Poden passar els anys, les dècades i, fins i tot, les èpoques i els segles, i encara hi ha coses que no canvien. Que per molt que es pensi que han evolucionat, continuen sent una constant en la vida i la societat. I no per a millor, precisament. Tot i això, dins d’aquesta repetició cíclica del comportament i les voluntats, sempre hi ha moments de llum que mostren que alguna cosa poc anar millor.
Josep Maria de Sagarra va escriure La corona d’espines al 1930 i sembla mentida com n’és d’actual el text avui dia. Amb una voluntat indiscutible de mostrar les injustícies socials que vivien les dones a l’època i la seva mísera valoració a la societat. Una manera de posar-les en valor, reivindicar-les i fer-hi justícia. En la història trobem al Senyor de Bellpuig que intenta casar al seu nebot-hereu amb la filla d’una família benestant per poder tenir un arranjament financerament beneficiós. No compta, però, que Eudald ja s’ha embolicat amb la Mariagneta, una noieta de casa pobra. Mentre uns lluiten perquè el matrimoni se celebri i d’altres perquè no, la Marta, la minyona, descobrirà que no pot guardar més secrets.
Un text meravellós que, tot i la seva composició en vers, té la facilitat de crear un relat dinàmic i fàcil d’entendre per part del públic. La capacitat de Sagarra de crear una imatge clara de les emocions dels personatges amb un discurs ben filat i concret, casa perfectament amb l’estil narratiu. No és ni difícil ni enrevessat. Atrapa a l’espectadora i la deixa pendent -si no coneix la història- del desenvolupament de la trama. Un relat potent i apassionat, ple de reivindicació i validació de protagonisme i fortalesa.
Àngels Gonyalons està increïble en el seu paper de Marta. A cada paper que interpreta millora amb escreix el seu treball, és fascinant. És magnífic com aconsegueix fer passar les paraules en vers com si fossin naturals en sí mateixa. Aquesta manera orgànica de servir el text és d’admirar. Al seu costat hi ha Abel Folk, Pau Oliver, Júlia Roch o Jan D. Casablancas, per exemple. Tots i totes excel·leixen en la seva feina, algun/a d’ells/es noves cares que s’hauran de tenir en compte. Uns personatges als quals, per cert, els hi fa falta una mica de moviment en el seus grans monòlegs, tot i que s’entén que deu ser una decisió de la direcció de Xavier Albertí, una mica de recorregut per l’escenari hagués emfatitzat més el poder del text.
Una escenografia senzilla, però alhora majestuosa crea un marc idoni, tot i que potser en fa un gra massa per la història que se’n desprèn. De la mateixa manera, tot i que se segueix bé el ritme, una pausa de 10 minuts per poder assimilar l’acció, just abans del gran desenllaç, hagués donat una mica d’aire al text i al públic.
Una gran obra del teatre català que s’ha de descobrir i continuar visitant. Segurament una de les millors maneres sigui anant a veure aquesta producció que transmet estimació pel text i pel seu autor.