Recomanacions

Julio Manrique fa temps que ha demostrat el seu talent com a director (El curiós cas del gos a mitjanit), fins i tot, portant a escena textos clàssics (L’ànec salvatge). Després dels bons resultats amb Ibsen, ara ha optat per aquest Txékhov, amb un muntatge que destaca pel seu bon gust i una clara aposta pel naturalisme contemporani. En aquest cas, el text del dramaturg rus ha estat molt lliurement adaptat per Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique per apropar-lo als temps actuals. La proposta és ambiciosa i, a la vegada, íntima. És fàcil connectar amb el seu univers i les interpretacions són bones, especialment, les de les tres germanes (Genebat, Maria Rodríguez i Elena Tarrats) però, en general, […]

Felicito a Temporada Alta i a tots els valents que han volgut apostar per fer alguna cosa diferent en aquests temps tan difícils de pandèmia. Aquesta és una obra filmada dins de la programació “A distància”. És una píndola teatral que dura 13 minuts en els quals es mostra una situació inversemblant que podria ser realitat. Ramon Madaula ha fet el guió i n’és el director. La realització, fotografia i audiovisuals són de Daniel Lacasa. Aquesta petita peça ens demostra les coses que es poden dir en molt poc temps, fins i tot amb poques paraules o en silenci. La descripció per sí mateixa pot ser una càrrega de profunditat que fa trontollar veritats com ho fan els Haikus que […]

Es tracta d’una filmació en coproducció amb Temporada Alta, dins de la programació “A distància.” Aquesta pandèmia ha obligat a buscar noves formes de presentació de les activitats artístiques i demostra la imaginació i ganes de treballar de la gent de la cultura. No sé per què m’ha agradat tant. És un tema que no ens pot sorprendre. Forma part de la vida i dels eterns temes del teatre. No sé per què però m’ha atrapat des del primer moment i no he mogut ni una pestanya en els 45 minuts de l’espectacle. He de confessar que moltes vegades ens deixem portar per les cares o signatures conegudes. He escollit aquesta peça perque he vist els noms de La Brutal […]

Hem viscut un 2020 ben dramàtic. Engeguem el televisor, fem refresh al feed de Twitter o mirem els post dels mitjans de comunicació a Instagram i ens trobem males notícies, desgràcies, laments, queixes i recriminacions. La pandèmia del Coronavirus ha marcat un abans i un després en les nostres vides. Però Guillem Estadella, com a bon visionari que és, ja va començar a cuinar “Quin Pollastre” a finals del 2019. S’ho veia a venir… Estadella es fa seu l’Evangeli de Joan, incita a deixar anar tots els “pollastres” més grans que hàgim fet i ens obre els ulls a riure’s d’un mateix i que la vida pot ser molt més fàcil. La Sala Barts s’omple de riures des del primer […]

Quin gust tornar de nou al teatre. Quin retrobament aquest any de pandèmia és molt difícil saber-ne la propera obra de teatre que vas a veure entre tantes restriccions. Poques vegades em preguntava quant durava la funció que anava a veure, però ara sembla una pregunta freqüent per saber si pots tornar amb una mica de calma a casa. Ens trobem en una trobada d’actrius, de símbols del cinema durant la Guerra Freda. És l’any 1962 i es produeix la trobada secreta entre dues grans actrius Marilyn Monroe i Hedy Lamarr protagonitzat per Laura Conejero i Elisabet Casanovas. La idea d’aquest possible retrobament m’agrada força, la ficció va agafant cos i veiem com les dues sex symbols de diferents temps són utilitzades […]

“Bonus track” entra pels ulls i les orelles. L’escenografia enganxa des del primer moment, et transporta, et dona pistes del temps que passa, et facilita molt la comprensió del text tot i que no hi ha massa a comprendre. És senzilla però molt impactant pel dinamisme del canvi d’escenes. Quasi bé estàs només atenta a les portes, a les lletres il·luminades del terra, a les pantalles del fons i a les entrades i sortides dels actors i actrius cap a espais dissimulats. És original i molt actual perquè utilitza els mitjans tecnològics que tenim a l’abast. Un molt bon treball d’escenògrafs. Els autors d’aquest espai escènic són José Novoa i Paula González, la il·luminació és de Mingo Albir i el […]

Acceptem massa coses. Acceptem massa coses. La dansa de l’ostentositat. La dansa de la religió. La dansa del masclisme. Un joc psicològic ple de nivells. Difícil de comprendre, i sempre sola a l’afrontar-ho. Mart Aran posa en escena totes violències d’un maltractament. Els cops invisibles són els que més mal fan. Un diàleg que enmig de la lletjor d’una societat masclista hi troba la poètica, la ironia i la comèdia. Totes les morts, totes les víctimes, totes les verges Maries. Som figures de fusta i or, però som figures. Silenci. Quina verga et tocarà ser? Si vols La segona eva et fa una bona desfilada de les mil possibilitats. Una obra que no busca respostes, sinó exposa, dóna veu a […]

Les figures femenines sempre han estat representatives en la religió catòlica. Però a la vegada sempre submises i dependents dels homes. Deixant de banda que cap paper important de l’església està en mans d’una dona. Marta Aran, en una nova masterclass de dramatúrgia, ens demostra la facilitat de vincular dos mons que aparentment són diferents, però que tenen massa en comú. La vida d’un monestir i la relació tòxica entre dues persones. Precisament aquesta relació ja s’interpreta freda des del primer minut on el sopar entre els dos es fa en una taula llarga simbolitzant les distàncies que els separen, allunyant-se de la intimitat i la proximitat. Aran centra l’acció en el poder de les dones i la resiliència de […]

En temps d’espectacles pamflet i polarització ideològica, qualsevol obra que, a més de defensar una causa justa, contingui totes les seves contradiccions, dubtes i autoparòdia, no només aporta autenticitat i refresca el panorama, també demostra valentia i intel·ligència. És per això que,  després de la divertida Cobi Curro Naranjito, el nou xou de The Feliuettes suposa un pas endavant cap a la maduresa artística de la companyia. Sense perdre els seus trets característics ni la seva personalitat còmica, Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau proposen un cabaret d’humor feminista, reivindicatiu i punyent que, amb enginy i mala llet, ataca on cal fer-ho al mateix temps que se’n riu de les pròpies incoherències que elles poden haver experimentat com […]

L’Eva (Maria Hernández Giralt) va a un monestir a portar un ram de flors a una verge com a resultat d’una promesa que va fer a la seva àvia abans de morir. Ha trigat molt de temps en complir-la, però empesa per la necessitat d’emocionar-se per alguna cosa, de sentir-se interpel·lada per algun estímul, finalment visita l’indret. No pot veure a la verge. En comptes d’això, pateix un episodi incòmode, violent, dur i incomprensible. Quan torna a casa i ho comparteix amb la seva parella, veu que, com en aquell monestir, continua estant sola. Aquest podria ser una mica el resum d’aquest text de Marta Aran que pretén posar el focus en la violència invisibilitzada, aquella que es calla i […]

Tot i que ja feia mesos que aquest projecte havia començat a gestar-se, el triomf de Marta Aran als Premis Max emportant-se el guardó en la categoria de Millor Autoria Revelació per Els dies mentits, va augmentar l’expectativa davant la seva nova estrena. Sempre és bonic veure el naixement a temps real d’una creadora que promet convertir-se en un nom important dins de la indústria catalana. Des de la seva faceta d’actriu a la Companyia Arcàdia, passant pel seu debut com a directora i dramaturga amb La noia de la làmpada, podríem dir que La segona Eva és, en certa manera, la confirmació del seu talent. Aran demostra amb aquest muntatge que ha crescut en experiència, visió escènica i efectivitat. […]

Som i serem sempre bruixes; dolentes als ulls dels homes, sabies a la mirada de les dones. This is not here. Re-imagine Yoko Ono rebutja com el patriarcat ha imposat la seva versió dels fets, i reescriu la història. This is not here és una biografia necessària, i al mateix temps una exposició de l’obra de l’artista, Yoko Ono no es pot explicar sense el seu art. Sònia i Albert Martí es veuen en cor d’interpretar la famosa parella, entendre la fama, la necessitat de crear, aquells anhels de buscar la Pau; i ho fan amb una gran naturalitat. Sònia Masuda experimenta un rebuig a la seva vida laboral que a poc a poc l’apropa a la vida de Yoko, […]

No vaig veure la preqüela:“Smiley, una història d’amor”. I me la vaig perdre tot i veient que estava tenint un èxit aclaparador, tot i que la van reposar tres temporades i que va girar per tot el món en més de 10 produccions internacionals. I sí, me la vaig perdre perquè em tirava enrere el cartell d’Alfonso Casas, perquè no aguanto les comèdies romàntiques encara que sigui innovadora per ser una parella homosexual i me la vaig perdre tot i que és una parella d’actors que adoro. Ja no la tornaran a representar perquè les coses són diferents i allò no es pot repetir però ens han permès de visitar a la mateixa parella al cap de vuit anys (reals). […]

Marta Carrasco va inicià la seva activitat com a solista l’any 1995. Fa vint-i-cinc anys!!!  Malauradament , jo la vaig descobrir farà tan sols tres anys amb el seu espectacle  “Perra de nadie” , un muntatge que em va impressionar molt, i amb el que vaig descobrir a una de les més grans creadores escèniques de casa nostra. “Jo dona. Lili Elbe” es va estrenar al Teatre de Salt dins Temporada Alta 2019. Es tracta d’un espectacle de teatre dansa amb tocs cinematogràfics. “Jo dona. Lili Elbe” és un muntatge que reivindica la figura d’una de les primeres transsexual documentada, que es va sotmetre a una cirurgia de reassignació de sexe. Einar Mogens Wegener (nascut al 1882) va ser la […]

Monòleg dramàtic escrit per Catarina Albert amb el pseudònim de Víctor Català al 1898. La recepció pública de Víctor Català a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona es va celebrar al 1923. Va començar a ser Catarina Albert. Descobrim en aquell discurs la participació de Víctor Català en el moviment artístic realista mundial a la segona mitat del segle XIX “ … al fons del caràcter de la gent d’avui, en sos trets físics i en ses preocupacions morals, en sos gestos i en ses habituds, en ses coses bones i en ses coses dolentes”. Tot i que la seva intenció no era mostrar els aspectes més tristos de la societat rural en la que vivia, el pessimisme […]