Recomanacions

Deia Lluís Pasqual en alguna entrevista que El rei Lear és com una catedral del teatre, i el cert és que veient-la t’adones que és una obra immensa i monumental sobre la condició humana, a l’igual que Hamlet o La vida es sueño. També podem dir, un cop vista la representació del Lliure, que tant Pasqual com Núria Espert han posat les bases per a una gran catedral, sòlides i consistents, ja que és impossible enfrontar-te a una obra com aquesta sense les idees molt clares i una gran dosi de valentia. Des de la primera escena, aquest Lear imprimeix una gran força. Veiem l’entrada d’Espert amb la seguretat que donen els anys (quasi vuitanta, no cal oblidar-ho) i l’experiència […]

L’obra “Expedient K” que hem vist al Círcol Maldà està basada en l’obra de Franz Kafka “Carta al pare” i ha estat adaptada per l’escriptora Susanna Garcia-Prieto i dirigida per Alex D. Capo (tots dos presents aquesta nit a la sala). L’estrena ja es va fer anteriorment al Teatre Principal de Vilanova (2013), que va donar suport a la producció i també la vam poder veure al Círcol Maldà la passada temporada. En aquesta ocasió el públic estem col·locats en forma d’ela i com escenografia només hi ha una butaca en mig de la sala. Es tracta d’un monòleg protagonitzat per en Dafnis Balduz, actor vilanoví, que interpreta d’una manera molt ben diferenciada als dos únics personatges que hi intervenen en l’obra, […]

Aquesta obra de Donald Margulies va rebre el Premi Pulitzer l’any 2000, i encara que hagin passat uns quants anys i la peça tracti d’un tema tan “trillat” com les relacions de parella i les infidelitats, val a dir que es tracta d’un text que va al moll de l’os de la qüestió i deixa anar reflexions força interessants. L’obra ha estat molt representada des d’aquell moment (fins i tot hi ha un telefilm protagonitzat per Andie MacDowell, Dennis Quaid, Greg Kinnear i Toni Collette), i ara ens arriba de la mà d’una companyia andalusa i un director argentí. El cert és que la barreja funciona, i l’empremta de Daniel Veronese queda clara des del primer segon. L’omnipresència dels actors a […]

… podría opinar, però al ser en alemany —idioma en el que només sé contar fins a tres i dir gràcies— i no poder llegir el sobretitulat, que no ha funcionat, doncs això, ni punyetera idea. Havien d’haver comprovat abans de començar que la “tècnica” rutllava, o aturar i arreglar-ho. Tot i així he aguantat estoicament fins al final. No m’he aixecat i marxat per respecte a la resta d’espectadors. Aquesta baixa valoració és per culpa del que acabo d’explicar.

Perquè aquest efecte encara no ho és massa de perfecte. És la segona obra que s’ha fet a la Beckett dins el minicicle Teatre Jove. L’autora, Carla Torres, també ho és molt de jove i per això penso que te temps de sobres per perfeccionar-la. Tot i no ser massa rodona, l’obra te el valor de l’atreviment de posar-se a escriure i despullar-se en front del públic (metafòricament) i davant d’això em trec el barret, o sigui que endavant!

Per a mi Genet sempre ha sigut un autor difícil. No m’agrada ni el seu estil ni del que parla ni com ho fa; i no és que em desagradi pel seu passat turbulent de xoriço i prostitut, és que no m’acabo de creure el que explica; em faig càrrec que ell va tenir una infància impossible i jo feliç i potser per això no l’entenc. He anat a veure Les Criades per veure si la Genoveva Pellicer (adaptadora i directora) em feia canviar d’opinió, i no. Amb això no vull dir que ho hagin fet malament, però em declaro incapaç d’anar més enllà i per això puntuo l’obra al punt mig. M’ha semblat el més honrat.

Ja he pogut assistir a la funció de El rei Lear amb direcció de Lluís Pasqual. I el primer que puc dir és que vaig sortir amb ganes de més i totalment entregat a l’obra. S’ha de dir que és l’obra de la Núria Espert, però tot i l’esforç que realitza, els guanyadors absoluts de l’obra han estat la triada formada per Julio Manrique, David Selvas i Ramon Madaula, que estan esplèndids. Sense deixar de esmentar el gran treball de Teresa Lozano. Teresa Lozano, en el seu paper de bufó del rei, que entre bromes, versos i cançons ens indica que succeirà és un paper divertit i un caramel per aquesta actriu. Una primera part genial, encara que trencada per aquests 20 […]

La companyia La Pavana torna al teatre Gaudí amb l’obra “1 hora i ½ tard”, una comèdia escrita per Gerald Sibleyras i Jean Dell. Dirigida i  protagonitzada per  Rafael Calatayud i amb l’actriu Victoria Salvador com a parella de repartiment. Nosaltres  vàrem descobrir aquesta companyia en el 2012, justament  en aquest mateix teatre; quan van representar “Una jornada particular”, de la  que guardem molt bon record. En aquesta ocasió La Pavana ens  presenta una història d’una parella que porten més de trenta anys de matrimoni  i que en un moment donat es replantegen tota la seva vida en comú. Just en el moment que la parella està a punt de sortir per anar un sopar de compromís, ella di diu […]

El Rei Lear va ser escrita entre el 1603 i 1606; i està considerada  com una de les més grans tragèdies de William Shakespeare, basada en la llegenda del Rei Leir, un Rei britó preromà. Estem davant d’una obra molt potent, on es toquen temes com l’enveja, la hipocresia, la mentida, el poder i finalment el perdó. Hem pogut veure reis, ducs, cavallers, missatgers , soldats i un bufó; més d’una vintena d’actors dirigits per Lluís Pasqual. Normalment el paper del rei Lear, tot i que es tracta d’un personatge d’edat avançada, ha estat sempre representada per actors joves degut a la força interpretativa que necessita el personatge, tant en la part física com l’emocional. En aquesta ocasió en Lluís […]

Crec que és la primera vegada que coincideixen a la cartellera barcelonina dos espectacles basats en programes de TV3: el que ara ens ocupa i l’APM. Potser és casualitat, però val a dir que la productora Minoria Absoluta ja ha fet altres incursions teatrals, i algunes de gran èxit. Aquest cop -igual que ja van fer amb La família irreal– s’han envoltat de gent de teatre, que aporta professionalitat i bones idees però sense alterar l’estil inconfusible del programa. Si en l’altra ocasió es va comptar amb Dagoll Dagom, ara veiem que s’han involucrat en el projecte l’autor Jordi Galceran i el director i actor Xavier Ricart. L’espectacle comença com una comèdia de situació, amb números musicals sorgits del no res, i […]

Ja falten només un parell de setmanes perquè el gran èxit de les últimes temporades s’acomiadi dels escenaris, tot i que no crec que aquesta sigui la última vegada que puguem gaudir del text de Galceran a Barcelona. No sé si serà al mateix teatre ni amb els mateixos actors, però sé que una fórmula tan efectiva com aquesta encara es pot exprimir una mica més. És possible, fins i tot, que algun dia torni Jordi Bosch, substituït actualment per un Pere Ponce que tira d’ofici i de tècniques còmiques de llibre. I és que tot i resultar un bon producte, El crèdit és una obra basada en fórmules segures, que s’han provat anteriorment -a El mètode Gronholm, sense anar més […]

Ens va agradar molt la capacitat de síntesi per tractar el tema de la parella, a través de la relació entre dues parelles amigues…. i en poc més d’una hora, poder reflectir les característiques principals de les diverses relacions que es poden establir entre ells …. amistat, amor, tendresa, passió…. i que malauradament es poden transformar ràpidament en incomprensió i fins i tot en odi, quan apareix un conflicte en una de les parelles, molt sovint creat per una infidelitat. Podeu llegir la crónica aqui.

Per a tots els públics, és el primer que puc dir sobre aquest espectacle. S’ha de dir que no és cap obra de teatre, ni res semblant. L’orquestra de Cambra de l’Empordà ha deixat de costat la part més elitista de la música clàssica.  Ha entrat en un joc per poder entrar facilment en aquest estíl de música. S’ha de dir que li falta una mica de rodatge, hi ha moments força convincents (dins de la proposta que estem parlant) però que a vegades semblen repetitius. Hem de pensar que parlem de músics i en cap cas d’actors. Impliquen a l’espectador en tot moment. Realitzen una peça amb el públic com a músics (moment de fotografies dels acompanyants). He de dir […]

Per assolir la trempera necessària que aconseguiria emportar-te dins l’obra i involucrar-te amb el que està passant. Són dues parelles d’amics i una es trenca. Perquè? Com és possible? Que està passant?  Ara els dubtes comencen fins i tot en la parella estable. Merda! Tot està molt bé, però l’obra no acaba de convèncer i això és fatal. Sense luxes, la posada en escena és correcte, els actors ho fan bé, el plantejament sense respectar la cronologia és interessant…Potser hauran de polir alguna cosa perquè sigui més convincent i emportar-se l’espectador al seu camp. Era nit d’estrena; els queden dies… Llegiu-ne més.

O així ho he vist jo. Aquesta vegada Purtí s’ha allunyat del rigor de Operetta i ha optat per un espectacle per a tots els públics (i no parlo de “moralitat”, de veure un pit o una cuixa, al estil dels anys cinquanta). Em refereixo a públic de familia completa amb avis i nets, i de picar de mans quan toquen algunes cançons. De músics que baixen de l’escenari per recollir espectadors i fer-los pujar i simular que toquen. Estic segur que hi ha gent que això els hi encanta. Doncs al Condal hi trobaran l’espectacle adequat i s’ha de dir tot: ben fet. Llegiu-ne més.