Recomanacions

Només puc dir: quina meravella de muntatge! Sóc fan de Dionísia, (el déu del vi, la diversió i el teatre) que arriba a escena vestit de dona per liderar un grup de senyores que troben la manera de desfogar les penes en un bingo il·legal. Ana López Segovia —que també és la dramaturga de l?obra— està fantàstica en aquest personatge, però també ho estan tots els seus companys: Alejandra López, Teresa Quintero, Rocío Segovia, José Troncoso —que a més dirigeix ​​la peça amb molt d?encert— i el «poli dolent» Fernando Cueto. L’elenc comença la funció amb l’energia al 100% i l’acaba al 200%, amb un ritme impecable i una escolta i compenetració entre ells meravellosa, amb el poder de captar […]

Albert Arribas és el dramaturg i director de Cadires (Les chaises), una peça de teatre de l’escriptor francès d’origen romanès, Eugène Ionesco, que juntament amb Beckett són els màxims exponents del teatre de l’absurd. Va ser escrita al 1952 i es va estrenar a Paris amb no gaire èxit un any abans que la coneguda Tot esperant Godot. Europa sortia de dues guerres mundials amb milions de morts, d’un moment en el que la cultura i les arts són un reflex de l’absurd de l’existència humana. Oriol Genís ens va enlluernar fa 4 anys amb el magnífic monòleg de Tarantino, Vespres de la Beata Verge i ja en fa dos que el teatre Goya es va posar dempeus per celebrar […]

La creativitat és innata en moltes persones i és important deixar-la fluir i alimentar-la. No se sap mai fins a on podrà arribar i quines seran les seves repercussions, però és emocionant tenir un futur incert esperant les sorpreses a les quals pot conduir l’inexplorable. Potser el públic coneix a Jean Paul Gaultier per la seva moda – sobretot pels seus perfums i la visió dels mariners i les cotilles-, però hi ha una història darrera de tot aquest llegat espectacular. Aquesta producció és un viatge a través de la seva vida de manera cronològica, explicant els moments claus que el van portar a esdevenir allò que ha aconseguit i és ara. Una obra que compta amb intervencions estel·lars que […]

A un moment de pèrdua se li suma un entrebanc exterior que fa trontollar el present. I així passa amb una cosa rere l’altre, es cau en una espiral que sembla que no té sortida quan una persona es veu atacada per actes externs que no pot controlar i que l’ofeguen. Quan tot es veu negre, es trobarà alguna solució? La Clara (Àgata Roca) és una professora associada d’ètica a la facultat de filosofia. Acaba de sobrepassar els 50 i s’ha separat de la seva parella, en aquest moment i amb una feina que està en suspens constant i l’amenaça de quedar-se sense sostre sota on viure, sembla que la carambola de fets negatius la porten a la desesperació. El […]

La consciència de la realitat a vegades costa d’arribar. No saber esbrinar si allò que ocórrer és normal o està bé és difícil de discernir, especialment quan s’és un/a infant i la persona que ha de cuidar i vetllar per una altra traeix la seva confiança amb manipulacions i dolor. En aquesta obra, la Pruna és a la vegada una nena que explica com passa els dies a casa amb el seu pare i una dona que narra amb il·lusió com va el seu restaurant i la coneixença d’un client que la fa trontollar. La dona actual està marcada per l’abús infantil patit per la nena. Un fet que no l’ha deixat en tots aquests anys, que encara determina la […]

La dificultat de portar una història real a l’escenari és latent en cada proposta teatral. És igual si fa pocs anys o han passat segles, sempre hi ha esculls per sobrepassar. Les decisions artístiques i de punt de vista són clau, i a vegades encerten i d’altres no. Salomé (Belén Rueda) és la princesa filla d’Herodes (Juan Fernández) rei de Judea. Ell, corrupte i movent-se segons els interessos de l’Imperi Romà, s’enfronta als rebels a qui la seva filla dona suport de manera secreta. Juan el Bautista (Pablo Puyol) és el líder espiritual dels opositors i l’objecte de desig de Salomé, qui representa el poder sensual absolut i no podrà suportar la negativa de Juan de convertir-se en amants. La […]

Amb el pas dels anys la innocència i la capacitat de sorprendre’s va minvant. Algunes persones, fins i tot, creuen que no és important mantenir una ínfima part del/ de la infant que van ser. Però s’equivoquen. El Cirque du Soleil ha renovat aquell que, segurament, és el seu espectacle més icònic perquè les noves generacions el descobreixin i qui ja el coneixia torni a gaudir-lo. La història té tots elements de fantasia que es puguin desitjar: el cor d’un regne ha perdut al seu rei i Alegria és testimoni de la lluita de poder entre el vell ordre i un moviment jove que anhela esperança i renovació. La música, l’elegància i les acrobàcies dels i de les integrants de […]

Paraíso de los negros és quelcom més que un espectacle de dansa. Es tracta d’una obra flamenca estructurada en deu escenes i construïda al voltant d’una coreografia, una música, un cant, una il.luminació, una posada en escena, un vestuari i una dramatúrgia. Una coreografia flamenca, creada per la ballarina i coreògrafa Maria Pagés, reconeguda amb el Premi Nacional de Dansa 2002 a la creació i amb la Medalla d’Or al Mèrit en las Belles Arts 2014. María Pagés és força, elegància, tècnica. Té la capacitat, a través del ball, d’expressar i transmetre el que pensa, el que sent. Angoixa, desesperació, por, soledat, dolor, esperança, buidor. Ho fa amb el seu cos, a través de les seves mans, amb els peus […]

“Casarse por papeles también es amor” és una obra creada per l’artista Ovarios Rebeldes, la qual també protagonitza juntament amb l’artista Nass. La història narra les dificultats i complexitats d’una cuidadora migrant que es troba en situació irregular. Es fa evident el trencament d’aquesta idea romàntica que migrar a un país com Espanya et permet ser més lliure. Es tracta d’una crítica molt encertada i necessàira davant d’un sistema colonial i heteropatriarcal que dificulta constantment l’experiència de l’existència de realitats migrants i dissidents. La combinació de números musicals, burlesque i teatre fa que tota l’obra sigui realment atractiva i atrapant per l’espectador. L’humor de la protagonista, el tempo de comèdia i el duo que formen les dues actrius aconsegueix fer riure al […]

“Alegría” és l’espectacle més popular del Cirque du Soleil estrenat el 1994 sota la direcció de Franco Dragone. Ara, l’espectacle se situa a la Carpa Blanca que la companyia ha instal·lat a l’Hospitalet de Llobregat. Una vegada més, el Cirque du Soleil aconsegueix l’impossible en possible. El públic és testimoni d’unes acrobàcies i números artístics espectaculars. Resulta inspirador el talent i l’esforç que durant mesos els artistes han dedicat per ser capaços de poder dur a terme un espectacle tan impressionant. La música en directe i la composició musical de René Dupéré aporten l’atmosfera de màgia i emoció tan característica i imprescindible del Cirque du Soleil. Entre número i número apareixen dos pallassos entranyables que omplen de riures tota la platea […]

Teatre de petit format. Teatre d’objectes que tant m’agrada. Un monòleg. Una proposta emotiva. Una història d’autoficció en la qual ens sentim identificats. Un viatge a través dels objectes, les persones, els espais i les vivències que ens han anat convertint en qui som. La nostra identitat és en gran part a les nostres experiències, a totes aquelles realment importants i que han fet que siguem qui i com som. El testament és una cita vitalista per rememorar records i vivències que configuren una vida. Amb una escenografia molt significativa, un moble amb tot de calaixos (plens d’objectes que l’actor narrador Ramon Molins utilitza per anar vestint el seu recorregut vital i els personatges i les anècdotes que va trobant i […]

Alegría és un univers visualment i tècnicament increïble; un univers on conviuen una gran varietat de personatges, com en Fleur, les Nostàlgiques aus, Tamir, les Ninfas, els àngels, la cantant de Blanc, la cantant de Negre, els pallassos, el rei, el bufó.  Personatges interpretats per grans artistes formats en diferents disciplines i atletes professionals de gran nivell, amb unes habilitats i capacitats físiques que voregen la perfecció. Alegría és una producció del Cirque du Soleil, creat el 1994 pel director Franco Dragone i el director de creació Gilles Ste-Croix. Es va estrenar el 1994 al Canadà i des de les hores no ha parat de fer gira per tot el món. De fet, de tots els espectacles del Cirque du Soleil, […]

Com qui no vol la cosa, Queralt Riera porta anys aportant textos importants i de gran profunditat a la nova dramatúrgia catalana: Misèria, L’amor (no és per a mi, va dir Medea), Dona, etc. Ara es recupera Pruna, un text guanyador del Premi Adrià Gual de Teatre 2019 i un muntatge que ja va sorprendre i emocionar al públic fa uns tres anys. Un muntatge en el que es parla d’abusos en la infància, de violència soterrada, de culpa, de vergonya… Un tema delicat, tractat també amb cura i delicadesa, però sense amagar ni escatimar res. Pruna parteix d’un personatge desdoblat: una nena i una dona que en realitat són la mateixa persona. Un personatge en el que es poden […]

Salomé apareix mencionada al Nou Testament com la filla d’Herodies, i se la relaciona amb la decapitació de Joan el Baptista. En aquell text no té ni nom. No seria fins a uns estudis posteriors que es recuperaria la seva identitat i sortirien detalls de la seva vida. És a partir d’aquí que centenars d’artistes es senten atrets per la seva història i l’acaben convertint en una llegenda, i fins i tot en símbol de la dona alliberada que expressa el seu desig sense ambigüitats. En aquest sentit, no s’ha d’oblidar l’obra teatral d’Òscar Wilde, l’òpera de Richard Strauss, les pintures de Tiziano i Caravaggio, i fins i tot algunes pel·lícules de l’antic Hollywood, on la princesa arribaria a tenir […]

El alimento de las moscas és un monòleg escrit per Eusebio Calonge, que parla d’un home reclòs i turmentat, ofegat, drogat, malmès, que reflexiona en veu alta sobre la seva condició i les circumsatancies que l’han dut on és. El personatge divaga, sol, sobre el sentit de ser humà i ser animal alhora, sobre el fet de tenir el do de la paraula, però sense tenir a ningú a qui dirigir-la. El treball actoral, a partir d’aquest text tan visceral i tan reflexiu alhora, és un repte majúscul, perquè cal transformar la paraula en gest, la reflexió en cos. De la mà del director Borja Ruiz, Arnau Marín encarna aquesta bèstia-humana amb tot el ventall de registres i recursos, des […]