El Petit Príncep: El Musical

L'adaptació que Àngel Llàcer i Manu Guix han fet del famosíssim conte existencialista El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry, 1943) s'ha guanyat a pols l'èxit i l'amor de milers d'espectadors d'ençà que es va estrenar l'any 2014. La proesa del text és que fa de la complexitat de la vida un viatge poètic, divertit i molt emocionant. El tàndem Llàcer-Guix entén a la perfecció l'ànima del best-seller i en plasma a l'escenari els passatges més significants amb respecte cap a l'original, i el segell personal que els fa un dels actius creatius més interessants de casa nostra. Narren la història sense edulcorants, accessible per a menuts, però amb un llenguatge i contingut profund i simbòlic que, com en el llibre original, es presta a la relectura en diferents etapes de la vida. Et fan partícip de l'aventura gràcies a una posada en escena immersiva basada en projeccions, les divertides caracteritzacions i una música que enamora. La partitura de Manu Guix, amb lletres de Marc Artigau i el mateix Llàcer, és excel·lent, emocionant i absolutament addictiva: no us podreu treure del cap les melodies en molts dies. Diuen que els bons viatges els gaudeixes igual tant preparant-los, com fent-los, i sobretot, recordant-los. I el record que deixa aquest Petit Príncep és del millor de l'experiència... Cada cop que escoltis el disc, descobriràs més capes d'aquesta història senzilla, però amb la complexa missió de recordar-nos que hem d'aprendre a estimar i ser feliços.

Part important de la màgia del muntatge rau en la fantàstica feina de Júlia Bonjoch, que encarna al Petit Príncep amb la veritat i tendresa essencial perquè l'artifici del teatre resti invisible als ulls.

Lo esencial es invisible a los ojos. Este es el mantra en el que, demasiado a menudo, ha quedado reducido El Principito. Y es que paradójicamente, cada vez que esta letanía se repite en merchandising y en bocas de telepredicadores, más se crea el mundo de avaricia y opulencia contra el que Antoine Saint Exupery luchaba. Por suerte, la propuesta de El petit príncep de Manu Guix y Àngel Llàcer vuelve para dar vida y sentido a este mensaje y no para exprimirlo para provecho propio. La obra es una propuesta honesta y sencilla, relativamente fidedigna a la original, y adaptaba en formato musical no para hacer gala de capacidad creativa, sino para servir el texto y aproximarlo al público infantil. Infantil, entendámonos, en un sentido amplio: infantil de niños e infantil de inmadurez. Ya lo sabemos todos: la obra nos recuerda amablemente los pedazos de egocentrismo -en todas sus variantes- que conviven en nuestro cuerpo de adulto. El petit príncep es un viaje por el universo y, como todos los viajes, transcurre también en nuestro interior, nos transforma y nos domestica. Dejémonos, pues, domesticar por este niño preguntón, su rosa punzante…¡y por todas sus canciones!

Mai he estat molt amic del personatge ni del "postureo" de part dels seus seguidors, la veritat. He de dir, però, que amb aquesta proposta hem fet les paus i vaig repetint. Enhorabona, doncs, a Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29.

L'obra és la successió de mons i ensenyaments del príncep mentre busca com tornar a casa. Com en el llibre, no ho donen tot mastegat i per això em segueix sorprenent com atrapa els nens, però ho fa; està clar que ells veuen més enllà que "els grans" i estan més oberts a la màgia.

La sorpresa per a mi va ser el Petit Príncep. Abans d'anar-hi no entenia que amb tants centres de formació que hi ha a Barcelona no ho protagonitzés un nen però un cop allà ho vaig veure clar: han trobat un Petit Príncep magnífic, Júlia Bonjoch (Ningú va dir que fos fàcil) que t'atrapa i al que vols acompanyar en tot moment en el seu camí de descobriment. No veus algú fent de nen sinó que la seva interpretació transmet perfectament la tendresa i innocència que hem perdut, l'estar desubicat, alimentar-se de somnis i desitjos, la curiositat, l'aprenentatge ... ia més, canta i balla de meravella. Acompanyat, entre d'altres, per Diana Roig (una Rosa per qui et deixaries punxar), Xavi Duch, com sempre, esplèndid, divertit i no ho té fàcil (sembla impossible no equivocar-se en l'escena dels nombres), Jordi Coll amb el seu carisma innegable o Àngel Llàcer, en altres temporades, defugint el protagonisme ...

La posada en escena es basa molt en projeccions que remeten al conegut univers visual del llibre i que aporten profunditat sense distreure del que és essencial (que és invisible als ulls). La música no és sensiblera ni fàcil i només un episodi (hauré rellegir el llibre) em va sorprendre: el missatge que hem de domesticar aquells que es convertiran en els nostres amics.

Per posar una pega, a més de la visibilitat de la sala a Platea, la batalla de la música gravada, ja perduda amb el teatre familiar i que està contagiant a l'adult.

En RESUM: Fins i tot els que no som fans del personatge trobem una proposta feta, diria, amb molt d'amor, amb qualitat, senzilla en el millor dels sentits, i que, admetem-ho, et fa recordar certes coses que per òbvies, hem oblidat, amb un gran repartiment.

Exemple de que de vegades gran pressupost,bon gust i qualitat es poden trobar, i d'aquesta unió sorgeixen caramelets com aquest! Sí, és musical per a nens. I que feia jo allà? gaudir com una enana des del minut 1! No us deixeu guiar per prejudicis amb el que fa el director a la tele o pel fet de ser un espectacle familiar, millor passar per sobre d'això i viatjar a un altre planeta durant una estoneta. Bé, a diversos planetes, tots situats en aquest univers tan màgic que es crea ja per tercer any a la sala Barts. Destaque que com a persona no massa fan dels musicals, no se m'ha fet gens pesada, trobe molt adequat el número de cançons i la seua durada. Hi ha molts estils diferents i crec que la tria ha sigut super encertada en relació a cada planeta i personatge al que corresponia. Ritme que no decau, canvis d'escena nets i ràpids, coreografia, figures i moviments impecables. Menció especial també a la part audio-visual, sense la que no hauria sigut el mateix.

Després de fer gira per diverses poblacions de Catalunya, El Petit Príncep torna aquestes festes de Nadal al Barts.

Aquest espectacle ja l’han vist més de 130.000 persones, és el tercer Nadal que passa per Barcelona. Ha estat guanyador de tres premis Butaca en la seva 21 edició: millor espectacle familiar, millor actriu de musical (Elena Gadel) i millor actor de musical (Guillem Martí).

Tot i que es presenta com un espectacle per a públic familiar, penso que tot amant del teatre musical no s’hauria de perdre. Nosaltres, com ja tenim els fills grans, hi vàrem anar sols, i creieu-me si us dic que vam gaudir moltíssim.

Es tracta d’un espectacle d’aquells que en diem rodó. Les veus, la posada en escena, la il·luminació, el vestuari, la música, són absolutament espectaculars!!!

El petit príncep és una de les narracions més difoses arreu del món. Ha estat adaptada al cinema, teatre, òpera,...i ara la podeu veure en forma de musical. Aquest conte escrit per Antoine de Saint-Exupéry, el va escriure després d’haver patit un accident d’aviació al Sàhara al 1935. Tot el text en sí és molt metafòric i ple de poesia.

El petit príncep que podeu veure al Barts, és un musical produït i dirigit per Àngel Llàcer, al que també el podreu veure fent el paper de l’aviador, co-protagonista de l’obra, i el narrador que va guiant al públic per la història.

Les 16 cançons que podreu escoltar són escrites pel dramaturg Marc Artigau, i per Manu Guix, que s’ha encarregat de les composicions, i direcció musical. El sistema de so permet que la música tingui una presència excepcional a l’espectacle, aconseguint fer-nos sentir l’alegria, la curiositat, la decepció de príncep en tot moment.

Cal destacar les veus de les dues actrius femenines del repartiment d’enguany, la Diana Roig (la Rosa) i la Júlia Bonjoch (el petit princep). Pell de gallina!!

El vestuari, màscares i caracterització, responsabilitat d’Amadeu Ferré són magnífics!!

L’escenografia és visualment espectacular, no li falta detall (animacions, projeccions, mappings...)

Aquest conte és una reflexió sobre l’amistat, l’amor, la responsabilitat, la insatisfacció, el desig de protecció, la importància de tenir temps per divertir-se, apendre a no jutjar a les persones per la seva aparença física, a no cometre els mateixos errors un i un altre cop, i fer-nos entendre el veritable sentit de la vida. Ens fa veure que mai hem de deixar d’aprendre, que no hem de tenir por a ser curiosos, i sobretot no perdre , ni oblidar aquella part de nen que tots portem dins.

No us el perdeu!

Un espectacle basat en el comte de Saint-Exupéry, un text metafòric i molt complex que ha estat respectat al màxim. Sentiments com l'amor i l'amistat potenciats per aquest petit príncep que no vol perdre mai la sinceritat dels nens.

El director Àngel Llàcer ha aconseguit realitzar una posada en escena atractiva per tot tipus de públic. Ell mateix ens diu en el programa de mà, entre altres coses:

El nostre objectiu a l’hora de posar-nos a treballar-hi ha estat dur-lo a escena com mai abans s’havia vist. Com fer-ho? Per començar, respectant la seva essència, el seu cor. El text de Saint-Exupéry té moltes lectures possibles, no és una obra que posa sucre a la vida, sinó que es pot llegir com una narració cruel, que ensenya les misèries de les persones. Per això hem treballat en el disseny de mappings per tal de creuar el desert, trepitjar l’herba, volar per sobre de l’asteroide B 612, visitar el planeta del rei i perdre’ns dins el món del geògraf.

La meva crónica aqui. 

 

Resulta massa habitual, malauradament, que la cartellera ens ofereixi espectacles infantils on es menysprea, en certa manera, la intel·ligència dels més petits, rebaixant al màxim  la complexitat de les seves històries o dels seus protagonistes. En aquest sentit, és molt gratificant comprovar que existeixin excepcions tan elaborades i visualment minucioses com El petit príncep: el musical. L’espectacle, dirigit amb encert i bon gust pel polifacètic Àngel Llàcer, potencia les virtuts del material original, demostrant que el secret d’una bona obra per nens té més a veure amb el poder de la imaginació, l’esperit d’aventures, la màgia i l’emotivitat que amb esforçar-se perquè l’entengui tothom. Les cançons que el músic Manu Guix ha composat per l’ocasió són, de llarg, el millor de la proposta. Divertides, enginyoses i commovedores, en general, cal destacar, entre totes, la dedicada a La Rosa, interpretada per una fantàstica Elena Gadel. No obstant això, la dramatúrgia que enllaça els episodis només és correcte, avançant a cavall entre els temes musicals. Es troba a faltar, doncs, una narració més teatral, és a dir, menys fragmentada, menys literària o cinematogràfica. Però, a banda d’aquesta consideració, es tracta d’un bon muntatge a l’altura de les expectatives que complaurà tant a la canalla com a l’esperit nostàlgic dels seus pares.

Fa anys vaig llegir el conte d'Antoine de Saint-Exupéry. N'havia sentit molt a parlar i, tot i que jo ja era grandet, us haig de dir que vaig gaudir com un nen amb ell i alhora em va semblar una autèntica lliçó de vida i de filosofia, es a dir, una joia en majúscules. Sens dubte, em van fascinar les històries que vivia el petit príncep, els dibuixos que les acompanyaven interactuant amb ella i, sobretot, el potent contingut que s'amagava al darrera. Per aquest motiu, cada cop que es fa alguna adaptació al teatre, sento unes ganes enormes d'anar-hi i, alhora, una por immensa perquè no estigui a l'alçada del conte. En aquest sentit, cal dir que no és un llibre gens fàcil d'adaptar a l'escena, tot i que, al mateix temps, és molt suggerent i obre les portes a la creativitat de l'artista que desenvolupa el projecte. Així, a principis d'aquest any, ens va arribar El principito del Teatro de la Abadía, que lamentablement em va decebre força, tot i que vaig aplaudir el seu enginy al presentar-nos la història des d'un petit príncep de la tercera edat. De fet, haig de dir que quan vaig sentir a parlar d'aquesta versió musical d'El petit príncep em va fer molta por, però llegir que al darrera hi havia el talent d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29 em va fer concedir-li un vot de confiança i vaig preferir esperar a veure el resultat abans d'extreure cap conclusió. Doncs bé, un cop vista només puc dir coses bones d'aquest músical, però potser la millor floreta que li puc llençar és que l'espectacle està totalment a l'alçada del conte original.

Podem dir sense por que aquest musical està plagat d'encerts i, potser, un dels més importants és aconseguir portar el teatre infantil també als adults, als quals els fa gaudir tant o més que als nens. A més, aquest compta amb un talentós equip d'actors i una dinàmica direcció d'Àngel Llàcer, la qual aconsegueix recrear a la perfecció el món del llibre en clau moderna. Així, l'espectacle utilitza les diferents tecnòlogies per proporcionar una experiència més gratificant a l'espectador, però sempre des del respecte absolut a la història i al favor d'aquesta. D'altra banda, les diferents il·lustracions que acompanyen al conte cobren vida dalt de l'escenari, apareixent en aspectes tan significatius que van des de l'encertat disseny de vestuari fins a les diverses animacions, com pot ser la de la famosa serp de la història. A més, l'obra compta amb unes projeccions brillantment dissenyades, les qual configuren una escenografia versàtil que resulta ser moderna, atractiva i funcional. Òbviament, també les composicions musicals de Manu Guix són un dels ingredients clau de l'obra, les quals resulten ser molt variades entre si i en les que podem trobar peces realment meravelloses. Per últim, cal destacar el tram final de l'obra, el qual per no desvetllar la sorpresa no explicaré, però no em volia estar de dir-ho, ja que aquí Llàcer novament és llueix.

Estic convençut que aquest és només el principi d'un llarg camí a recórrer per aquest musical, ja que té els ingredients necessaris per arribar a triomfar com a franquícia molt lluny, fins i tot fora de les nostres fronteres. Dic com a franquícia per què seria una llàstima que li canviessin res. Així doncs, molta merda i salut per aquest Petit príncep!

L’adaptació de la faula de Saint-Exupéry és un dels regals més inesperats de la cartellera teatral. L’espectacle que presenten l’Àngel Llàcer, el Manu Guix i La Perla 29 capta l’essència i totes les capes del "fals" conte infantil.

Però no només és brillant la dramatúrgia que ha fet Marc Artigau. La música composta pel Manu Guix per l’espectacle és una joia que, alerta, enganxa. Cançons com “El Fanaler” o “Vull ser el teu amic”, et faran somriure i que els peus es moguin sols seguint el ritme. També, cal destacar, el tema “La Rosa”. És una cançó tan delicada, i alhora, tan sensual, que només faltava que l’interpretés l’Elena Gadel per omplir-ho encara més de màgia.

L’elecció del Petit Príncep és tot un encert. Fa una interpretació que transmet tanta franquesa i humanitat que emociona. Secundat pels grans Xavi Duch, Marc Pociello; i la ja esmentada Elena Gadel.

Sí, és una obra familiar, però faig la recomanació pels adults per que es treguin els prejudicis del teatre familiar de sobre i vagin a gaudir d’aquesta meravella. És el millor regal que li pots fer al petit príncep que tens dins teu.