Recomanacions

Uppgivenhet podria ser la cosina germana d’aquella Síndrome de gel que Clàudia Cedó  va estrenar l’abril de l’any passat. És curiós que dues obres de text catalanes parlin quasi a la vegada d’un tema social circumscrit en principi a Suècia, tot i que la qüestió és tan preocupant que entenem l’interès i també la coincidència. Sigui com sigui, les històries de Cedó i de Daniel J.Meyer transiten camins diferents. Si la primera es centrava en les conseqüències i en tot el que envoltava el problema de dues germanes, la segona ho enfronta de molt abans i ens col·loca com a testimonis directes del que passa en un centre d’inclusió. A més, les relacions entre el Tarik, l’Ivan i l’Inge són […]

Henrik Ibsen va ser un dels dramaturgs més influents de la història, perquè va instaurar un realisme, a finals del segle XIX, que va capgirar completament les regles del teatre del moment. Fugint de la distracció, dels contes o de la fantasia, va introduir l’espectador al bell mig d’escenes quotidianes de gent corrent, allà on es guarden els grans secrets. I des d’allà ho acabava qüestionant tot. Els seus diàlegs, sempre vigents, són punyents i tenen una cura meticulosa de cada detall. Àlex Rigola juga amb el text d’una de les obres més cèlebres del director, poeta i dramaturg noruec, Hedda Gabler, per oferir-ne una adaptació lliure que despulla i posa a l’aparador el caràcter complex d’una dona indesxifrable, els […]

Benvinguts a La Quarta dimensió. Així és com es titulen­ – sense que ningú sàpiga ben bé el perquè –  el conjunt de 17 poemes teatralitzats que donen veu a personatges de la mitología grega que l’autor grec Iannos Ritsos ens va deixar com herència. No és el primer cop que es representa un d’aquests poemes – i de ben segur que arribaran més especitacles – però en tot cas, ara tenim l’ocasió de veure Agamèmnon.  De les històries d’Homer ens arriba un Agamèmnon despota, ambiciós i sense escrúpols però aquí, Ritsos ens el presenta com algú més reflexiu, més considerat, més humà. Un despota humà, sí, que arriba de la guerra de Troia per dirigir-se a la seva dona […]

Quan un llegeix la sinopsi de El pare es pensa que es trobarà amb una escena quotidiana on una família ha de junyir amb la malaltia degenerativa d’Alzheimer. I sí ….però no. La quotidianitat a la que sovint ens enfrontem en aquestes situacions està renyida amb la realitat que pateix el malalt. Florian Zeller, el creador de la història, va més enllà i ens presenta una realitat distorsionada, un enfoc diferent del dia a dia que ens fa furgar amb els ulls del malalt.  El enfoc és brillant. L’ escenari es converteix en un vaivé de cares desconegudes dins un entorn d’intimitat que tot i la tendresa que se’n desplega també espanta… i fa mal. El mateix malalt, des de […]

Crystal és l’última creació de la companyia canadenca Cirque du Soleil, fundada per Gilles Ste-Croix l’any 1980, pionera en les arts circenses lliure d’animals, amb una posada en escena espectacular, un vestuari molt llampant, i d’un nivell artístic i tècnic altíssim. Crystal és el 42è espectacle del Cirque du Soleil i el primer que han fet sobre gel. Es tracta d’un espectacle del tot innovador que fusiona diferents disciplines, com circ, dansa, patinatge sobre gel (sincronitzat, figures lliures, acrobàtic), interpretació, projeccions visuals (trucs i efectes visuals) i música. Fins a set disciplines circenses es poden veure en aquest espectacle: trapezi, corretges aèries, malabars, acrobàcies, equilibri, banquine, pals pendulars (una primícia en el Cirque du Soleil que combina el treball de barra […]

Barbàrie i sense sentit, dos conceptes que poden definir qualsevol guerra. Conflictes armats provocats i decidits per persones que no tenen res a perdre i patit per civils i població vulnerable. Les víctimes reals, aquelles oblidades per la societat son les que suporten durant setmanes, mesos i anys bombardejos, trets, setges, fam, por, tristesa i solitud. I res pot explicar permetre que visquin això. Marie Colvin va ser una corresponsal de guerra que va cobrir nombrosos conflictes armats a l’Orient Mitjà, els Balcans, Txetxènia, el Timor Oriental, Sierra Leone, Zimbàbue o Sri Lanka des dels anys 80. En aquesta obra, Laura Aubert es posa en la seva pell per explicar al públic la seva història, com va convertir-se en corresponsal […]

“La bufanda” és la demostració que la combinació de dansa i teatre, cos i veu es complementen de tal manera que la història adquireix una altra dimensió, més real, més propera i també més profunda. La idea i la interpretació són d’Oriol Roca. La bufanda és un element que ens abriga i ens conforta però també ens pot escanyar i destruir. És un bonic símil sobre l’amor. Oriol Roca parla amb els ulls, amb els peus, amb tot el cos i ens parla d’una història, de la seva història, de trobades i pèrdues, d’amor i oblit. És l’expressió dels sentiments, de l’emoció, de la sorpresa, del dolor i del patiment. Tot està teixit amb un sentit molt fi de l’humor […]

Fofito, el mític pallasso de la tele torna al circ i, aquest cop, ho fa acompanyat del clown Mónica Aragón. El duo pare i filla ens presenta “Viva el circo” un espectacle de circ clàssic. L’estructura de l’espectacle és senzilla, s’alterna entre gags còmics i números de diverses disciplines. Trobareu des de malabaristes fins a acròbates penjats de teles, passant per un artista sobre una bicicleta minúscula. Tot i ser números curts, es nota que estan molt pensats, curosos amb cada detall, i que requereixen una gran dedicació per la dificultat de cada un. M’agradaria destacar en especial el número de “pole dance” que ens ofereix una aposta molt arriscada, però molt ben defensada. Una execució excel·lent. El mític Fofito i Mónica Aragón ens entretenen fent l’entremig entre cada número. Els seus […]

Què és millor que anar al teatre i començar amb una bona teràpia? Emmarats és una obra de comèdia, dirigida per Dani Rebollo i d’autoria per Joaquim Bundó que tracta de 3 històries, 3 mares i molts problemes. Una obra amb un guió molt fresc, energètic i molt divertit per passar una bona estona. Una obra que dura 75 minuts i et fa perdre la noció del temps. Els intèrprets Daniel Bayona, Jose Sanz, Albert Ferré i Laia López estan fantàstics, amb molts canvis de personatges i estereotips. La Sala Ars és una sala petita i acollidora que et fa sentirte molt a prop de l’obra. Fàcil, divertida i entretinguda és la millor definició d’aquesta peça teatral.

Va ser a mitjans de la dècada dels vuitanta quan el còmic de superherois, com a tal, estava de capa caiguda. Havia deixat de ser quelcom democràtic per a esdevenir quelcom per als mal anomenats friquis i els nens. Les històries no deixaven de ser revisions infantilitzades de les històries de sempre amb una gran sobredosi de malles grogues. Ara bé, des del còmic underground del gènere, esdevenien canvis, com unes primerenques Teenage Mutant Ninja Turtles plenes d’angst adolescent, ràbia contra un món que era incapaç de comprendre-les i sang, molta sang. Això va ser analitzat també per les majors del còmic en aquell moment, però principalment per DC Comics, que va donar una petita sèrie de quatre números a […]

Quasi Òpera és el nou musical humorístic de la companyia Il·luminati (Ezequiel Casamada i Miquel Cobos), un espectacle que segueix amb la mateixa filosofia que a Tenors (2017), el seu anterior espectacle: la de barrejar opera i humor amb la finalitat de fer-nos passar una bona estona i gaudir d’un espectacle operístic/musical fora dels espais habitualment establerts per a aquests tipus de gènere. De la mateixa manera que en l’anterior espectacle, els personatges són tres cantants d’òpera.La trama és la d’oferir-nos un concert operístic. La situació és la de superar una sèrie d’obstacles (materials, artístics i sensorials). El lloc, el moment i la situació són l’única cosa que varia. Quasi Òpera és una paròdia del món de l’òpera, pel que fa […]

Els clàssics, encara que siguin contemporanis, ho són precisament per l’excel·lent capacitat de vincular l’espectador amb les emocions i els dilemes humans més elementals. Àlex Rigola signa la direcció d’aquesta adaptació lliure de Hedda Gabler, que se suma a la llista de versions teatrals, audiovisuals i literàries que s’han realitzat a partir del text que Henrik Ibsen va estrenar l’any 1891. Al teatre destaquen, en català i en l’última dècada, la de David Selvas (Hedda Gabler) i la de José Martret (HG. La reina de la bellesa). Quan l’espai físic queda reduït al més elemental —una estructura cúbica de fusta llisa, amb els bancs justos perquè hi segui el públic—, l’atenció se centra en els detalls dels gestos, en cada […]

A vegades queda un xiuxiueig al cap i una sensació lleugera de bonança al cos, és en aquests moments quan una obra de teatre crea un vincle especial amb l’espectadora i queda ressonant durant l’endemà d’haver-la vista. Com un homenatge a les àvies, i també als avis, aquesta producció fa d’allò petit el més important durant poc més d’una hora. Són col·leccions de records el que van conformant la identitat i el caràcter de la bàbuixka (àvia) d’en Jan, els dos protagonistes d’aquesta història. Conèixer tot el què va viure ella i la relació que mantenien entre ells dos és un privilegi que s’ha de viure en directe i del qual és millor no desvelar-ne els detalls. En un escenari […]

La voluntat de creer és un text escrit i dirigit pel director i dramaturg Pablo Messiez, autor de El temps que estiguem junts (2018) i Las canciones, que es va poder veure la temporada passada al Lliure de Montjuïc, a partir de la pel·lícula Ordet (La paraula) de Carl Theodor Dreyer, que és a la vegada una adaptació de l’obra teatral homònima del dramaturg danès Kaj Munk i de les paraules pronunciades per Joana d’Arc el dia del seu judici. Repeteix a La voluntad de creer bona part de l’equip artístic i del repartiment de Las canciones. Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Iñigo Rodríguez Claro i Mikele Urroz, a qui s’afegeixen les intèrprets Marina Fantini i María Jáimez. L’espai escènic […]

Plàncton és un projecte del col·lectiu Big Bouncers format per l’Anna Rubirola, la Cecilia Colacrai i la Mireia de Querol, tres creadores independents que van començar a treballar conjuntament el maig del 2012. Sota la direcció d’Anna Rubirola, tres ballarines increïbles amb un potencial interpretatiu brutal. Ursa Sekirnik, Mireia de Querol i Elena Lalucat/Ariadna Grau a través dels seus cossos construeixen un espectacle molt visual i poètic. La música original d’Oriol Roca, el disseny de llums de Jou Serra i Bernat Tresserra, el vestuari d’Ursa Sekirnik i l’escenografia de Maria Alejandre i Estel Cristià són també una part molt important d’aquest muntatge. La música reprodueix el so del mar, de les onades i del fons marí. El vestuari és de textures […]