La corona d'espines

Sonen tambors de revolta a Paris i acaben de guillotinar als membres de la corona francesa. Arriba el nebot del senyor Bellpuig de Paris amb idees noves que faran trontollar el règim dictatorial de l’oncle.

Estem a la Solsona del 1793 en un palau senyorial el propietari del qual es posseïdor d’una gran fortuna l’origen de la qual és força dubtós. La manera de salvar aquest prestigi en perill és mitjançant un matrimoni amb un membre d’una altra família influent. El poder de l’home sobre la voluntat de tots els membres de la família i el sotmetiment de la dona és el nus de la història.

Xavier Albertí, el director i coneixedor profund de l’obra de Sagarra, s’ha rodejat de les persones més indicades i extraordinaris intèrprets perquè l’obra sigui impecable. Una gran porta al fons de l’escenari que donarà a un luxós jardí, una taula amb ampolles i copes i dues cadires són els elements que ha trial Max Glaenzel per aportar l’aire senyorial que descriu la casa del senyor Bellpuig. A demés, la porta impressionantment grandiosa, no busca el realisme sinó exagerar al màxim la grandiloqüència de l’espai  per contrastar més tard amb els moments més  íntims i emocionals. El vestuari de Sílvia Delagneau i Marc Udina ens situa al segle XVIII europeu i català. També és exagerat perquè després l’emoció del que parlen encara sigui més forta.

El senyor Bellpuig és Abel Folk i la seva majordoma Marta, és Àngels Gonyalons (en estat de gràcia) sobre els que pivota el drama. El nebot és Jan D. Casablancas a qui vol emparellar amb la filla de la família del Miracle, l’oncle de la qual és Oriol Genís i la seva germana Rosa Vila. Altres personatges absolutament necessaris per l’obra són el criat, Boscall, Roger Vilà, l’encarregat de dir les veritats més amagades, l’amic tarambana i representant de demostrar el baix concepte en que es tenia a les dones, un brillant Pau Oliver i Júlia Roch, la Mariagneta que tanca el triangle amorós amb una veu fina i emotiva. Tots són tan professionals que fins i tot pels papers més petits Albertí ha escollit a grans actors i actrius.

Albertí defensa Josep Maria de Sagarra dient: “la construcció que a nosaltres ens ha arribat de l’autor no està a l’alçada de l’extraordinària figura literària de JM de Sagarra”. Ho hem pogut comprovar en aquesta obra. El gran talent versificador de JM de Sagarra crea un poema dramàtic en vers que flueix amb una mètrica especial segons el moment i personatge fent servir els endecasílabs pels moments més solemnes com els monòlegs finals de la Mariagneta i de la Marta i la mètrica heptasilàbica per indicar contundència com el moment de Riverol (un sòlid Marcel Barceló) que destapa veritats o les més lleugeres com les intervencions d’en Boscall. La història es va desenvolupant poc a poc sota la cadència musical dels versos.

La dicció del vers dels actors i actrius és extraordinària sobretot en els llargs monòlegs d’Àngels Gonyalons, Jan D. Casablancas i el de Júlia Roch que superen amb escreix la dificultat del text. L’escàs moviment dels intèrprets i la immensitat de l’espai ens fa sentir més la soledat de les dones protagonistes i ens transmeten tota la seva emoció.

A l’escenari hi ha també un clavicèmbal que toca Jordi Domènech en moments d’intervals i entreacte. La música és del mateix Albertí o un fandango inspirat en el pare Soler. El músic té també una gran habilitat per xiular que fins i tot alguns poden arribar a pensar que està gravat.

Aquest obra parla del coratge, de l’alliberació i de la redempció d’una societat culpabilitzadora que s’acarnissa principalment en les dones. Una joia que ens ha regalat Xavier Albertí i que ningú s’hauria de perdre.

La meva valoració és de 10 perquè realment s'ho mereixen. La feina és increïble. La combinació de teatre català en vers sempre em crea rebuig perquè entre les veus de "doblatge", el suposat "patiment" en les intencions, la CANTARELLA tan odiosa, sol ser el modus operandi. Però LA CORONA D'ESPINES ha estat l'excepció. Nivellàs, el text amb les intencions tan ben traballades i localitzades que t'oblides de que és vers. Abel Folk podria estar doblat a l'anglès i em dius que estàs al WEST END de Londres i m'ho crec. Xavier Albertí ha traslladat molt bé el que volia, ha sabut fer interessant un text que a nivell d'història tampoc té molt de misteri i els actors i les actrius, sense excepció, han fet una feina de 10. Inclus la meva mare (persona que no li agrada el teatre...) diu que s'ha reconciliat amb el teatre català. En quant a l'escenografia, el·legant i minimalista que es suma a la gran qualitat d'aquesta proposta, que aplaudeixo i donc les gràcies. Així sí.

Poden passar els anys, les dècades i, fins i tot, les èpoques i els segles, i encara hi ha coses que no canvien. Que per molt que es pensi que han evolucionat, continuen sent una constant en la vida i la societat. I no per a millor, precisament. Tot i això, dins d’aquesta repetició cíclica del comportament i les voluntats, sempre hi ha moments de llum que mostren que alguna cosa poc anar millor.

Josep Maria de Sagarra va escriure La corona d’espines al 1930 i sembla mentida com n’és d’actual el text avui dia. Amb una voluntat indiscutible de mostrar les injustícies socials que vivien les dones a l’època i la seva mísera valoració a la societat. Una manera de posar-les en valor, reivindicar-les i fer-hi justícia. En la història trobem al Senyor de Bellpuig que intenta casar al seu nebot-hereu amb la filla d’una família benestant per poder tenir un arranjament financerament beneficiós. No compta, però, que Eudald ja s’ha embolicat amb la Mariagneta, una noieta de casa pobra. Mentre uns lluiten perquè el matrimoni se celebri i d’altres perquè no, la Marta, la minyona, descobrirà que no pot guardar més secrets.

Un text meravellós que, tot i la seva composició en vers, té la facilitat de crear un relat dinàmic i fàcil d’entendre per part del públic. La capacitat de Sagarra de crear una imatge clara de les emocions dels personatges amb un discurs ben filat i concret, casa perfectament amb l’estil narratiu. No és ni difícil ni enrevessat. Atrapa a l’espectadora i la deixa pendent -si no coneix la història- del desenvolupament de la trama. Un relat potent i apassionat, ple de reivindicació i validació de protagonisme i fortalesa.

Àngels Gonyalons està increïble en el seu paper de Marta. A cada paper que interpreta millora amb escreix el seu treball, és fascinant. És magnífic com aconsegueix fer passar les paraules en vers com si fossin naturals en sí mateixa. Aquesta manera orgànica de servir el text és d’admirar. Al seu costat hi ha Abel Folk, Pau Oliver, Júlia Roch o Jan D. Casablancas, per exemple. Tots i totes excel·leixen en la seva feina, algun/a d’ells/es noves cares que s’hauran de tenir en compte. Uns personatges als quals, per cert, els hi fa falta una mica de moviment en el seus grans monòlegs, tot i que s’entén que deu ser una decisió de la direcció de Xavier Albertí, una mica de recorregut per l’escenari hagués emfatitzat més el poder del text.

Una escenografia senzilla, però alhora majestuosa crea un marc idoni, tot i que potser en fa un gra massa per la història que se’n desprèn. De la mateixa manera, tot i que se segueix bé el ritme, una pausa de 10 minuts per poder assimilar l’acció, just abans del gran desenllaç, hagués donat una mica d’aire al text i al públic.

Una gran obra del teatre català que s’ha de descobrir i continuar visitant. Segurament una de les millors maneres sigui anant a veure aquesta producció que transmet estimació pel text i pel seu autor.

Ningú posa en dubte que part de la tasca del TNC ha de ser donar espai a propostes que formen part del patrimoni literari i cultural del país i que difícilment trobarien la porta oberta a altres teatres. Aquest és el cas de La Corona d’Espines de Josep Maria de Sagarra, un text exquisit que pot competir amb qualsevol Shakespeare i que ha traslladat a l’escena gran del Nacional el director més expert i aficionat a aquesta mena d’affaires: Xavier Albertí.

Com no podia ser d’una altra manera, l’equip artístic és de primer nivell, encapçalat per un Abel Folk i una Àngels Gonyalons que s’enfronten a una plaça a la qual no estem habituats a veure’ls. I se’n surten amb enorme destresa, tant ells, com la resta d’actors principals i secundaris, declamant un vers amb precisió, elegància i sentit ple; encarnant uns personatges amb la seriositat i profunditat que Sagarra demana i a la que Albertí ens té acostumats.

La molt criticada escenografia (per minimalista) és també simbòlica i imponent, tot i que força estàtica al llarg de les dues hores d’espectacle. L’obra posa sobre la taula temes potents i actuals: violència patriarcal, desigualtat de classe, moral social repressiva. La denúncia, però, queda congelada en un marc d’època, sense cap interpel·lació o connexió amb el present.

El ritme pot resultar, en algun moment, dens i monòton, malgrat que hi ha passatges que conviden a oferir més múscul dramàtic, sang i fetge. Albertí, però, aposta per una elegància subtil que acaba transformant-se en una forma d’anestèsia.

Es tracta, doncs, d’una proposta rodona… per al públic habitual que coneixem al TNC: classe mitjana/alta i edat avançada. Hi ha altres opcions? Esclar. Els teatres nacionals de molts països europeus omplen les seves sales (també “la gran”) amb propostes modernes, contemporànies, transgressores o no, que atrauen també el públic jove. El TNC, però, sembla deixar aquesta tasca per a sales i propostes menors, com la que es podia veure, fins fa poc, a la Tallers. Creiem, però, que també és important interessar els joves en els clàssics catalans per convidar—los a participar de l’alta cultura i no només de propostes custom-made i autocomplaents com la que abans esmentàvem.

Una peça valuosa del nostre patrimoni teatral, amb una posada en escena que la converteix en un objecte d’aparador: impecable, polit… i inert. Un encert a l’hora de recuperar una peça de repertori de forma elegant, precisa i admirable. Una ocasió perduda per demostrar que el teatre, fins i tot en vers, pot ser rabiós, urgent i contemporani. O que al nostre país teatral passen coses sorprenents.

La corona d’espines no és precisament una de les obres més representades de Sagarra dins del teatre professional, tot i ser una de les més reeixides i compromeses. La última versió que en recordo és de fa uns trenta anys, quan el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (amb seu al Teatre Romea) va confiar una versió de la peça al director Ariel García Valdés, amb un repartiment que incloïa a Josep Maria Pou, Àngels Poch, Pere Arquillué i Rosa Gámiz en els papers principals. Una versió intimista i elegant que recollia molt bé la vessant misteriosa i despòtica que desperta un personatge com el Senyor de Bellpuig. Sembla que ara Xavier Albertí ha volgut seguir la mateixa estela i ha optat per una versió força acadèmica i austera, on la cadència del vers sagarrià arriba a cotes molt altes i acaba presentant-se quasi nu davant del públic.  Sobta veure una proposta de cambra com aquesta a la Sala Gran del Teatre Nacional, però al final un escenari degudament acotat i una portalada de fons immensa acaben per resoldre el difícil compromís escenogràfic.

Josep Maria de Sagarra va escriure aquesta obra l’any 1930, quan s’estava gestant la II República espanyola i es respiraven aires de canvi. Justament a l’obra es parla d’uns altres canvis i d’una altra revolta, la de França del 1789. Tot i que el tema polític no és clau en la peça, sí que es presenta de fons i ajuda a entendre en part el final de la peça... i també les actituds de l’Eudald, el nebot que ha estudiat a França i que ara torna per canviar-ho tot, encara que sigui sense voler.

En una proposta com la que ha ideat Albertí, on quasi tota la importància recau en la paraula, calia triar molt bé el repartiment i treballar el vers de forma impol·luta. Haig de dir que finalment això s’ha aconseguit en escreix, ja que destaquen tant els veterans (Manel Barceló, Oriol Genís) com els més joves (Pau Oliver, Roger Vilà). Però no puc deixar d’esmentar els protagonistes: un solvent Abel Folk, una exquisida Júlia Roch, un Jan D. Casablancas que defensa amb valor el nebot del Senyor de Bellpuig, i sobretot una Àngels Gonyalons pletòrica i encertadíssima que ja entra a formar part de la galeria d’actrius catalanes que han tingut l’honor de defensar i triomfar amb les heroïnes de Sagarra. I em refereixo a Maria Vila, Rosa Maria Sardà, Rosa Boladeras, etc.