Supersàpiens

Roc Esquius ha creat una obra curiosa, futurista amb les preocupacions reals o imaginàries de tothom però molt actual. La presència d’éssers amb capacitats superiors a les nostres ja s’ha tractat anteriorment. A Forasters de Sergi Berbel, alguns personatges actuen com si tinguessin coneixement o control sobre el destí dels altres. A E.R també de Sergi Berbel, els límits entre allò humà i el que és transcendent es difuminen, a Desig, de Benet i Jornet, hi ha una presència misteriosa, gairebé sobrenatural que altera tot. És un tema que ens amoïna i aquí el control que exerceixen uns supersapiens, uns ser superiors que llegeixen les ments dels sapiens, arriba a fer trontollar les estructures més sòlides de l’estat.

Dirigida també per Sergi Belbel, amb un repartiment de luxe (Enric Cambray i Marta Torné) que interpreten diferents papers movent-se contínuament i àgil en  diferents nivells de l’estructura metàl·lica del gran escenari. Ens ha sorprès Marta Torné, no habitual en l’escena catalana amb una molt bona actuació. Ja sabíem de la versatilitat del Cambray i la gran quantitat de registres actorals que té. Ells dos mantenen l’interès durant tota l’obra especialment al començament i al final. La part del mig decau una mica tot i l’esforç dels dos intèrprets.

És espectacular la utilització dels llums i el so que crea un ambient inquietant en els moments claus de la trama.

El més sorprenent és el gran espai amb un aforament per 400 persones que es va obrir fa poc més d’una setmana. És un antic magatzem arreglat per fer aquesta obra amb la idea que pugui durar molt de temps a l’estil de Sleep no more de Brodway o Starlight Express a Londres. L’espai els ha permès que al final de l’espectacle, el públic pugui fer un recorregut pel darrera de l’escenari amb un contingut de pensament en relació a l’obra. Una gran sala a l’entrada amb un bar permet també prendre alguna cosa abans d’entrar o a la sortida de l’espectacle. Té tantes possibilitats i tenen tantes idees que dependrà més del públic que de la productora.

És un projecte de Martí Font i Cristina Oliva, productors de Forty Entertainment amb la il·lusió de fer aquesta obra en aquest espai o les que vagin sorgint o fer-la itinerant en altres espais. És un projecte obert. No és un teatre a l’ús ja que encara no té nom. De moment és l’espai Súpersapiens. Ja es veurà cap a on camina. Els desitgem tota la sort que mereixen.

 

És una comèdia dramàtica amb tocs de ciència-ficció que reflexiona sobre el dol, la memòria i els límits de la intel·ligència artificial. La protagonista utilitza un programa informàtic capaç de recrear converses amb persones que ja han mort, i aquesta situació obre un debat sobre la identitat i la relació entre humans i tecnologia. Amb un llenguatge fresc i humorístic, l'obra emociona i fa pensar sobre els dilemes ètics del nostre futur immediat.

És una comèdia dramàtica amb tocs de ciència-ficció que reflexiona sobre el dol, la memòria i els límits de la intel·ligència artificial. La protagonista utilitza un programa informàtic capaç de recrear converses amb persones que ja han mort, i aquesta situació obre un debat sobre la identitat i la relació entre humans i tecnologia. Amb un llenguatge fresc i humorístic, l'obra emociona i fa pensar sobre els dilemes ètics del nostre futur immediat.

Poc podem dir de l'Enric Cambray. Té una gran comicitat quan vol, que hem pogut veure en altres obres. I la que tinc en ment és, Les dones sàvies, que igual que en aquesta obra ens mostra un conjunt de personatges en pocs segons. Aquests moments, són els més hil·larants de l'obra. Quan agafa una gran comicitat i un ritme constant.

Per altra costat, si no vaig errat és el primer paper que veig a Marta Torné en escena. Anteriorment l'he vist com presentadora i ja vaig perdre el contacte, fins que em van comentar després de la funció que actualment presenta un programa. El seu paper, sense gran comicitat, dona bones repliques a l'Enric. Amb bons moments i que espero poder veure-la de nou a l'escenari.

L'escenografia sembla sencilla, Tres cadires, una taula d'un despatx i poc més. Però posteriorment veiem que tota l'estructura metàl·lica que hi ha té un paper clau. Un d'ells amb els diferents personatges de l'Enric Cambray i la Marta Torné. No desvelo molt, per així poder entrar en tota l'experiència que ens visualitza.

En general, m'ha agradat molt: he rigut amb ganes i només puc recomanar-la i animar tothom a anar-la a veure. És una obra divertida, intel·ligent i amb moments realment brillants que connecten amb el públic. Tot i que en alguns instants -sobretot quan s'endinsa en la part més política o reivindicativa- el ritme pot perdre una mica de força i donar la sensació d'allargar-se més del necessari, el conjunt funciona molt bé. En definitiva, una proposta molt recomanable que combina humor, crítica i bones interpretacions amb un segell inconfusible.

Podeu llegir la resta de la meva opinió a l'enllaç

El telèfon ens escolta! La majoria d'aplicacions que fem servir, encara que no sigui necessari, demanen sempre accés a les dades de navegació així com al micròfon, per sentir les paraules clau que fem servir. Però sense témer un Pegasus o un espionatge de qualsevol agència d'informació de l'extinta unió soviètica. És quelcom molt més simple i prosaic, és per vendre'ns coses! Ah, aleshores ja -potser- no és tan important.

Allunyant-nos de qualsevol teoria conspirativa en el que un esdevé una part important d'un important i rellevant engranatge, ens adonem que no som més que un John Doe o un Martí Martínez qualsevol. El capitalisme no està interessat en individuals rellevants, sinó en vendre un segon paquet de rotllos de paper higiènic i potser una bossa de pipes estratègicament ben situada a la caixa del supermercat. Però en res més, en Josep Maria de Cadaqués no és pas en Julian Assange filtrant continguts sobre matances a Orient Mitjà.

És plaent, però, pensar-nos especials i que importa molt el que pensem i diem i és cert, perquè com deia Alain de Lille, totes les criatures de la creació són meravelloses i són com una pintura, però el veritablement important és saber si podem arribar a ser clients i consumidors d'allò què dimonis vulguin vendre'ns. Res més.

Sovint, en la recerca de satisfer a l'usuari (o més aviat a qui subvenciona la IA), és la IA semàntica i els camps semàntics derivats de cada un dels productes que, al cap i a la fi, persegueixen vendre. Sigui allò que diem o mencionem en veu alta, i oportunament captat pel micròfon, si no també allò que cerquem a Internet i d'altres complements relacionats que completen la nostra experiència vital. Es podria dir que és com llegir-nos el pensament, i a partir d'aquí, crear-nos la necessitat d'omplir la nostra llar d'elements innecessaris, tot i que en temps de societats líquides, potser només adquirim un seguit constant de continguts que gestionem a dins dels nostres receptacles triats.

Però veritablement res ens llegeix el pensament, només ens sedueix prou per a donar aquests diners no-físics i que semblen encara més abstractes i fàcilment deslliurables que emprem en una mesurada estratègia comercial a cavall entre el modern FOMO (Fear of Missing Out: Por de perdre's alguna cosa) i les necessitats materials veritables. El plaer d'enredar per diners i el consegüent plaer de deixar-se enredar per alliberar certa quantitat de dopamina.

I ja que parlem d'alliberar dopamina, quan assistim a una comèdia clàssica, alliberem també altra mena de substàncies, com són les endorfines, que són les que donen benestar psicològic, alleuja el mal físic i actua també com a un opiaci a dins del nostre cervell. És per a això que aquestes són sempre habituals en la cartellera catalana. És la millor forma de fer-nos passar els tràngols de l'existència.

I això ho ben saben els dos artífexs de la peça, que entenen, juntament amb els productors, l'experiència alliberadora, però que també desitgen fer-nos gaudir d'una experiència molt més completa que fa, ja de pas, reflexionar a l'espectador i sentir-se una mica més intel·ligent alhora que més ximple. Aquell plaer d'enredar-se i deixar-se enredar.

El dubte que s'estén al llarg de tota la representació: Què és el que veritablement triem? Què és la nostra llibertat? I què és el que condiciona aquesta perquè triem una opció o una altra? Sovint, tot això està condicionat a una lògica de mercat abans que la de un control molt més gran. Sovint imaginem, després de l'experiència literària, que els malvats volen esclavitzar-nos en un pou sense fons de foscor absoluta, però amb els nostres calers ja fan.

Això també passa, però, perquè de la mateixa manera que alliberem dopamina donant diners a algú altre, deixant-nos -plaentment- enredar, també existeix la dopamina alliberada d'una forma més plaent advertint que algú treballa per tu. Aquesta mandra és la que sovint fa que algú triï per nosaltres o optem per l'opció més senzilla, però és aleshores quan el nostre lliure arbitri queda esmicolat perquè, al cap i a la fi, és més plaent que algú ens porti un plat al llit que no haver de triar entre com i quan fer-ho, sinó també el fet mateix de fer-ho.

El que comença com un estàndard de la comèdia catalana moderna: que és el que podríem definir com la comèdia empresarial, acaba mutant en una faula de poders i poderosos per, a posteriori, finalitzar en una distopia de fantasia urbana. Que el més avesat trobarà tants ecos a les novel·les de Charlaine Harris i sèries d'Alan Ball, com amb la ficció lúdica i productes derivats del Món de Tenebres/World of Darkness desenvolupat per Mark Rein·Hagen i la seva editorial White Wolf a la dècada dels noranta en el que fa referència als meta-humans i que les novel·les de Harris són deutores d'aquest univers.

La posada en escena, grandiloqüent, és tan ampul·losa i extensa com les connexions d'un cervell, aquelles que determinen el nostre lliure arbitri, però també les que ens permeten moure'ns, parlar i connectar conceptes i idees. Tot i que, de vegades, aquesta immensitat ens fa que la nostra ment se'ns vagi ràpidament cap al saló del tron d'un rei bavar delitós per l'òpera wagneriana jugant al seu nou cigne de pedra.

Super-sàpiens és, doncs, una experiència plaent sobre allò que som i allò que fem, tot i que ens faci qüestionar -exactament- això: què és el que som i allò que som i s'estén el dubte si el que som és fruit de les nostres experiències vitals o allò que ens proporciona el màrqueting. Que algú altre ens vulgui dominar o anul·lar és del tot secundari si viatgem en Rodalies i fem 8 hores laborals que acaben sent 10 o 12 i ens acabem aplatanats al vespre amb locutors -presumptament- seriosos dient facècies que ens venen por de forma simpàtica i consumim la cosa darrera que ens canviarà la vida. Som nosaltres que, com sempre, per cansament o pel plaer de no haver de pensar, els que ens deixem enredar.

Tema interessant i actual però diàlegs molt previsibles, amb tòpics de gènere i de tecnologia ja una mica desfassats. No hi ha gaire aportació o reflexió o gir que et sorprengui. En quant a posada en escena, atrevit i original, amb moments molt espectaculars però que no m'acaben d'encaixar amb l'obra, no vaig veure la relació que hi ha entre la mega estrcutura i el text.  Poc aprofitat en general. Em va donar la sensació que es va començar primer per la taulada...

En quant als intèrprets, tan Marta Torné com Enric Cambray fan bona feina, excepte a moments l'excés de veu doblatge i cantarelles que personalment em fa sortir de la història, doncs no sempre és creïble.

En resum, està bé per passar una estona, tens algun riure, i un bon recordatori del perill de la intel·ligència artificial i noves tecnologies.

Supersàpiens torna com una versió ampliada i (teòricament) immersiva de la peça original Sàpiens de Roc Esquius, reinventada al gran format per Sergi Belbel a la direcció, i amb Marta Torné i Enric Cambray com a caps visibles dalt de l’escenari. L’espectacle, que aquest cop s’escenifica a una nau/espai efímer del Poblenou passa del microespai on es va estrenar originalment (Sala Flyhard) a un megaespai on l’escenografia i les arts digitals prenen protagonisme.

El projecte és valent, i d’agraïr la iniciativa de fer alguna cosa diferent: crear un univers físic i audiovisual que captura l’atenció i ofereix moments visuals i sensorials espectaculars. El nucli argumental, però, tot i que original en el seu plantejament, acaba caient en els arquetips fàcils del gènere distòpic i de la comèdia sociopolítica. En lloc d’aprofitar la llibertat que dona l’espai per a arriscar en estructures narratives o punts de vista, la proposta recorre sovint a recursos previsibles (revelacions telegràfiques, gags explicatius, antítesis massa marcades) que dilueixen la possibilitat d’un veritable xoc intel·lectual o emocional. En aquest punt, la peça no aconsegueix explicar res massa nou sobre el poder o la tecnologia, temes centrals de la proposta, i la seva implicació crítica queda a mig gas.

En certs moments, la tecnologia i l’espectacularitat apareixen com a maquillatge d’una dramatúrgia que podria haver volat molt més alt: si l’espai i els efectes no modifiquen la manera com entenem els conflictes dels personatges, llavors la immersió corre el risc de ser una experiència formal sense profunditat o necessitat.

Roc Esquius perd grans oportunitats amb una proposta que convida a la innovació també en l’estructura, com per exemple, trencar la linealitat i proposar experiències fragmentades que obliguin a reconstruir la història; o bé fugir de la icona del polític corrupte i la xamana mística i aprofundir en les contradiccions internes i conseqüències d’una segregació humana a partir de les nostres capacitats intel·lectuals.

Supersàpiens és una aposta valenta, original i estimulant pel que aporta a la cartellera: una producció que obre les portes a fer coses noves en una escena catalana a qui espanta el risc, massa preocupada pel resultat de taquilla i saturada per l’excés d’oferta. Lamentablement, la dramatúrgia no fa el salt qualitatiu que la forma demanava. És una proposta diferent amb tot el potencial per volar molt alt que, per decisions creatives o dependència de taquilla, no acaba d’enlairar-se del tot.

Recomanada per a espectadors curiosos i amants de les arts digitals i les distòpies; per a qui busqui revolucions dramàtiques i noves idees, pot sortir una mica decebut.