Peter Quilter va escriure aquesta peça al 2005 i des de llavors ha estat representada en més de 30 països amb una audiència total aproximada de 2 milions d’espectadors.
El més emocionant d’aquesta història és que està basada tristament en fets reals. Cantar va ser el somni d’una multimilionària que vivia a una suite d’un hotel a Manhattan. Tot i les seves nul·les capacitats per cantar, Florence Foster Jenkins, va arribar a cantar al Carnegie Hall. La força del poder, els diners, la seva tenacitat i el poc sentit del ridícul van aconseguir un concert memorable (per oblidar).
No crec que sigui una comèdia. És una historia trista, la tristesa que fa veure com el diner la va rodejar d’una cort d’aduladors que feien el que fos per permetre-la cantar i obtenir-ne un benefici. Marta Ribera, amb una llarga trajectòria en teatre musical és Mrs Florence i té per davant el desafiament important d’haver de cantar malament i ho aconsegueix. En alguns moments de l’havanera de Carmen de Bizzet la canta afinada. Possiblement Paco Mir, el director, li adverteix que no tot ha d’estar desafinat, potser li diu que s’ha de reconèixer l’ària encara que siguin quatre notes. El mateix passa en l’ària de La reina de la nit de la Flauta Màgica de Mozart, una ària d’una gran dificultat i que ella fa el que pot però la gent no pot contenir el riure.
Santi Millan té una relació ambigua amb ella. No queda clar si és el marit, amic o l’amant però la cuida, l’encobreix i la protegeix. A la pel·lícula del guionista Nicholas Martin i dirigida per Stephen Frears que es va presentar al 2016, Meryl Streep és Mrs Florence, una senyora innocent i tendre amb la il·lusió de ser una soprano famosa. A la pel·lícula es destapen més les personalitats. Hugh Grant és l’acompanyant-marit-amant, un actor fracassat que li amaga una doble vida i que viu d’ella. Ella paga a la gent perquè vagin als seus concerts. Ell convida a la premsa i amb l’entrada els afegeix uns diners perquè facin bones crítiques.
Ha estat molt curiós veure a Ramon Gener tocant el piano acompanyant a la Sra. Florence. Ell és músic, l’hem vist en programes d’òpera i de conductor a les òperes Plus gravades del Liceu. Per ell deu ser tot un repte fer d’actor i ho supera amb escreix.
Annabel Totusaus i Meritxell Duró són els personatges més còmics de l’obra. El públic aplaudeix fervorosament els finals dels concerts de Mrs Florence i alguns participen en la cridòria. Tot està ben fet, des del vestuari, la decoració, els diferents escenaris on Mrs Florence canta i els intèrprets. Tot això constitueix un conjunt molt harmònic que val la pena veure.