Recomanacions

Bé, alguna cosa sí que he entès, el primer tram de l’obra, quan les dues dones assajaven Les Criades de Genet, mentre rentaven roba en aquella merdosa i precària habitació; fins i tot m’han fet riure. A partir d’aquí ja m’he perdut. També haig de dir que Genet mai m’ha semblat gran cosa: el poc que he vist no m’ho he cregut. Però tornant a l’obra, superada la primera fase esmentada ja no he sabut ben bé que m’explicaven i que em volien fer veure i francament, alguns comportaments com entaforar-se menjar a la boca i parlar amb la boca plena i escopint menjar… a mi m’han fet fàstic, i sort que quan s’han despullat només ho ha fet el […]

Marc Angelet ha escrit i dirigeix aquesta comèdia policíaco-tecnològica que farà les delícies de tots els amants del món digital i frikies varis de la informàtica. La història: Un policia investiga la mort de varies persones que sense motiu aparent han decidit treure’s la vida. La darrera víctima tenia una petita empresa dedicada al desenvolupament d’aplicacions mòbils ubicada en un garatge del barri de Sants…. I comença el xou, per ben aviat posar-se a girar entorn a una aplicació anomenada Ego. La Sala Flyhard és idònia per a recrear-hi aquest garatge, inspirat en les mitificades històries d’Apple i Microsoft, on es desenvolupa l’acció i, a més, la direcció ha sabut treure el màxim partit a les peculiaritats de l’espai. Fins […]

Després d’haver-ho remogut tot amb Sé de un lugar, la Companyia Prisamata, dirigida per l’Ivan Morales, torna a envair els escenaris amb veritat, originalitat i molta feina. Es diu que és un espectacle molt indicat per a adolescents, és a dir, per a tothom. I en especial per a qui hagi oblidat que un dia va ser adolescent, que durant un temps tot era a vida o mort. Que tot era intens, nostre, i per sempre. Quan vaig al teatre espero, sobretot, presència i compromís, perque el teatre és dels actors i de les actrius. A Jo mai, ells i ella ho són tot, fins i tot l’escenografia. Sense arribar a la profunditat que un servidor hagués desitjat, la nova […]

La jove companyia Sixto Paz aposta per un nou espectacle utilitzant el mètode de la taquilla inversa a la Sala Beckett amb Pulmons. Marilia Samper dirigeix amb mà mestra la peça del dramaturg britànic Duncan Macmillan i ho fa amb un repartiment que encaixa a la perfecció: Pau Roca i Carlota Olcina. Ambdós personatges carreguen tot el pes d’una obra que té com a punt de partida la reflexió entorn a tenir un fill (o no). Aquest serà el detonant perquè assistim a una revisió de les pors, contradiccions i dificultats que tenen les parelles del S.XXI. L’espectador s’enmiralla fàcilment amb dos joves que es preocupen per la seva carrera, pel seu futur, pel planeta que estem deixant, pel canvi […]

Aquest és el tema; sou una parella jove? us espanta tenir un fill? Aneu a veure aquesta magnífica comèdia (segur que és una comèdia?) on la incertesa està molt present, però també el bon rotllo, l’amor, algun problema… però sobretot hi trobareu “converses”, les que mantenen una Carlota Olcina i un Pau Roca insuperables, dirigits magistralment per Marilia Samper. Que més voleu? (cony, no esteu mai contents); doncs sí, hi ha més: taquilla inversa, o sigui que pagueu al sortir en funció de com us ha agradat la funció, però… prepareu la cartera, ja que us agradarà molt i voldreu pagar el màxim (compte que no hi ha límit). No us la perdeu! Llegir més

Els personatges d’aquesta obra són tres vaques que han fugit de l’escorxador, i el cert és que des de Revolució a la granja no havíem vist tres animals que raonessin tan bé sobre la seva condició i sobre la llibertat en general. Des del primer moment empatitzem amb les vaques i extrapolem molt fàcilment tot el seu discurs de les revolucions, les injustícies i els falsos bons sentiments. Per desgràcia, vivim en un moment de revolució sorda, pacífica i en moltes ocasions inútil. Però tal com diuen els personatges, poc abans de tornar en camions cap a l’inevitable escorxador, “ha valgut la pena intentar-ho”. Tot i resultar a estones una mica ingènua, Vaques sagrades es veu amb interès i acaba […]

Des de Mèxic ens arriba aquest muntatge realista i punyent, que sacseja l’ànim de tots i cadascun dels espectadors. La fórmula? Realisme per tots costats. En un escenari sense artificis innecessaris, l’acció transcórrer en temps real, sense lapsus en l’espai o el temps. Tot passa en un vespre en una claustrofòbica cofurna on les dues dones protagonistes malviuen, mentre s’aferren amb desesperació als seus somnis de fama i riquesa. De fet, no se’ns relata un episodi excepcional en les seves vides, només un altre vespre entre misèries i il·lusions intentant no sucumbir a la realitat. Sobre l’escenari doncs quotidianitat. Veurem com aquestes dues dones renten la roba, cuinen, mengen, beuen, escombren, s’higienitzen, descansen… i també com assagen mantenint viva un […]

Hi ha qui pot pensar que anar a veure una obra d’un autor poc conegut és un risc. Potser és veritat. Però, sigui com sigui, no hi ha cap dubte que també serà una experiència enriquidora. El millor de Fam oculta és descobrir l’univers narratiu del poeta i dramaturg holandès Peer Wittenbols, molt reconegut al seu país però gairebé inèdit per als nostres escenaris. La història tracta sobre la relació entre tres personatges (un matrimoni i un vell amic) que lluiten per no sucumbir a la desafecció de l’edat madura, les seves necessitats, pors i desapassionament. La Companyia Ignífuga resol amb certa gràcia les peculiars trampes poètiques que Wittenbols planteja i, amb solucions clàssiques, aconsegueix mantenir el ritme gairebé els […]

Primer de tot he de dir que és una obra per a incondicionals de l’actor. A partir d’aquí… Un d’aquests dies que ets a Barcelona per altres coses i em diuen d’anar a veure a El Brujo i una de les seves obres que actualment presenta a Barcelona. La Odisea de Homero segons l’actor. Ens trobem amb una versió lliure de l’aventura del llegendari heroi de la mitologia grega. I la veritat és que molt lliure. Amb pinzellades sobre la situació actual del pais, el rei, l’IVA,.. tot amb un humor que no he vist en cap moment connectant amb el meu estil. La sorpresa va ser veure com el públic s’ho ha passat força bé, tenint en compte que […]

Mantenint aquella lentitud, indolència i apatia que tan bé sap imprimir Txèkhov als seus personatges, Oriol Tarrason (adaptador i director d’aquest Vània) li ha injectat una trempera insòlita que ha fet que funcionés de manera diferent al vist fins avui, tot i ser fidel al text original. Mèrit, doncs, per Les Antonietes i fortuna pels que hem pogut gaudir de l’espectacle. Nou personatges, aquí reduïts a sis i interpretats per cinc actors, tots excel·lents sota la batuta del director. Escenografia senzilla, amb economia de mitjans, però efectiva. Imaginació versus teatre en crisi. Mentre tinguem l’IVA de les revistes porno i l’Hola al 4% i el de la cultura al 21% haurem de funcionar així. Teniu fins el dia 26 per […]

Ja fa un temps que el públic de Barcelona viu la seva particular història d’amor amb gairebé qualsevol proposta que ens arriba d’Amèrica Llatina. És comprensible que els espectadors locals sentin la necessitat de fugir de l’esteticisme impostat, la perfecció sense ànima i la insubstancial sofisticació al que ens ha acostumat cert tipus de teatre català. L’obra del mexicà Damián Cervantes és una nova mostra d’aquesta filosofia escènica radicalment contrària a tota impostura. Creada a partir de Las buenas de Genet, Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar parla dels somnis nascuts des de la marginalitat, de l’autenticitat de la pobresa, l’amor, la por i la violència. Cada acció de les […]

Això és El Brujo, un joglar que ens explica històries com si estès a la plaça del poble rodejat de gent que se l’escolta mentre ell va amunt i avall, sense parar quiet excepte quan fa aquelles aturades histriòniques marca de la casa. Aquesta vegada ens explica la història d’Ulisses… més o menys. No és el millor dels seus espectacles que he vist, però passa amb fluïdesa i arrenca somriures i fins i tot riallades. No m’ha agradat l’escenografia plena de petxines blau cel i sí el recolzament dels dos músics, tot i que hauria pogut passar amb un. Aprofitant la història del navegant d’Ítaca ha fet un repàs de l’actualitat política, Moncloa i Zarzuela incloses. Llegir més.

Dos actors, un llit i no gaire més d’una hora per gaudir com un nen. Perquè de nens va la cosa… Pulmons és un text àgil, senzill, intel•ligent i divertit, ple d’ocurrències i amb uns personatges que es fan estimar. La parella podria ser qualsevol (els teus pares, els teus amics, tu mateix…) i en Pau Roca i la Carlota Olcina s’hi posen a la pell amb una connexió, una veritat, que magnifica el “gustirrilín” voyeurista de l’espectador teatral. Tots dos estan fantàstics, però el paper d’ella encisa amb les extremades reflexions a la vora d’un atac de nervis. Bona direcció, bona interpretació, bon text, bona coreografia i ressolució escenogràfica… Ho té tot. Pulmons és un dels espectacles imprescindibles d’aquest […]

En aquest país deliciós i tan ple de fantasmes i teatres, de tant en tant, en alguna sala com ara pugui ser la de Josep Palau i Fabre a la Seca Espai Brossa hi transiten alguns éssers encara amb prou capacitat com per demostrar que les aus fan ous; de sorprendre, vaja! Són maneres de fer tan eclèctiques i agafades pels pèls que conviden a l’irrefrenable impuls de deixar-s’hi caure. En singular, em penso que tant se’ls en fot que hi aneu. Simplement et diuen: Vine, si vols! Aquests senyors enjogassats, i que posen els peus de forma tan temerària damunt d’un escenari de cerilla són: l’Enric Casasses, poetàs satíric insubornable, i en Feliu Gasull, mestre de la guitarra i […]

No m’ha convençut aquest Jo Mai que s’ha estrenat al Lliure de Gràcia. L’he trobat confosa i haig de dir que no he entès res o pràcticament res. M’ha resultat difícil de pair, pesada, i estic parlant de l’obra. En canvi tan la direcció com l’actuació, especialment de dos dels actors m’ha semblat bé. La il·luminació i el moviment escènic molt bo. Llegir més.