El Fantasma de la Ópera

Aquesta versió d'El fantasma de l'òpera no deixa indiferent i per alguna cosa va perllongar sense problemes una segona temporada a Madrid. Ben merescut el premi Talia a Julio Awad per la direcció musical, recomano al públic que tregui el cap a la fossa en acabar la funció per entendre amb més profunditat el desafiament dels músics i el bon fer d'Awad.

És un espectacle que combina uns acords ben coneguts pels amants del teatre musical i una majestuositat a la posada en escena. L'elenc mereix una menció a part, el repartiment que estava en la funció a què va assistir va ser magnífic. Manu Pilas com a paper protagonista, inunda l'escena cada cop que apareix demostrant un domini gestual i vocal. Imprimeix sentiment a les seves cançons i fa que la platea reverberi fascinada d'aquest mestratge artístic. La coprotagonista Judith Tobella és al nivell d'aquest musical. És un personatge molt difícil d'interpretar amb moltes variacions i no incidiria en alguna dificultat a les graves de la seva veu lírica com a soprano. Entre els secundaris, la versatilitat de cantonada i el nivell dactuació és excepcional. Iñigo Etayo, Marta Pineda, Francisco Ortiz, Enric R. del Portal, Omar Calicchio, Silvia Lucketti i Laura Martín. Tots es mereixen una menció pel seu bon fer que es demostra als aplaudiments sostinguts durant el final. Una elecció d'artistes molt equilibrada on el nivell és molt alt, tant musicalment com interpretatiu.

L'escenografia és superba, amb trucs de màgia inclosos que fan que no perdis l'atenció en cap moment i hi hagi algun ensurt (evitarem fer spoilers).

"Apoteosi" era la cerimònia que feien els antics per col·locar com a déus o herois els emperadors, emperatrius o altres mortals. El resultat d'aquest musical es mereix titllar d'apoteòsic.

Corria l'any 1993, quan el filòsof francès Jacques Derrida publicà el seu assaig Els espectres de Marx en què plantejava el terme de hauntologia, barrejant el fet d'esdevenir fantasma "haunt" amb de l'ontologia, l'estudi de l'ésser; en el que contraposava la màxima de l'"Un fantasma recorre Europa" amb el vers de Hamlet de "Va el temps fora d'encaix. Fatal destí!". L'especulació de Derrida plantejava que els espectres del passat continuen influint el present, especialment després de la caiguda de les grans ideologies. La història no desapareix, sinó que tornen com a espectres que persegueixen el present. Com si es tractés de la segona llei de la termodinàmica, tot i que sense la irreversibilitat de l'energia i la formació del passat, deforma el present.

Aquest passat que capgira el present, tot i que el passat ja ho va alterar tot, és el punt de partida del clàssic de Gaston Leroux de 1910 El fantasma de l'òpera. El passat torna en forma física i el trauma es produeix, fent que s'evoquin tota mena de sensacions i horrors.

I tot que la hauntologia ens parla, principalment, de melangia, la percepció i l'estètica, també fa que s'alliberin els horrors derivats de sistemes de creences erronis de dominació i hegemonia cultural, de gènere i estètica.

I és que, de vegades, només la flaire d'una vella i coneguda olor és suficient perquè s'engegui de nou un joc de fum i miralls i tots els monstres de la literatura gòtica, sovint tan assedegats de sang com d'afecte, brollin novament i poblin els nostres malsons.

Així que sempre és una celebració que novament ens trobem a la cartellera amb una criatura més que ha definit el món modern, sigui per a bé o per a mal, ja que si el romanticisme i l'horror gòtic també dona veu, sentit i estètica al pensament crític enmig d'aquella Primera revolució industrial que esclafava la massa obrera, també serví per al naixement de la concepció que tenim del nacionalisme, des del vessant més positiu fins al més lesiu, també va permetre reflexionar sobre l'individu i com aquest començava a ser esclafat per la societat, sovint identificat com el jou d'un monstre, la contaminació o el discurs d'una majoria disposada a exterminar tot l'horror humà i aliè, fent que fins i tot, de vegades, era el mateix monstre el subjugat per ser només un error que mereixeria ser estimat. Discursos irracionals per a un món modern, tan necessaris com innecessaris. Al cap i a la fi, l'ésser humà és una suma de seny i irracionalitat; o rauxa si volem jugar amb el binomi de la catalanor.

Tota bandera que s'erigeix sobre un pal és quelcom que es veu més enllà del temps i de l'espai. El Fantasma de l'òpera és, doncs, un estendard d'allò que se suposa que és el teatre musical i la llum o l'esperit que omplí un llunyà 9 d'octubre del 1986.

El món ha canviat, però el Fantasma es manté inamovible, el seu esperit i el seu anhel, el de fer una feina ben feta, ja sigui per compondre la seva òpera de Don Joan, trobar la veu perfecta i el seu àngel de música com per portar espectadors al teatre. Esdevenir un long-runner en un món que cada vegada corre més i més de pressa fa que aquesta Fantasma, independentment de si parlem del personatge com de l'espectacle en si mateix, és una rara avis, alhora que també és una mostra més de la hauntologia, d'un passat que sempre torna i sempre ens conforta, alhora que també ens arriba a estranyar que quelcom així encara funcioni i que formi part de la nostra zona de confort a mesura que veiem que el món és cada vegada més bestial i inhumà.

Ara bé, aquesta nova proposta teatral, enfocada per a les gires que recorreran tot el globus, dona una nova empenta a emplaçaments en els quals seria inconcebible encaixar el musical clàssic (I a l'espera de saber com serà aquesta nova proposta immersiva que està a punt d'aterrar a Nova York anomenada Masquerade), i és que aquest nou Fantasma ha perdut el seu clàssic encarcarament donant-li un major ritme a les escenes i transicions.

La rentada de cara també passa per la reelaboració d'alguns moments icònics del muntatge que gairebé tothom coneix i és millor no esmentar, però podem confirmar que, continuen esdevenint plaents, perquè encara ser un muntatge de gira, aquest no escatima en detalls ni en luxe. Tot i que, per l'aficionat mitjà del teatre musical té fixada a la ment aquell espectacular final del primer acte i començament del segon, però el vellut continua sent dens i vellut, els balls de màscares són més que efectius i encara més la forma en el fet que els veiem, i això, com qualsevol amb un repartiment de luxe que compta amb primeres espases del gènere en el nostre país, refermant la seva identitat alhora que reconnectant amb un nou públic allunyant-se de cert encarcarament, ja sigui per una qüestió de posada en escena o -simplement- tecnològica.

Ara bé, com la mateixa dualitat i contradiccions de l'ésser humà, sobta, però, com els arranjaments clàssics, així com la instrumentació i l'ús retro d'alguns sintetitzadors i bateries sintètiques es manté, com si l'enregistrament clàssic de Michael Crawford i Sarah Brightman esdevingui inamovible. Creant una estranya zona de confort per al públic anglosaxó, però a nosaltres pot arribar a desconcertar-nos i pensar que escoltem una versió estranya de post-punk rus. Però com bé plantejàvem, aquests fantasmes del passat, com el mateix Fantasma en si mateix, ressona i embruixa, com a fet hauntològic, en auditoris arreu del món.

L'esperit del Fantasma ressona perquè és un mite que s'ha anat fent gran, a partir del musical, de l'adaptació d'en Todd Browning, de la versió psicodèlica de Brian de Palma a Phantom of the Paradise, el sempre surrealista Terry Pratchett i el seu Maskerade dins del seu univers de Discworld, fins a l'anterior, però monstruosa creació de Víctor Frankenstein o la gairebé contemporània en la seva concepció, de L'home que riu, o el Quasimodo d'El geperut de Notre-Dame (Aquestes dues últimes del mateix autor: Víctor Hugo). Qualitats humanes en éssers imperfectes que només reben garrotades... ara bé, és cert que els modes del Fantasma són sempre els menys exquisits, perquè ja la resta de la seva existència -tot i el dolor- és plena d'exquisidesa.

El món que ens ofereix el Fantasma, novament com a fenomen hauntològic, ens conforta i ens enlluerna tot i els seus clarobscurs, perquè ens reconforta més veure la motllura daurada d'un teatre d'òpera que comprendre el mecanisme que fa que l'escenari giri, deixant-nos seduir per aquesta màgia del teatre que ens proposa. La idealització hauntològica d'aquest passat que no va existir, almenys d'una forma com ens mostra, i que molt menys vam viure, però de la mateixa forma que el City Pop japonès, ens reconforta i molt. Parlant-nos d'un passat que no existeix, que no va existir, però que ens va bé que existeixi per no témer el futur, o potser perquè ens permet -també- somiar amb aquell futur que mai va existir.

El que és evident és que, com l'esperit romàntic, el Fantasma, ja sigui el mateix personatge com el musical, sempre miren d'apropar-se a allò que és sublim, que diria Kant. En aquest cas, com ve a ser habitual, ho aconsegueix.

El musical El Fantasma de l'òpera es va estrenar a Londres el 1986. Avui dia encara segueix en cartellera i és considerat el musical més longeu de la història.

Aquest musical està inspirat en la novel·la homònima de Gastón Leroux (1908).

Es tracta d'una història d'amor, que tot i que és fictícia, està inspirada en fets reals i llegendes urbanes de l'Òpera de París.

Nosaltres el vam veure a Londres farà uns deu anys, i sempre he dit que de tots els musicals que vaig veure, aquest és el que més em va agradar.
Així que quan el vaig veure anunciat al Teatre Tívoli de Barcelona, de seguida vaig reservar les entrades. A part de ser un dels meus musicals preferits, vaig llegir les crítiques i eren totes molt bones.

Realment he gaudit moltíssim. No entraré en comparacions, perquè els musicals de Londres són un altre món, però el que sí que us puc assegurar és que no us el podeu perdeu per res del món. És l'oportunitat de descobrir un dels millors musicals de la història.

La posada en escena, l'escenografia amb els canvis d'escena, l'escenari giratori, el vestuari, els efectes especials i sonors, les màquines de fum, les llums amb efecte estroboscopi, les veus líriques, la música en directe, una orquestra amb més de catorze músics sota la direcció del mestre sabadellenc Miquel Tejada... tot està cuidat al detall.

L'elenc que actuava el dia que hi vam anar nosaltres eren molt bons.
Us deixo els que van actuar durant la funció del dissabte nit.

Daniel Diges (Fantasma), aquest actor I cantant madrileny. El vam poder veure en el musical Els miserables interpretant a Enjolras, i uns anys després a Jean Valjean.
Ana San Martín (CHRISTINE DAAÉ) és una soprano i actriu gallega que va estudiar interpretació en The Actor's Temple de Londres i cant clàssic en el Conservatori del Liceu de Barcelona. El seu currículum és per donar-hi una ullada.
Guido Balzaretti (RAOUL DE CHAGNY) Nascut a Buenos Aires.
Va ser productor i soci de DC GLOBAL, el primer musical en format immersiu “Next to Normal Immersive” que vam tenir el privilegi de veure dins el festival Grec de Barcelona de 2022.
Marta Pineda (CARLOTTA) és una soprano dramàtica i actriu nascuda a Madrid, llicenciada en Cant per l'ESCM i alumna del prestigiós mestre Dale Fundling.
Mario Corberán (PIANGI) és un tenor valencià, multipremiat, format en l'Escolania de Ntra Sra dels Desemparats, en el Conservatori José Iturbi de València i en el Conservatori Superior del País Basc "Musikene" de San Sebastián.
Enrique R. Del Portal (MONSIEUR ANDRÉ) Ha estudiat en el Conservatori de Madrid, en l'Escola Superior de Cant i en la Universitat Complutense. Compta amb més de cent títols interpretats, entre musical, zarzuela, òpera i opereta.
Omar Calicchio (MONSIEUR FIRMIN) Actor, director i presentador argentí. Va començar la seva carrera el 1984. És una de les figures més importants del teatre musical a l'Argentina.
<span;>Sofía Esteve<span;> (MEG) Nascuda a Barcelona. Ha estudiat dansa clàssica en Laura Esteve Centre de Dansa, dansa espanyola en Centro Popular Andalús, interpretació i cant en l'escola de Coco Comín, on a estudiar danza jazz, claqué, hip hop, ballet, interpretación i cant amb Rosa Maria Conesa, i Teatre Musical en l'Institut del Teatre de Barcelona.
Isabel Malavia (MADAME GIRY) Cantant, actriu i docent especialitzada en Teatre Musical i Doblatge Musical.
És la veu de La Sireneta Ariel en Disney (L'Origen) i Campanilla Aladdin, Wish, Blancaneu... en sèries i pel·lícules.

Ha estat una nit inoblidable.
Tot el públic dempeus aplaudint.

No us el perdeu!

Comença la meva temporada de musicals de la millor manera possible: amb El fantasma de l’Òpera al Teatre Tívoli! Una joia del teatre musical amb text i música d’Andrew Lloyd Webber

En aquesta producció, el repartiment és senzillament meravellós. Els protagonistes principals encarnen els seus personatges de manera fabulosa, amb una entrega i una qualitat interpretativa que emocionen. I, com sempre en un gran musical, poder gaudir de la música en directe és un punt afegit que multiplica la intensitat de l’experiència.S'ha de dir que aquest cop he gaudir dels covers.En definitiva, vaig sortir encantat de la funció i, dies després, encara em sorprenc taral·lejant algunes de les seves cançons.

L’escenografia d‘El fantasma de l’Òpera destaca per la seva magnificència, a l’altura d’un vestuari que recrea amb precisió el París del segle XIX. L’espectacle sorprèn per la manera com l’Òpera de París es transforma davant del públic, convertint-se en salons fastuosos, escenaris plens de llum i, finalment, en les enigmàtiques catacumbes on s’amaga el fantasma. Una posada en escena imponent que contribueix decisivament a la força dramàtica de la producció.

Pocs musicals aconsegueixen deixar aquesta empremta duradora, capaç de prolongar la màgia del teatre més enllà de la sala.

Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Que un títol tan mític com El Fantasma de la Ópera es pugui veure a Barcelona és un luxe. Un musical que manté intacta la majestuositat de la seva partitura: cada nota continua envoltant i emocionant, tot i que la història en si, vista avui, resulti en molts aspectes monstruosa. Per això, el que realment deslumbra per a mi és la part purament teatral i musical.

Ana Sanmartín brilla com a Christine amb una veu cristal·lina i una sensibilitat preciosa; Daniel Diges, en el paper del Fantasma, transmet vulnerabilitat i força a parts iguals; i Guido Balzaretti, com a Raoul, completa un trio protagonista impecable tant vocalment com interpretativament.

L’escenografia, més reduïda que la gran producció de Broadway, es veu compensada per l’encant del Teatre Tívoli, i els efectes de màgia i l’ambient de teatre encantat acaben d’immergir el públic en aquesta història.

Si mai no has vist El Fantasma de la Ópera, aquesta és una oportunitat magnífica: una versió amb veus extraordinàries, cuidada al detall i amb la força lírica que ha fet d’aquest musical un clàssic imprescindible.

Des de principis dels setanta fins a principis dels noranta el món del teatre musical va estar totalment revolucionat pel geni d’Andrew Lloyd Webber. D’aquesta època destaquen Jesus Christ Superstar, Evita, Cats, Starlight Express, The phantom of the opera o Sunset Boulevard... Un èxit darrera de l’altre, un munt de hits i també una bona colla de rècords a superar. Des de llavors, cada cop que es recupera un d’aquests títols suposa un esdeveniment ple de nostàlgia i de bones vibracions.

De tots els títols del compositor britànic, El fantasma de la ópera és potser un dels més romàntics musicalment parlant. El seu estil operístic -amb un puntet de sintetitzadors i un so molt dels vuitanta- dota d’una gran credibilitat l’argument de l’antiga novel·la de Gaston Leroux. Un argument que tots hem vist en alguna ocasió, ja sigui en televisió, cinema o teatre. I és precisament això el que aconsegueix la màgia d’aquest musical que barreja una història d’amor, un conte gòtic, una mica de llegenda i també l’humor d’alguns personatges una mica més paròdics.

A part de l’espectacular estil musical, El fantasma... també es caracteritza per una posada en escena barroca, complicada i molt efectiva. En aquesta versió espanyola del 2023 –un pèl diferent a la que també es va fer a Madrid el 2002- torna a ressaltar tot l’aparell escenogràfic, que agafa cotes molts altes quan veiem girar completament la boca de l’escenari operístic. Tot i així, cal dir que en els moments més compromesos –caiguda de la làmpara, el viatge amb barca o el ball de màscares- potser no aconsegueix la qualitat o la sorpresa desitjades. Això no vol dir, però, que no ens deixi igualment bocabadats i que acabi essent un dels plats forts del muntatge.

Pel que fa a la interpretació musical, aquesta versió compta amb un elenc complet i realment cohesionat, ja sigui en el primer repartiment com en el segon. Potser en alguns moments es nota –com en altres musicals que ja hem vist- una mica d’encarcarament en algunes de les parts parlades. Ara bé, aviat queda compensat quan comencem a escoltar els hits que acompanyen aquest títol de principi a fi: Angel of music, The music of the night, The phantom of the opera, Prima Donna, All I ask of you, Masquerade o The point of no retorn.

Si hi ha algú que té una vareta màgica per crear musicals d’èxits aquest és Andrew Lloyd Webber, des de Jesus Christ Superstar a Cats, passant per Evita i El Fantasma de la òpera. Totes aquestes produccions han tingut una gran acollida pel públic i han omplert teatres en les seves estrenes i les seves reposicions al llarg de tots aquest anys. Fins i tot, han arribat a la gran pantalla amb unes adaptacions cinematogràfiques, més o menys fidels i amb èxits dispars.

La història d’aquest musical és ben coneguda, ens explica com sota l’Òpera de París viu un emmascarat apassionat per la música i enamorat de la jove Christine, a qui ha ajudat a millorar i perfeccionar el seu talent com a soprano. La seva ombra planeja per cada funció i dia al teatre, i la trama comença quan decideix que la seva protegida ha de fer el pas definitiu i sortir a escena. Quan ella es retroba amb un amor del passat, tot canvia.

La producció d’aquest musical tan icònic arriba a Barcelona amb un muntatge potent i espectacular. L’escenografia amb un escenari d’òpera giratori ja anuncia que l’espectadora podrà gaudir d’un fet inoblidable. El disseny de llums i efectes especials són detallats i molt ben estructurats, imbueixen al públic a endinsar-se en la història fins al fons i crea un entorn i un món musical del qual tothom forma part.

La música és preciosa i màgica, és aquest element el que sobresurt de tota la resta perquè crea un ambient bell i emocionant. Cada composició és interpretada de manera precisa per l’orquestra que no es veu, però que es gaudeix amb cada nota, cordes, piano, vents i percussió. Increïble. I a aquestes partitures signades per Richard Stilgoe se li sumen les veus perfectes i commovedores dels actors i les actrius que donen vida a cada personatge.

Manu Pilas dota al fantasma d’una personalitat potent i atraient, que traspua dolor, tristesa i solitud. La seva veu es tenyeix de cada sentiment i sacseja al públic en cada cançó. És una meravella, sobretot en cançons com No hay vuelta atrás (Point of no return), un dels millors moments que comparteix amb Judith Tobella, la Christine d’aquest passi.

Tobella també demostra les seves qualitats vocals, que a la primera cançó es troben una mica indecises, però que van agafant pes i cos amb el pas de l’obra. Aquesta Christine també té una de les escenes més reconegudes de la producció amb el Raoul de Guido Balzaretti quan canten Todo lo que pido de ti (All I ask of you), escena romàntica per excel·lència. Balzaretti mostra durant tot el llibret una capacitat vocal impressionat que casa perfectament amb una interpretació passional i ajustada al text i la seva voluntat.

El treball de la resta d’intèrprets és magnífic, i s’entreguen a un musical que no és gens fàcil de portar a escena amb una dificultat musical molt per sobre d’altres produccions.

Tot i que és una obra grandiloqüent i espectacular, sí que és veritat que hi ha alguns moments que l’atenció i l’interès del públic disminueix. Alguna escena coral no acaba de quedar ben empastada vocalment -la reunió on tots parlen/canten del seu problema n’és un exemple- i l’espectadora escolta un batibull sense gaire sentit. En altres ocasions, aquest mateix exercici queda perfecte, harmoniós a l’oïda del públic, però no passa sempre. De la mateixa manera, hi ha alguna escena que, segurament per l’espai del teatre, queda deslluïda, com el moment Carnaval (Masquerade), que si l’has vist amb l’escalinata al fons i amb vestits espectaculars en altres versions, aquí queda una mica pobre.

Un musical enorme i clàssic que, en definitiva, fa gaudir amb una partitura deliciosa i un repartiment meravellós, que durant una estona ens fa viatjar a l’Òpera de París i a un escenari ple de música i passió.