Guillermotta

Pels qui vam viure les últimes dècades del segle XX i en tenim el seu record fresc, és a dir, per als que ja tenim una edat, la Guillermina Motta forma part de l’estol de mites populars que, gràcies als vinils dels pares o a la tele uniformitzada d’aleshores, compartíem gairebé sense excepció. El fet que la cantautora i actriu barcelonina no sigui present en la vida pública des de fa tants anys, atorga una potència curiosa a l’espectacle que Jordi Prat i Coll ha pensat i dirigit, i que Jordi Vidal interpreta al Condal, ja que permet l’espectador confrontar el record llunyà amb la mirada d’ambdós creadors.

Guillermotta té forma de concert-homenatge, però gens solemne, més aviat festiu i de celebració d’un músic, d’una cantant que sempre ha celebrat la vida amb les seves cançons i amb el sentit de l’humor amb què es mirava ella mateixa. El concert de Jordi Vidal, amb Jordi Cornudella al piano, té tres parts ben diferenciades: la primera, amb cançons lleugeres de la Guillermina més frívola i més divertida; la segona, amb les versions de poetes catalans i de Barbara, que conformen la part més malenconiosa de la seva obra; i un bis final per a fer les delícies i les concessions necessàries a la galeria.

Vidal nodreix l’actuació d’aires de cabaret i de gust per cantar, amb un nivell vocal altíssim que no mira d’imitar l’homenatjada, sinó captar-ne l’esperit per a retornar-lo a un públic que fa temps que no pot gaudir-ne més enllà dels enregistraments clàssics.

No dubteu a fer-hi cap al Condal: hi ha festa grossa per a celebrar la gran Guillermina Motta!

Fa un temps que s'han posat de moda els musicals de petit format que homenatgen a figures reals (Paquito forever, Ocaña, reina de les Rambles o Close to Liza). Aquest Guillermotta vol fer alguna cosa similar, però lluny de ser un repàs a la vida de la cantant o una mena de recreació del personatge opta per la forma del concert. Des del primer moment ens diuen que l'intèrpret principal, autèntic fan de la Guillermina, s'ha begut una poció per estar més afavorit i ficar-se en la pell del personatge al que imita. I així és com apareix un Jordi Vidal transvestit que a moments ens recorda a Wanda Pitrowska -alter ego de Xavier Albertí- i a moments ens transporta al món de la coneguda cantant catalana. Però sempre des d'una certa distància i amb el màxim respecte, perquè aquí no es tracta d'imitar sinó de reinterpretar un repertori que ja és patrimoni de tots... encara que algun ni ho sàpiguen.

Està clar que agafant com a eix de l'espectacle a una artista com Guillermina Motta haguessin pogut sortir referències a la Nova Cançó, als Setze Jutges, a la Gauche Divine, etc. Però aquí es deixa que les cançons ens facin viatjar per tots aquests punts, sense posar dates, ni noms, ni parlar d'anècdotes sucoses. I és que el repertori de la Motta mereixia per si sol un espectacle. Ella va portar fins a nosaltres, i en català, els magnífics temes de la chanson française, especialment cançons de Jacques Brel, Barbara o Anne Sylvestre. Però també adaptaria poemes de Sagarra, Carner, Salvat-Papasseit o Maria Mercè Marçal, i fins i tot tindria una època -la més recordada- en que va recuperar els cuplés que havien omplert d'alegria i picardia el Paral·lel barceloní.

Vidal, a qui ja hem vist i aplaudit en nombrosos musicals, posa veu a tots aquests temes... que no són gens fàcils ni aptes per a qualsevol cantant. Es necessita un veu molt clara, amb un ampli registre i una dicció perfectes, cosa que el cantant i actor ens serveix amb tota naturalitat. Crec que el seu treball mereix tots els elogis, perquè emociona i diverteix, i sobretot perquè ens ofereix un concert de gran qualitat amb la complicitat del pianista Jordi Cornudella.

El transvestisme d'aquí i d'allà sempre ha triat a la seva diva local (més universal) per a fer-li homenatges a través de l'encarnació i resurrecció del mite i figura en qüestió, uns arquetips culturals que es converteixen en descarada arma política quan pugen als escenaris marginals dels tuguris més petards de la ciutat. Al sud d'Espanya, és Lola Flores; a Madrid, els xotis i cuplets amb la veu greu de la Sara Montiel; Pirineus amunt les celles fines i la veu melancòlica d'Edith Piaf; a Alemanya, la mirada penetrant de Marlene Dietrich. Cada país té una o més dives que mereixen ser imitades gest a gest, cançó a cançó, amb playbacks com Miguel Bosé a Tacones Lejanos, lipsincs hiperventilats estil 'RuPaul Drag Race' o desplegant xorro de veu. A Catalunya, una de les dives més singulars és la Guillermina Motta, i per fi li ha arribat el moment. Owww yeah!

El drag de Jordi Vidal, la Guillermotta que dona nom a l'espectacle, pren possessió d'aquest gran intèrpret de musicals de veu sensible i poderosa per repassar la trajectòria més íntima i desconeguda de la musa de la Nova Cançó, icona feminista i d'esquerres, en un concert homenatge que regala moments de gran emoció sense renunciar al divertiment, les plomes i els lluentons.

Davant d'una cortina brillant hi reposa un micròfon i un tamboret (original!) de la discoteca Bocaccio, el quarter general de la Gauche Divine barcelonesa on la Motta va compartir nits i aventures als anys 60 i 70 amb d'altres èssers culturals mitològics com Colita, Teresa Gimpera, Oriol Maspons, Óscar Tusquets, Bofill, Serrat, Rosa Regàs, Terenci Moix o Juan Marsé. L'espectacle no se centra en la vida, obra i miracles d'aquesta "vedette menjamascles" (que la veritat sigui dita, també ens interessen un munt), sinó que posa atenció en la seva defensa de la cultura catalana i la seva poesia, o la necessitat de cantar peces que arribessin a l'ànima. Amb dramatúrgia de Jordi Prat i Coll i sota la direcció musical i interpretació en directe de Jordi Cornudella, viatgen de la frivolitat del cuplet, amb títols antològics com el 'Remena, nena' de Josep Mª Torrens i Ventura (la Marxa Radetzky catalana), o d'altres fets a mida com 'Yo en amores soy muy ligera' de Manuel Vázquez Montalban i José Aponte; fins a la música feta a partir de la poesia de Salvat-Papasseit, Carner o Sagarra.

Els homenatges a la Motta potser arriben tard (ja l'any 1997 va rebutjar la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per aquest motiu), però una artista pionera com ella només mereix que coregem el seu nom i cançons. Glòria a la Motta. Eterna Guillermina.

Aquesta setmana vaig assistir a un concert molt especial a la Sala Atrium. a GuillerMotta. Un petit homenatge a Guillermina Motta, una intèrpret, locutora i actriu que va participar en el moviment de la “Nova Cançó”.

Amb Jordi Cornudella al piano i Jordi Vidal donant veu a Guillermina Motta. És un muntatge amb molt d’amor, molt record i el reconeixement a una etapa de la nostra història. El millor de tot, la transformació de Jordi Vidal en GuillerMotta, sense caure en la simple imitació.

Tal com recorden al començament, molts tenim present “Les Guillermines del Rei Salomó” una sèrie on una noia lletja es transforma en una bella Guillermina Motta; aquest cop gràcies a una poció ben cuinada per Jordi Prat i Coll, convertim a Jordi Vidal en GuillerMotta. Amb una gran complicitat entre els Jordis a escena, podem dir que hem passat una vetllada molt especial.

Segurament recordem més aquelles cançons divertides i picants de Guillermina, però en lloc de quedar-se en el més fàcil, arrisca i treu les cançons més íntimes per donar-li vida. I se’n surten, el públic força agraït i amb ganes de més festa.

L’apropament al cabaret amb el “Remena nena” i amb el públic entrant en èxtasi gaudint dels últims minuts de l’espectacle el tindré al cap durant molt de temps.

Aquest cop ha estat un tastet, quatre dies a la Sala Atrium, però espero que d’ací a poc temps puguem veure-ho de nou a les cartelleres i fer la delícia de tothom.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç