Glorious! Florence Foster Jenkins, la pitjor cantant del món

Del a vida de Florence Foster Jenkins, una nord-americana que va passar a la posteritat, com la pitjor soprano de la història, se n'han fet documentals, biografies, obres de teatre, dibuixos animats i pel·lícules.
És precisament, perquè vaig veure la pel·lícula Florence Foster Jenkins (2916), interpretada per la gran Meryl Streep (Florence Foster Jenkins), Hugh Grant (St. Clair Bayfield) i Simon Helberg (Cosmé McMoon), que vaig triar d'anar a veure Glorious! Florence Foster Jenkins, la pitjor cantant del món.

Sota la direcció de Paco Mir, Marta Ribera, Santi Millán i Ramon Gener són els tres actors que interpreten als protagonistes d'aquesta comèdia.
Haig de dir que tots tres són genials, sobretot la Marta Ribera, que fa un paper increïble, tant pel que fa a en la interpretació del personatge, com en la dificultat en la desconstrucció de l'afinació vocal. La Marta Ribera ens fa creure que canta malament. És un paper realment difícil i molt complicat. Els que l'hem sentit cantar, som conscients de la complexitat i dificultat que comporta d'interpretar aquest personatge.
Què té d'interessant aquesta obra?
La increïble història de la Florence. Una història real per inversemblant que sembli.
És una història que ens provoca incredulitat i admiració, fa que ens plantegem moltes preguntes i ens fa reflexionar sobre els límits de la realitat.
La comèdia es confon amb el drama, l'amor amb l'interès, la ficció amb la bogeria, el menyspreu amb l'admiració, l'èxit amb el fracàs.

Llegint la biografia de la Florence Foster, queda en dubte, si realment ella era conscient que cantava malament, si s'autoenganyava o es refiava dels afalacs dels seus amics, coneguts i ressenyes falses. El fet és que ella mai es va rendir de fer realitat el seu somni.
Sigui com sigui, Florence Foster, es va fer famosa, va gravar un disc, va omplir teatres i va actuar en el Carnegie Hall.

Hi ha una frase que es diu durant la funció, i que se li atribueix a ella, que resumeix tot l'espectacle:
"Podrán decir que no podía cantar pero no podrán decir que no canté"

Peter Quilter va escriure aquesta peça al 2005 i des de llavors ha estat representada en més  de  30 països amb una audiència total aproximada de 2 milions d’espectadors.

El més emocionant d’aquesta història és que està basada tristament en fets reals.  Cantar va ser el somni d’una multimilionària que vivia a una suite d’un hotel a Manhattan. Tot i les seves nul·les capacitats per cantar, Florence Foster Jenkins, va arribar a cantar al Carnegie Hall. La força del poder, els diners, la seva tenacitat i el poc sentit del ridícul van aconseguir un concert memorable (per oblidar).

No crec que sigui una comèdia. És una historia trista, la tristesa que fa veure com el diner la va rodejar d’una cort d’aduladors que feien el que fos per permetre-la cantar i obtenir-ne un benefici. Marta Ribera, amb una llarga trajectòria en teatre musical és Mrs Florence i té per davant el desafiament important d’haver de cantar malament i ho aconsegueix. En alguns moments de l’havanera de Carmen de Bizzet la canta afinada. Possiblement Paco Mir, el director, li adverteix que no tot ha d’estar desafinat, potser li diu que s’ha de reconèixer l’ària encara que siguin quatre notes. El mateix passa en l’ària de La reina de la nit de la Flauta Màgica de Mozart, una ària d’una gran dificultat i que ella fa el que pot però la gent no pot contenir el riure.

Santi Millan té una relació ambigua amb ella. No queda clar si és el marit, amic o l’amant però la cuida, l’encobreix i la protegeix. A la pel·lícula  del guionista  Nicholas Martin i dirigida per Stephen Frears que es va presentar al 2016, Meryl Streep és Mrs Florence, una senyora innocent i tendre amb la il·lusió de ser una soprano famosa. A la pel·lícula es destapen més les personalitats. Hugh Grant és l’acompanyant-marit-amant, un actor fracassat que li amaga una doble vida i que viu d’ella. Ella paga a la gent perquè  vagin als seus concerts. Ell convida a la premsa i amb l’entrada els afegeix uns diners perquè facin bones crítiques.

Ha estat molt curiós veure a Ramon Gener  tocant el piano acompanyant a la Sra. Florence. Ell és músic, l’hem vist en programes d’òpera i de conductor a les òperes Plus gravades del Liceu. Per ell deu ser tot un repte fer d’actor i ho supera amb escreix.

Annabel Totusaus i Meritxell Duró són els personatges més còmics de l’obra. El públic aplaudeix fervorosament els finals dels concerts de Mrs Florence i alguns participen en la cridòria. Tot està ben fet, des del vestuari, la decoració, els diferents escenaris on Mrs Florence canta i els intèrprets. Tot això constitueix un conjunt  molt harmònic que val la pena veure.

Sempre es diu que Florence Foster Jenkins era una excèntrica cantant nord-americana que va estar més de 30 anys donant recitals d’òpera a Nova York, primer en clubs i sessions privades a l’hotel Ritz-Carlton i finalment al grandiós Carnegie Hall. Però potser no es posa suficientment èmfasi en que era una multimilionària capaç de costejar els seus capricis -entre els que es troben les gravacions de diversos discos- i comprar les voluntats dels que la van seguir en la seva estrambòtica i imparable carrera. I és que Foster Jenkins no sabia cantar, ni tampoc tenia oïda per intentar fer-ho millor ni aprendre el més mínim... Tot i així, els que l’envoltaven li reien les gràcies i l’encoratjaven a continuar, una mica com si el conte d’El vestit nou de l’emperador s’hagués fet real.

Si ho analitzem bé es tracta d’una història amb un rerefons tristíssim i fins i tot cruel. Un aspecte que sí es tenia en compte en les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet –tant la francesa Madame Marguerite com l’americana que va protagonitzar la gran Meryl Streep-, però que en la versió teatral que ens arriba ara queda força difuminat i fins i tot un pèl banalitzat. Tot i així, la peça funciona perfectament com a comèdia i ofereix moments que són molt agraïts pel públic, sobretot quan la protagonista ofereix les seves delirants actuacions líriques. En aquest sentit, hi té tota la responsabilitat l’actriu i cantant Marta Ribera, que fa un esforç molt gran per intentar mostrar-nos una Florence tendra, divertida i sobretot desafinada. Crec que ella és la millor de la funció, amb l’acompanyament de Santi Millán, Ramon Gener i Annabel Totusaus en els papers més destacats. També hi tenim les aparicions còmiques –una mica més a l’extrem- de les actrius Meritxell Duró i Eva Cartaña, que tot i estar divertides semblen partir d’un registre còmic diferent a la resta.

Crec que l’espectacle, a la vista de la primera resposta del públic, pot tenir un llarg i exitós recorregut. Paco Mir ha elaborat un artefacte que potser no serà el més afinat -mai millor dit- del món, però que funciona. Un espectacle amb un bon embolcall tècnic (el vestuari de Gabriela Maffei és realment encertat) i amb una Marta Ribera que tot i no tenir l’edat que calia pel personatge excel·leix en la seva proposta.

Glorious está Inspirada en la sorprenent història real de Florence Foster Jenkins, una milionària excèntrica neoyorkina que, en els anys 40, va invertir la seva fortuna per aconseguir convertir-se en una soprano famosa. Fins aquí gens estrany, l'únic problema és que Florence no tenía talent musical sinó tot el contrari.

L'autor d'aquesta obra Peter Quilter ha volgut mostrar el mode en què aquesta dona es va esforçar al màxim per aconseguir el seu somni i ho va fer secundada pels seus amics i familiars que van estar sempre al seu costat. El director, Paco Mir, vol donar-li un to humorístic i tendre, però no acaba de trobar el mode de transmetre'l.

És aquesta una comèdia que tenía tots els elements per a triomfar, però algunes coses s'han quedat en el tinter, hi ha talent, però falta força. Els tres actors principals Marta Ribera, Santi Millán i Ramon Gener formen un trio bé compenetrat, encara que una mica previsible.

El vestuari i l'escenografia els ajuda a ser més creïbles: provoquen riures i moments còmics sense més.

En definitiva, una obra que provoca riures entre el públic però que podria haver donat molt més de sí.

Desprès d’un petit ensurt, puc tornar-hi de nou al teatre. Aquest cop, decideixo per una comèdia per poder somriure una mica.

Glorious! és una comèdia divertida inspirada en la sorprenent història real de Florence Foster Jenkins, una milionària excèntrica de Nova York als anys quaranta. Tot i no tenir gens de talent musical, va decidir invertir la seva fortuna per seguir el seu somni: convertir-se en una cantant d’òpera famosa.

És una història optimista sobre la força de creure en un mateix, fins i tot quan tothom pensa que no ho aconseguiràs.

L’obra de Peter Quilter combina amb sensibilitat i humor l’ambició de Florence i la seva passió per la música amb els esforços dels seus amics i familiars per no trencar-li la il·lusió. Tot i les crítiques i les rialles que provoca el seu cant desafinat, aquesta dona alegre i extravagant es manté fidel al seu somni, regalant moments tan divertits com tendres.

El primer que vaig tenir al cap amb aquesta obra va ser la protagonista femenina de les pel·lícules dels germans Marx, aquella típica rica que volia ser la protagonista. Margaret Dumont, l’actriu nord-americana (1882–1965). Era la dama distingida i adinerada que feia de contrapunt seriós als deliris dels Germans Marx (sobretot de Groucho). Representava aquella senyora d’alta societat una mica ridícula, però entranyable, que sempre creia ser més sofisticada del que realment era. Un paper ideal per aquesta protagonista.Però en lloc d'un personatge fictici, ara parlem d'un de real. 



Tornem amb l'obra, Glorious! Florence Foster Jenkins, la pitjor cantant del món és una comèdia lleugera que parteix d'una idea amb molt potencial: la d'una dona convençuda del seu talent, tot i cantar espantós. El punt de partida prometia moments de gran humor, amb gags i rèpliques d'aquelles que poden brillar segons com es juguin, però en aquesta versió sembla que no s'ha aprofitat del tot. Alguns acudits es fan una mica repetitius i l'obra no acaba de trobar un ritme còmic constant al meu entendre.





Tot i això, Marta Rivera fa una gran feina com a protagonista: s'ha fet seu el personatge i aconsegueix cantar tan malament com la veritable Florence, cosa gens fàcil. Ramón Gener, conegut per acostar l'òpera al gran públic, té moments divertits i transmet que s'ho passa d'allò més bé a l'escenari. Santi Millán interpreta un paper fet a mida per ell, amb el seu estil habitual i bona complicitat amb el públic.





Cal dir que, tot i la meva impressió més freda, la resta d'espectadors s'ho van passar molt bé, amb rialles constants i una gran ovació final.



Pots veure la resta de la meva opinió a l'enllaç amb una mica més