Recomanacions

Portem uns quants anys amb versió quasi anual d’una novel·la de la prolífica Agatha Christie… i quasi sempre amb força èxit de públic. La ratonera, Y no quedará ninguno, Testimoni de càrrec, Muerte en el Nilo, La Teranyina, etc. Un allau de propostes que va començar cap el 2014 i que ha aconseguit que alguns espectadors esperin cada temporada la seva ració de crims. En aquesta ocasió ens arriba un dels títols més coneguts de l’autora britànica, tant per la seva sorprenent resolució com pel fet d’haver-se adaptat al cinema en dos estel·lars produccions. Val a dir que moltes adaptacions de Christie delaten un estil i una fusteria teatrals que acaben resultant antiquats. Aquest cop, però, crec que s’ha aconseguit […]

Carles Sans, és un dels membres de “El Tricicle”, i aquest cop puja a l’escenari amb “Per fi sol!” un monòleg que amb anècdotes, batalletes que ha viscut i algun secret ens vol fer passar l’estona durant uns 90 minuts. Tal com diu al començament, El Tricicle eren un grassonet, un calbet i el guapo. El guapo, com no pot ser, és el Carles Sans. Com que han estat unes quantes dècades amb el Tricicle, moltes de les anècdotes havien de veure amb ells. Quaranta anys donen per a molt. Altres eren més acudits que han anat a boca-orella i que se’ls fa propis. Doncs si, sembla que una de les potes del Tricicle per fi diu alguna cosa. Després […]

A hores d’ara ningú posa en qüestió la gran capacitat còmica de Carles Sans. Després de 40 anys de comèdia gestual a Tricicle sense obrir la boca, al costat de Joan Gràcia i Paco Mir, el còmic debuta en solitari amb “Per fi sol”. Al marge de la seva aparició en solitari, Sans sorprèn pel seu canvi de registre, donant un gir de 360 graus per a substituir una de les característiques més reconegudes de la seva carrera fins al moment, l’humor mut, pel monòleg parlat. En començar l’espectacle llança un advertiment; no pensa fer mim, porta tota la vida desitjant parlar i ara, per fi, ho farà. Després d’un breu i irònic número de mim destinat a tots els nostàlgics que […]

La Companyia de Tortell Poltrona, el Circ Cric, celebren enguany el seu 40è aniversari i ho fan, com sempre, amb l’alegria lligada a la seva feina i la seva professionalitat. Catacric 40 és un regal doble, amb passejada pel Montseny i espectacle, i ho anuncien com ”Circ i Natura, una màgica aventura”. Durant aquests anys hi hem anat moltes vegades, amb els fills, amb família, amb amics, amb amics dels fills i continuem fent el ritual anual amb els nets, membres nous i amics dels nets. No ens cansem de veure la puça petita saltant d’una banda a l’altra de les grades o el “ja està, ja està” del número del micròfon entortolligat amb les mànigues de l’americana i el […]

Aquest espectacle va guanyar la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, celebrada la tardor passada. En ell conflueixen tres històries sobre la comunicació -o incomunicació- a la societat actual. Tres maneres de mostrar-nos la dificultat de les relacions humanes en un món on primen les xarxes socials, la distància (física o no) i una aclaparadora i preocupant deshumanització. El text i la direcció d’Iván Andrade aprofiten molt bé els recursos que té a l’abast, i de mica en mica construeixen un mosaic que encaixa, que emociona i que convenç. La història de l’androide aporta el seu punt d’humor, la dels joves que es comuniquen només per xarxes desperta certa tendresa i la de la parella japonesa -parlada en japonès, amb […]

L’art sempre és un mirall de la realitat, i últimament podem veure com el feixisme també arriba dalt dels escenaris. Un dels pocs llocs on es reviu per criticar-lo i no per oprimir. Christiane Jatahy agafa la realitat brasilera, per retratar allò que està succeint a tot el món. La premissa és senzilla: com podem perpetuar el feixisme sense ser-ne conscients, com ens transformem en l’enemic. Un diàleg unidireccional entre els actors i el públic, un debat d’allò més quotidià, d’entre bambolines gairebé; que trobem retratat a través de l’escenografia: un bloc de pisos comunitari, que va canviant constantment d’espai. Una proposta d’escenografia i moviment que recorda a DogVille, el film que la directora agafa de referència. Jatahy juga amb […]

Cantaven Cristina y los Stop que “tres cosas hay en la vida: salud, dinero y amor”. En l’art, de l’amor se’n parla molt i de la salut també. Però qui també s’emporta la palma és el magnetisme que exerceixen els quartos, les perres, el “parné”, en aquest món capitalista. Els diners són el ‘leitmotiv’ de Parné, el nou espectacle de la jove cantatriu – manera a l’estil Núria Feliu d’anomenar a la vedette cupletista de tota la vida– Glòria Ribera. La membre de la companyia José y sus hermanas (Explore el jardín de los cárpatos, Armas de construcción masiva, Los bancos regalas sandwicheras y chorizos) puja en solitari a l’escenari per seguir el llegat d’artistes com Raquel Meller, La Bella […]

Romeo Castellucci recluta una trentena d’homes per formar part del nou elenc de l’espectacle, Bros. Un dia abans de l’estrena es reuneixen i només reben aquestes indicacions: “No penseu, només obeïu”. El gran reconeixement de Castellucci i el fet de pujar dalt d’un escenari, fa que tots ells acceptin amb el cap sense qüestionar-se res. Dins la funció ens trobem tots tancats al calabós, i de tant en tant, es deixen entreveure les llanternes d’aquells que ens vigilen. El soroll és insuportable, el profeta és condemnat, i només queda l’ordre i la llei. La trentena de policies es mou dalt de l’escenari segons les ordres d’un auricular. Torturen i son torturats. Ningú tremola a l’aixecar una pistola i apuntar al […]

El misteri i el terror són gèneres que no arriben gaire als escenaris. És per això que els aficionats estan ara de sort amb aquesta obra que adapta relats de W. Jacobs, Barry Perowne i Frank Belknap Long. Agafa un dels contes més coneguts de cadascun i els va alternant durant tot el muntatge teatral, intentant fins i tot certs lligams -una mica postissos, tot s’ha de dir- entre les diferents trames. Crec precisament que el que potser no acaba de funcionar és la fragmentació dels contes i la forma com s’han intercalat, sobretot en la part final. Els desenllaços són irregulars: allargats en algun cas i precipitats en d’altres, fins al punt que alguna història deixa massa interrogants oberts. […]

Aquest espectacle el podríem qualificar de radiografia, o millor dit de dissecció i desfragmentació de tot un gènere: el cabaret. Sol Picó ha volgut fer un homenatge al Paral·lel, i un cop passat pel seu estil li ha sortit un híbrid on no hi manquen plomes ni ritmes de revista… però tampoc reflexions amargues i nostàlgiques sobre el propi fet de ser artista o de resistir els embats de la vida. Aquestes interessants idees es sustenten en petites coreografies, moments musicals a càrrec de l’excel·lent Roger Julià i moltes parts parlades… que potser resulten el més difícil d’encaixar. I no pas perquè Sol Picó no les defensi  amb solvència, sinó perquè penso que dramatúrgicament no acaben d’estar ben endreçades i […]

Una proposta a tenir present aquests dies al Teatre Akademia “Partícules paral·leles” de l’Ivan Andrade i the amateurs company. A més va ser guanyadora de la 25a Mostra de Teatre de Barcelona com a millor espectacle. Parla de la soledat, les relacions no sempre són fàcils i simples; i aquestes persones decideixen poder-ne sortir d’una forma ben especial. L’obra ofereix tres peces en una. Tres partícules que tenen diverses propietats i que s’uneixen amb un fil, una relació que tenen entre elles i en aquest cas, també amb la tecnologia. Un home a qui l’empresa col·loca un androide com a company de feina perquè els seus resultats laborals no són els que esperarien d’ell. Dos joves que es relacionen només […]

Intriga i misteri s’uneixen en aquesta producció que parteix amb la retrobada d’uns amics en una casa en una nit de tempesta. Dos germans, després d’anys sense veure-la acullen a una amiga que està de visita després de viatjar i treballar pel món. Després de saludar-se, ella comença a explicar com li ha anat aquest temps i en el moment de donar-los-hi un regal que tenia per ells, descobreixen que posseeix una caixa misteriosa. Després de molt insistir, els hi explica que és un “amulet” centenari que concedeix desitjos a un alt preu. I la temptació cau a la casa dels germans. Però aquesta no és l’única escena/història que trobem dalt de l’escenari. També tenim a un dramaturg que intenta […]

Assistim a la Sala Fènix acompanyat d’un amic, anem a veure a les “germanes Rodríguez” en un concert. Les germanes Rodríguez són tres dives cantants en decadència, que havent passat la seva època d’esplendor continuen presentant el seu concert com si estiguessin en un gran auditori. Anem a un espectacle difícil d’etiquetar, fins i tot quan he dit que anàvem a veure no sabia si dir que era un concert, un concert teatralitzat, una performance…, i una vegada que l’he vist, segueixo sense saber-ne en quina secció ficar-ho. I això no vol dir que sigui dolent, tot el contrari surt del que estem veient sempre, de la monotonia d’algunes propostes. Avui he anat a passar-ho bé i desconnectar i ho he fet, […]

Al final he assistit a l’”Assajar és de covards, La bombolla” una de les propostes del Teatre Tantarantana conjuntament amb Àtic 22 i la companyia Cia Casa Real. Explicar-ho és una mica difícil, has d’entrar en aquesta experiència i deixar-te endur en la proposta. Veure les diferents parts en què consisteix aquest xou i deixar de pensar que ets a una proposta com les “altres”. Surt una mica del que he anat a veure fins ara. I com he comprovat, cada funció és totalment diferent de l’anterior. A l’entrada del teatre, el primer que veus són a les actrius que et van donant la benvinguda. En el meu cas, al ser verge en aquest tipus de funció m’han “desvirgar” una mica. Sembla que […]

És curiós tot el que podem trobar en aquest divertit espectacle que ha arribat per fi a Barcelona, després de diversos ajornaments i una gira que el va fer viatjar per tot Catalunya. Tenim per una banda el ressò d’aquells primers espectacles musicals de Dagoll Dagom (Antaviana, Glups, Historietes) però també l’experiència còmica i satírica de les T de Teatre. Tot plegat amanit per la capacitat de La Brutal de crear èxits que connecten fàcilment amb el públic. Sense cap mena de dubte, aquest triumvirat teatral ha suposat tot un encert i també un èxit comercial que pot comportar aliances futures. A part de la qualitat dels tres grups teatrals, no cal oblidar que la base d’aquest espectacle són els […]