El luxe de no haver d’agradar a tothom
Explica el pianista Emili Brugalla que, després d’haver vist Lluís Homar interpretant Sant Joan de la Creu —acompanyat també per música—, se’l va imaginar fent d’El Gran Inquisidor. Brugalla va regalar-li a Homar el text de Dostoievski i, juntament amb el tercer artista en discòrdia, Vesko Stambolov, li van proposar de portar-lo a escena.
La primera versió es va presentar a Temporada Alta com una lectura menys teatralitzada. Ara, amb motiu dels quaranta anys de Focus, aquella temptativa s’ha convertit en l’espectacle que arriba, amb només deu funcions, al Teatre Goya.
El Gran Inquisidor és el caprici d’un actor amb una trajectòria prou llarga com per permetre’s el luxe de fer allò que li ve de gust. El punt de partida és la llegenda del Gran Inquisidor, el famós episodi d’Els germans Karamàzov en què Dostoievski imagina el retorn de Jesús a Sevilla, durant la Inquisició. Després de fer dos miracles, és empresonat pel cardenal inquisidor, qui li adreça un llarg discurs sobre la llibertat humana, la por, el poder i la necessitat —segons ell— d’alliberar els homes del pes terrible d’haver de decidir per si mateixos.
És una de les grans paradoxes de Dostoievski: l’Inquisidor no és un simple malvat. La seva argumentació és perversa precisament perquè és comprensible. Fins i tot seductora. La qüestió és devastadora: què passa si els éssers humans no volen ser lliures?
El monòleg d’Homar és d’una claredat extraordinària. No hi ha exhibicionisme interpretatiu. Hi ha rigor, precisió, control i una capacitat admirable per convertir un discurs filosòfic d’una densitat considerable en una experiència teatral comprensible.
Homar, però, no està sol en aquesta aventura. A banda i banda de l’escenari, Emili Brugalla i Vesko Stambolov. La música que ens ofereixen no és només un acompanyament del text. La proposta estableix un diàleg entre la paraula i allò que no pot ser dit: els pianistes donen cos als silencis de Jesús. Els Chorals de Bach, en la versió per a dos pianos de György Kurtág, i Visions de l’Amen, de Messiaen, obren i tanquen l’espectacle.
És una operació artística ambiciosa i exigent. Perquè aquesta no és una vetllada musical destinada a complaure l’oïda. La música és complexa, espiritual, abstracta i, en alguns moments, deliberadament poc agraïda. No busca l’efecte immediat ni la bellesa fàcil. Funciona com una altra capa de pensament; com un espai de resistència davant la paraula racionalitzada de l’Inquisidor.
Això fa que El Gran Inquisidor no sigui, probablement, un espectacle per a tots els públics. Cosa que també és d’agraïr. En una cartellera sovint dominada per la necessitat de capturar el màxim nombre d’espectadors, hi ha alguna cosa gairebé insòlita en aquesta proposta: una hora i mitja dedicada a Dostoievski, Bach, Messiaen, la llibertat, la fe, el poder i la naturalesa humana.
El resultat és una vetllada profunda, exigent i captivadora. Una d’aquelles experiències que no necessàriament ens fan sortir del teatre eufòrics, però sí més satisfets i, potser, amb noves idees.
I és aquí on resideix el veritable luxe del caprici de Lluís Homar: un espectacle que, en temps plagat de sobre-estimulacions superficials i efímeres, ofereix una experiència profunda i complexa, subtil i encisadora.