgákov, Dostoievsky i Txékhov, però és la primera vegada que dirigeix La Gavina, que ha qualificat com “la millor” de l’escriptor rus ja que parla de “l’amor i l’art”, dos temes que l’interessen profundament. Nosaltres, com a abonats, va ser una de les primeres obres que vàrem reservar només veure la programació, teníem molta curiositat per veure aquesta versió de Rotenstein. La Gavina és un clàssic de la història del teatre i una de les obres amb més versions teatrals fetes a Catalunya en els darrers […]

L’obra més coneguda d’Ibsen, un cant a la llibertat de pensament i a l’individualisme, feliçment ha tornat al Lliure en una versió i un muntatge colossals que signen Miguel del Arco i Juan Mayorga. Pràcticament tot és igual que la temporada passada, llevat que el personatge de Hovstad no l’encarna Pablo Derqui, sinó Santi Ricart. El text és brillant, valent, ple de significat i d’una gran vigència, que qüestiona la cultura de masses. El doctor Stockmann ha descobert que les aigües del balneari que es ven com a font de salut estan contaminades. Però això atempta contra els interessos dels poders fàctics, el polític, l’econòmic i el mediàtic, que decideixen desmentir el doctor i anorrear-lo davant del poble. L’obra planteja […]

“Què en va guanyar de ser tan català? Disgustos, només disgustos.” És una de les moltes sentències que Narcís Comadira utilitza a L’hort de les oliveres, un magnífic text que ens parla de la identitat catalana sense embuts ni falses aparences. Aquí res del que es diu resulta còmode ni complaent, sinó que vol provocar debat i reflexió en un país on no es cultiva gens l’autocrítica. Comadira arriba a dir, parafrasejant a Shakespeare, “Catalunya està podrida”, intentant que l’espectador s’emporti a casa alguna burxada i no s’assegui a sopar tan tranquil… Hi ha bufetades per a tots -nacionalistes, independentistes, espanyolistes-, però tan ben donades que gairebé no es veuen venir. Comadira ha escrit un poema enorme, una carta d’amor al seu […]

És interessant tornar de tant en tant a aquests Entremeses de Cervantes, ja sigui per recuperar l’hàbil utilització de la llengua castellana, per tornar a gaudir de trames simples però punyents o per retrobar-nos amb l’esperit del Segle d’Or, un patrimoni que no pot caure en l’oblit ni relegar-se a peça de museu. Està clar que el Teatro de la Abadía i José Luis Gómez van entendre molt bé totes aquestes premisses quan van decidir enfrontar-se amb el clàssic, ara ja fa 20 anys. Tot i el temps transcorregut, l’espectacle guarda intactes moltes de les seves virtuts, essent una de les més destacables la d’acostar o emparentar aquest text del segle XVII amb diversos elements de les tradicions populars (instruments, cançons, […]

Inspirada en una peculiar barreja de L’hort dels cirerers de Txékhov, Hamlet i la litúrgia de Dijous Sant, L’hort de les oliveres és una obra molt personal, poètica i valenta amb una agosarada implicació per part del seu autor: Narcís Comadira. Indubtablement personal, l’espectacle explica la història d’una família catalana de classe burgesa que es reuneix per celebrar la Setmana Santa a la finca que tots estan d’acord en vendre, a excepció del fill interpretat per un Rubèn de Eguía enigmàtic, sensual i turmentat. La direcció del muntatge, a càrrec de Xavier Albertí, és un veritable encert. La posada en escena és visualment molt atractiva, moderna, àgil i cerca, en imatges, la lírica que conté el seu text. A més, […]

Adela és una dona senzilla a qui la vida no ha tractat gaire bé. La Villarroel, amb molt bon criteri, recupera al seu cicle OFF aquest monòleg de l’argentí Daniel Veronese que es va estrenar la temporada passada al cicle Terrats en Cultura. Sota el sol de migdia (l’espectacle té lloc al pati de la Villarroel a les 12.30), una magnífica Mireia Gubianas interpreta amb tendresa i matisos aquesta dona enigmàtica que cuida del jardí mentre ens explica la seva relació amb el seu veí, el misteriós senyor Carve. La millor excusa per fer un “vermut teatral”. Us sorprendrà. Més informació (en castellà) a Somnis de Teatre

És difícil no emocionar-se veient Distancia siete minutos. Les situacions, els personatges i el que ens expliquen, tot, està carregat de veritat i apel·la a nosaltres d’una forma molt directa i, alhora, íntima. Diego Lorca i Pako Merino han creat un espectacle original que es desenvolupa en un univers ple de metàfores, que es construeix davant dels nostres ulls amb poquíssims elements escènics i molta imaginació. El resultat és un muntatge molt personal, força diferent al que estem acostumats a la nostra ciutat. Realment interessant. Més informació (en castellà) a Somnis de Teatre  

Mentre veia aquesta obra he pensat que estava realment davant d’un teatre modern, intel·ligent i creatiu, malgrat que la seva proposta formal pugui assemblar-se a moltes altres. Penso que el que fa diferent la proposta de Titzina Teatre és el rigor amb el que treballen i el material de base amb el que s’enfronten. I dic “enfronten” perquè realment es palpa la lluita que hi ha hagut amb els temes plantejats, amb els sentiments que s’han posat damunt de la taula d’assaig i fins  i tot amb la posada en escena, que a més de gran concentració requereix un enorme desgast anímic. No vull explicar molt de la trama, perquè una de les millors coses del muntatge és que permet submergir-te en un […]

Poques vegades surts del teatre pensant que acabes de veure un espectacle que hauria d’estar ple cada dia. I sóc conscient que Distancia siete minutos no és una obra per a tots els públics. No tracta un tema amable, ni agradable i tampoc ho fa des d’una estructura formal fàcilment reconeixible ni còmode. En el mateix moment que la humanitat decideix aixecar la vista i explorar el planeta Mart (a 225.300.000 km de la Terra) el protagonista d’aquesta història s’enfonsa en la recerca del seu propi “jo” i la relació amb la seva feina i el seu pare. Ens trobem davant la davallada a l’infern (el seu planeta roig particular) d’un jutge de quaranta anys dialogant amb l’artificiosa i magnífica (i […]