Homenatge als còmics de postguerra
Poc es podia imaginar Fernando Fernán Gómez, quan dirigia a José Sacristán a Viaje a ninguna parte, que aquest últim l’interpretaria en el teatre quaranta anys després. En aquella pel·lícula ja s’explicava la penosa vida dels còmics que anaven poble per poble oferint les seves funcions i sobrevivint d’un ofici que en moltes ocasions donava més disgustos que alegries. Ara, en el teatre, Sacristán agafa com a base les memòries de Fernán Gómez (El tiempo amarillo) i n’adapta la primera part. Una part, precisament, on s’explica el que ja dèiem abans: les penúries dels actors a l’època de postguerra, la relació amb la mare i l’àvia, el descobriment d’un món artístic molt més jerarquitzat del que podia semblar, etc. Una infància i adolescència plena de lluita i sacrificis, que acabaria donant finalment una de les carreres més sòlides dins del teatre i el cinema espanyols.
El text es construeix a base de nostàlgia i amor per un ofici, i també per unes persones que van forjar, com van poder, una personalitat inquieta i molt juganera. El retrat de l’àvia és realment entranyable, però també el de la mare, absent en un principi i totalment decisiva a l’adolescència a l’hora d’inocular al seu fill allò que Rodolf Sirera en deia “el verí del teatre”. I pel mig, personatges de tot tipus: alguns poc esperats i d’altres irremeiablement decisius a la vida de l’actor. És cert que a vegades hi ha dades que queden un pèl confoses o històries que tenen els seus forats, però també cal entendre que s’ha triat només unes quantes pinzellades per resumir una vida llarga i complexa.
I paràgraf a part es mereix José Sacristán, director, adaptador i sobretot intèrpret d’aquestes memòries convertides en monòleg. Com a actor, podem dir que als seus quasi 89 anys (els complirà abans d’acabar les funcions del Romea) conserva intactes les característiques que l’han convertit en un dels més grans actors del país. Conserva la intuïció, les ganes, el sentiment… i sobretot una veu que no necessita amplificacions ni cap exercici de dicció. El resultat és un mestre regalant-nos un trosset de vida d’un altre geni… Seria una llàstima que us ho perdéssiu!