L’homenatge que ningú esperava
El Teatre Lliure celebra els seus 50 anys d’existència. El 1976, concretament el dia 2 de desembre, un grup capitanejat per Fabià Puigserver obria les portes d’una antiga cooperativa de Gràcia, ja reformada com a teatre. A l’aventura també s’hi havia sumat Carlota Soldevila, Lluis Pasqual i Pere Planella, i la primera obra representada va ser Camí de nit, 1854. Els èxits i els encerts que produïa ràpidament aquella entusiasmada companyia van arribar a donar un muntatge encara recordat per molts espectadors. Corria el 21 de març de 1979 quan Planella va estrenar La bella Helena, l’opereta de Jacques Offenbach que interpretaven Anna Lizarán, Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Lluís Homar, Juanjo Puigcorbé, Fermí Reixach i molts altres.
Quaranta set anys més tard, el Lliure ha comès la gosadia –per a mi, l’encert- de convidar al Col·lectiu Miserable que capitaneja Miquel Mas Fiol perquè recreés o fes el que volgués amb aquell material. El grup, que la temporada passada ja va representar vàries de les seves peces (Els miserables, Càndid o l’optimisme i Les penes del jove Werther) a l’Espai Lliure, parteix del muntatge original i posa el focus en una sèrie d’actors i músics que volen tornar a l’esperit original del teatre. Parlen de que han passat setmanes acampats a l’edifici de Gràcia, muntant decorats, pintant i cosint el vestuari que se’ns presenta. I és a partir d’aquí quan els joves artistes comencen a qüestionar-se des de dins la professió d’actor, l’entrega absoluta, les misèries, els sacrificis i fins i tot el canvi de rumb del teatre… ara una institució respectada i aparentment més intocable.
L’homenatge i la crítica es donen la mà tota l’estona, aconseguint un espectacle gamberro, divertit i absolutament desacomplexat. No sabem si hauran caigut del tot bé els comentaris a la lluita d’egos, a les polèmiques de Pasqual o a les direccions discutibles de l’època de Montjuïc, però fins i tot els exabruptes més escandalosos traspuen amor per la institució, pel tipus de teatre que van crear i per l’herència que han deixat a moltes companyies posteriors. I és que els excessos també permeten veure els valors del Col·lectiu Miserable, amb unes esplèndides interpretacions de Carme Milán, Mel Salvatierra, Gerard Franch i Lluís Oliver. La part musical –i no només musical- la posen amb molt d’encert Sergi Boqué, Jordi Cornudella i Núria Vinyals.
Crec que aquesta aproximació a La bella Helena ja és, des d’ara mateix, un dels espectacles de la temporada. Per valentia, per enginy, per amor a la professió… i a tot el que comporta. No us perdeu la part de l’entremès (una autèntica virgueria) i si hi aneu i us conviden a participar o a ajudar, no ho dubteu en cap moment. El teatre el fem tots: els d’un cantó i també els de l’altre. I gairebé segur que sortiu comprenent una mica més les arrels del Lliure… ara ja un pèl oblidades.