Ningú posa en dubte que part de la tasca del TNC ha de ser donar espai a propostes que formen part del patrimoni literari i cultural del país i que difícilment trobarien la porta oberta a altres teatres. Aquest és el cas de La Corona d’Espines de Josep Maria de Sagarra, un text exquisit que pot competir amb qualsevol Shakespeare i que ha traslladat a l’escena gran del Nacional el director més expert i aficionat a aquesta mena d’affaires: Xavier Albertí.
Com no podia ser d’una altra manera, l’equip artístic és de primer nivell, encapçalat per un Abel Folk i una Àngels Gonyalons que s’enfronten a una plaça a la qual no estem habituats a veure’ls. I se’n surten amb enorme destresa, tant ells, com la resta d’actors principals i secundaris, declamant un vers amb precisió, elegància i sentit ple; encarnant uns personatges amb la seriositat i profunditat que Sagarra demana i a la que Albertí ens té acostumats.
La molt criticada escenografia (per minimalista) és també simbòlica i imponent, tot i que força estàtica al llarg de les dues hores d’espectacle. L’obra posa sobre la taula temes potents i actuals: violència patriarcal, desigualtat de classe, moral social repressiva. La denúncia, però, queda congelada en un marc d’època, sense cap interpel·lació o connexió amb el present.
El ritme pot resultar, en algun moment, dens i monòton, malgrat que hi ha passatges que conviden a oferir més múscul dramàtic, sang i fetge. Albertí, però, aposta per una elegància subtil que acaba transformant-se en una forma d’anestèsia.
Es tracta, doncs, d’una proposta rodona… per al públic habitual que coneixem al TNC: classe mitjana/alta i edat avançada. Hi ha altres opcions? Esclar. Els teatres nacionals de molts països europeus omplen les seves sales (també “la gran”) amb propostes modernes, contemporànies, transgressores o no, que atrauen també el públic jove. El TNC, però, sembla deixar aquesta tasca per a sales i propostes menors, com la que es podia veure, fins fa poc, a la Tallers. Creiem, però, que també és important interessar els joves en els clàssics catalans per convidar—los a participar de l’alta cultura i no només de propostes custom-made i autocomplaents com la que abans esmentàvem.
Una peça valuosa del nostre patrimoni teatral, amb una posada en escena que la converteix en un objecte d’aparador: impecable, polit… i inert. Un encert a l’hora de recuperar una peça de repertori de forma elegant, precisa i admirable. Una ocasió perduda per demostrar que el teatre, fins i tot en vers, pot ser rabiós, urgent i contemporani. O que al nostre país teatral passen coses sorprenents.