La passió és transformadora
Per arribar fins aquí, van haver-hi d’altres que ens van precedir. Persones que van creure en canviar les coses, fer-les diferents, amb un somni van crear una possibilitat que es va convertir en realitat. Gràcies a gent valenta i molt capaç es poden viure moments emocionants, divertits i que poden canviar com veus la vida. Va haver-hi un temps en què fer teatre era un objectiu a assolir, avui és una necessitat.
Al 1979 el Teatre Lliure va estrenar “La bella Helena” que comptava amb artistes que encara no sabien en què s’acabarien convertint per a les arts escèniques, des d’Anna Lizaran a Juanjo Puigcorbé passant per Muntsa Alcañiz i Imma Colomer, entre d’altres. Aquesta nova producció, que es porta a terme en el 50è aniversari del Lliure, pretén retre homenatge a aquesta representació d’una manera molt divertida: una companyia de teatre jove que està preparant la seva versió de La bella Helena basant-se en allò viscut al 79.
Un muntatge exquisit, amb un text irreverent, intel·ligent, provocador, sense pèls a la llengua i hilarant. Miquel Mas Fiol torna atraure amb una narració revolucionada, plena de ritme i un humor extraordinari, com ja vam poder veure a Les penes del jove Werther o Els miserables. La seva manera d’estructurar la narració sembla caòtica, però està plenament estudiada i detallada per aconseguir el resultat que espera: tenir al públic enganxat des que arriba a la butaca fins que s’aixeca per marxar del teatre. És impressionant la seva habilitat per explicar tantes coses i que sembli que està narrant una història senzilla sense més transcendència.
En una escenografia espectacular que participa en cada escena, s’estén un repartiment meravellós, on cadascuna de les persones que donen vida a un personatge -intèrpret o músic- demostren en seu compromís i les ganes de formar part d’aquest espectacle.
Cada personatge té el seu moment de glòria, des dels deliris per aconseguir la fidelitat a l’obra del 79 de Gerard Franch, fins a la reivindicació de deixar-se la vida pel teatre de Mel Salvatierra, passant per intentar posar ordre al caos de Carme Milán i les intervencions puntuals, però molt significatives de Sergi Boqué, Jordi Cornudella i Núria Vinyals, acabant en un espectacular monòleg de Lluís Oliver que aconsegueix callar al pati de butaques. Unes interpretacions magnífiques, sumades a unes actuacions musicals esplèndides, que deixen a l’espectadora amb ganes de més.
Es tracta d’un homenatge al teatre, a l’amor que li processen aquelles persones que treballen en aquest sector i també al públic sense el qual no seria possible tirar endavant algunes de les produccions més atrevides, revolucionàries i magnífiques de la història del teatre. Però al mateix temps, no és benvolent amb tot el que s’ha viscut durant tants anys i no dubte a atrevir-se a mostrar els seus punts febres i alguns dels moments més foscos -delirant el moment entremès-.
Una producció imprescindible que no es pot deixar perdre.